Va ser l’inici d’una carrera política que encara no ha acabat: regidor de l’Ajuntament de l’Hospitalet, membre del Secretariat del PSUC, del Comitè Central i del Comitè Executiu, a més de director de Treball; membre fundador d’Iniciativa per Catalunya, vicepresident d’IC, diputat al parlament, senador i ara membre del Consejo de Estado.
Nascut l’any 1955, Guillot va succeir Joan Saura al setembre de 1979, com a responsable polític del PSUC de l’Hospitalet, una organització que va sumar més de 3.000 militants a la segona ciutat de Catalunya en aquells anys, i va protagonitzar com a màxim dirigent del partit la fragmentació de l’organització a l’Hospitalet desprès de la crisi del Vè Congrès entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics. Va arribar a l’Ajuntament com a regidor desprès de l’expulsió de gairebé la meitat de la llista i al final de la legislatura va fer el salt a la política nacional de la mà de l’aleshores secretari general Antoni Gutiérrez Díaz, Guti. Membre de l’equip fundador d’Inciativa per Catalunya, forma part avui de la direcció nacional de l’Esquerra Verda, vinculada als Comuns.
Els anys de la Transició a l’Hospitalet van ser molt intensos… Què et van ensenyar?
Era molt jove, fill d’una família burgesa i el meu univers eren aleshores la Facultat i el món sanitari. Entro al Comitè Local del PSUC l’any 1977, quan Joan Saura substitueix l’anterior responsable polític, José Fariñas, i em trobo una ciutat obrera desconeguda per mi, plena de mancances, amb carrers sense asfaltar i amb agrupacions del partit formades per gent treballadora dels barris, amb un cor molt gran i amb moltes necessitats. Allà vam començar a fer política real, a prendre decisions d’aquelles que podies observar com afectaven directament a la vida de la gent. Per a mi va ser una notable immersió, fora de l’ambient universitari que jo havia viscut fins aleshores. Vaig entrar al comitè local, com a activista sindical, sent el primer secretari de la Federació de CCOO de la Sanitat i presidint el comitè d’empresa de la Residencia de Bellvitge on treballava. Pots imaginar-te l’enorme escola que l’Hospitalet va suposar per un jove comunista que descobria allà la lluita obrera real...
I molt poc temps després substitueixes Joan Saura com a responsable polític de l’Hospitalet immediatament desprès d’una fractura de l’organització que va ser força lamentable. Com la recordes?
Bé, aquell comitè del PSUC d’aleshores, que estava format per uns 22 companys, tenia la meitat dels seus membres ubicats a l’òrbita del Guti, el que durant aquells anys era el secretari general del PSUC, i l’altra meitat més o menys, enfrontada a ell: el sector que desprès en diríem pro-soviètics. En mig estàvem les dues persones que procedíem de la Residència de Bellvitge. En la dinàmica del Vè Congrés van esclatar totes les contradiccions, totes les filies i les fòbies, i es van fer moltes coses malament a una banda i a l’altra. No teníem una cultura democràtica consolidada, veníem de la clandestinitat, érem joves, en general bastant immadurs i tot plegat va provocar un daltabaix considerable. En la ruptura es van perdre moltes amistats i vam sortir, tots plegats, molt perjudicats. Es va viure la situació en mig d’una forta crisi econòmica, amb l’enrenou dels pactes difícils però necessaris que ens havien de permetre sortir de la dictadura (els pactes de la Moncloa, per exemple, que van provocar una important crisi al sindicat). En general van ser anys molt intensos, però també molt carregats de problemes.
Què va passar concretament a l’Hospitalet?
A l’Hospitalet, a més del conflicte general, va coincidir també una aferrissada lluita pel poder. Per a molts el Saura era un líder indiscutible, però no n’hi havia prou amb un lideratge fort. Hi havia un sector, on es movien dirigents bastant particulars, que pugnava per fer-se un espai, amb coincidències i dissidències en el sector sindical del partit, i va haver un moment on el que comptaven eren les majories, tot i que molt barrejades amb les controvèrsies polítiques plenes de generalitats. Jo recordo, per exemple, discussions estúpides sobre Afganistan amb gent que segur que no podia ubicar aquell país en un mapa, però aleshores qualsevol cosa valia per obrir un front.
Tu estaves en una posició molt particular, no eres ben bé ni d’un costat ni de l’altra.
Segons el Mundo Diario de l’època, jo era el més eurocomunista dels leninistes i el mes leninista dels eurocomunistes i t’explicaré una cosa que no he explicat mai fins ara. Quan la situació està en una posició molt explosiva tinc un dinar en un restaurant de Barcelona amb la Clara Parramon, aleshores la responsable d’Organització i el Joan Saura, que és el primer tinent d’alcalde, i allà decideixo modificar les majories i situar el partit en la posició d’estabilitat indispensable que el clima existent requeria. Jo ja era el responsable polític del comitè local des del setembre de 1979, després que el Joan Saura decidís dedicar-se íntegrament a l’Ajuntament i vaig ser escollit justament per aquesta situació d’equilibri que hi havia al comitè. Només tenia 24 anys. Les primeres eleccions democràtiques a la ciutat van donar 12 regidors socialistes i 11 del PSUC, i es va crear una situació complexa per l’equilibri de forces i perquè l’equip socialista no era precisament ni un grup consolidat ni del qual poder-se refiar gaire. Allò que ja estàvem vivint a l’Hospitalet, passaria desprès a nivell de Catalunya...
La situació et deuria afectar personalment...
Va ser realment molt dur. Ningú milita a un partit com el PSUC per afinitats personals. Ho fas perquè té una història de compromís, perquè tens uns ideals de justícia social i amb la trencadissa es van produir coses terribles: expulsions, acusacions de traïció, insults, tot plegat l’evidència d’un infantilisme endèmic que va fer molt de mal i amb uns costos enormes. De vegades penso que era molt difícil que ho haguéssim pogut fer millor perquè en aquell context hi havia molta passió i tots ens creiem el que defensàvem. I no era només perquè fóssim joves. Alguns és veritat que teníem vint i pico anys, però els de seixanta i pico actuaven igual... El problema era clarament de maduresa política.
Entres a l’Ajuntament com a regidor, sense cartera concreta...
Si, desprès de mitja dotzena d’expulsions de la nostra gent i visc la complexitat d’aquell moment amb un Joan Saura que té la ciutat al cap i un Pujana que és un autèntic desastre, no ell com a persona, sinó globalment com a representant de l’equip, perquè el PSC és aleshores un partit molt inestable, d’al·luvió, amb tensions internes, amb dues ànimes i amb gent poc preparada en general que de cop i volta es troba amb poder...
Després fas carrera política de la ma de Joan Saura i jo no recordo un sol cas com el teu d’un polític que hagi tingut tants càrrecs i tan importants, al llarg de tants anys. Quins ingredients fan falta per arribar i mantenir-se?
Si, a partir de l’any 83, quan sóc elegit membre del Comitè Central em dedico ja plenament a la política nacional perquè m’encarrega treballs concrets el Guti i, entre altres, la direcció de Treball, l’òrgan de premsa del partit, que mantinc fins l’any 1988. De tota manera, jo sempre dic que a l’Hospitalet vaig aprendre molt i potser això m’ha permès passar trenta anys a la direcció nacional, amb responsabilitats diferents. És possible que calguin tres o quatre habilitats específiques per mantenir-se, entre les quals la més important és la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Això, però, no garanteix una lectura favorable de les habilitats polítiques perquè, depèn de qui ho analitza, hi veu avantatges o hi veu inconvenients. Com que tots som molt autocrítics, jo també veig molts errors en les coses fetes i no només errors polítics. També errors personals, de manera de fer: a vegades hem fet mal i el podíem haver estalviat, a vegades hem estat injustos, i no ho hem sabut veure a temps. En la part del balanç positiu potser em queda la seguretat de pensar que vam encertar a l’hora de fer un PSUC eurocomunista, que calia fundar Iniciativa, que calia fer Iniciativa-Verds, que ara cal estar amb els Comuns des de l’esquerra verda i que toca en endavant una referència verda a Catalunya a nivell europeu que nosaltres podem representar. Això, naturalment, ja no ho hauré de gestionar jo, els hi toca a les noves generacions.
Ara ets Conseller d’Estat, un dels càrrecs més importants de la cúpula política del país. Si mires cap avall no sents una mica de vertigen?
Si... com dir-ho. Moltes vegades he pensat si tot això m’ha vingut gran. La veritat és que no totes les activitats polítiques presenten el mateix interès -depèn de les responsabilitats concretes- però en totes elles cal esmerçar hores. Necessites hores per estar al dia, per estudiar, per pensar i, si no ho fas, es nota. La política cada vegada és mes complexa i si no hi poses esforç, sobrevius només un temps, mentre et dura la gràcia.
Vas començar en l’àmbit de l’esquerra transformadora, com era el comunisme democràtic dels anys 70, i malgrat la macedònia de sigles al llarg dels anys... segueixes allà on eres. Segueixes allà on eres?
Si, si, sóc allà on era, amb una càrrega de romanticisme que no me la puc treure de sobre, si no estaria amb els socialistes. Jo he tingut un privilegi, que és haver-me dedicat una gran part de la meva vida a fer el que crec i el que m’agrada. A mi m’agrada molt fer política i m’ho he passat bé i he treballat amb el que considero important que és millorar la situació de la gent.
Has conegut a tantíssima gent important en el món de la política que probablement preguntar-te per quina personalitat t’ha impactat més i per què, no deu garantir una resposta senzilla, però et demano un esforç…
Si, si, he conegut a molta gent, molta gent d’aquesta que en diuen important, però et diré només un nom: el Sebastià Piera, un militant del PSUC històric, el soldat de Pandora —que és un llibre que va escriure el Ricard Vinyes—, una història molt emotiva i densa, tremenda, que reflecteix l’època convulsa en la que va viure però que mostra alhora un home sà, una persona encantadora, fill de totes les tragèdies del segle XX, tragèdies que va viure fins i tot dins del seu propi partit. Un home, a més, que vaig tenir el goig de conèixer personalment, que ens va avalar moltes de les coses que vam poder fer en els anys d’Iniciativa i que ens va ajudar força. Tot un personatge.
T’ha arribat l’edat de la jubilació. Els polítics de raça es jubilen?
Estic laboralment jubilat, perquè al Consell d’Estat no es cobra, però com a polític no puc estar-ho perquè és veritat que els polítics no es jubilen mai. En canvi sé quin ha de ser el meu lloc a partir d’ara: cal fer un pas enrere i actuar sense fer tutories, sense posar cap fre de mà. Opinar discretament, deixant respirar la gent i sabent que faran menys errors dels que vaig fer jo quan estava en primera línia.
Esmenta’m algun projecte en cartera...
Mira, un d’ells és recollir tot això que hem estat parlant en un llibre, però la veritat és que em fa una mica de mandra, especialment perquè no sé ben bé com començar. Hi ha gent que diu que sóc la caixa negra d’IC, perquè guardo tota la memòria del que s’ha fet i del que s’ha ditå, però tinc clar que si alguna vegada escric el que he viscut, em guardaré per a mi tot allò que pugui molestar, perquè considero que l’important és el context i no l’anecdotari.