Mercè Renom i Pulit (Sabadell, 1943) va ser membre de les primeres juntes del Centre d’Estudis Comarcals i una de les principals activistes i impulsores de l’entitat comarcal que l’any 2024 complirà 50 anys d’existència.
Professora d’història de secundària a l’escola Tau, redactora d’El Periódico del Llobregat als anys vuitanta, primera presidenta de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, i tècnica del Centre d’Història Contemporània de Catalunya durant vint anys.
Historiadora i activista cultural, el seu nom roman estretament vinculat a la lluita per la integració territorial del Baix Llobregat i el creixement intel·lectual de la comarca. Autora de diverses publicacions i de desenes d’articles d’història, en els darrers anys s’ha dedicat a la recerca històrica sobre polítiques alimentàries una temàtica derivada de la seva tesi doctoral i en la qual és especialista i a l’anàlisi i els conflictes dels moviments socials amb perspectiva de gènere dels segles XVII-XX, no només referits al Baix Llobregat o a la seva ciutat d’origen, Sabadell.
Quan es parla de la fundació del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat tothom recorda a Jaume Codina, convertit en l’emblema, però malgrat que tu apareixes força en la documentació de l’època, no quedes reflectida com un motor clau de l’entitat. Els que et coneixem d’aleshores sabem, però, la importància de la teva activitat al Centre, no només pel que fa a l’activisme, també alhora de fixar les estratègies del Centre cap el futur. Com analitzaries el teu paper al Centre d’Estudis? I quin balanç faries del CECBLL com a referent de la comarca?
Si, cal reconèixer que aleshores dominava una mentalitat molt masculina, en prou feines hi havia dones en les diferents plataformes, ni a la política, ni a les entitats socials o culturals i és veritat que se’ns considerava poc. Recordo, per exemple, el que em va costar fer entendre a la Junta del Centre que per fer realitat propostes de pes ens calia posar en marxa una secretaria tècnica que tirés endavant les iniciatives. És cert que resultava imprescindible el voluntariat, l’activisme, però no n’hi havia prou i quan vam crear la secretaria del Centre i vam posar al capdavant a la Maribel Ollé les coses van canviar a millor. Responent la segona pregunta, no hi ha dubte que el Centre era una entitat atípica en una comarca atípica... no sé qui ho va definir així, però és evident que va jugar un paper molt important en la cohesió d’un territori molt complex, multicèntric, sense una capital de comarca indiscutible i on s’estaven incorporant justament en aquell moment unes quantes dones, la pròpia Maribel, la Gemma Tribó, després la Mari Luz Retuerta...
La presidència del Centre d’Estudis ha estat, des que la va ocupar Jaume Codina, una tribuna de prestigi indiscutible. Desprès de dos homes que van ocupar els càrrecs durant gairebé 40 anys —el Jaume Codina i el Carles Riba, el teu company— el 2013 presidia l’entitat per primer cop una dona a la qual va substituir l’actual presidenta. Tens la sensació que la mirada de gènere aporta un plus a l’activisme cultural? I per què? I com pot beneficiar això al Centre d’Estudis en concret?
Fixat com són les coses, que jo em vaig incorporar al Centre no perquè em convidessin a mi sinó que li van demanar al Carles (aleshores molt actiu a la Comissió Municipal d’Urbanisme, alcalde de Sant Joan Despí i després president del Centre d’Estudis), però aleshores el Carles estava molt ocupat i m’hi vaig incorporar. Pensa que ja havia estat professora d’història a l’Escola Tau i que des que vam anar a viure a Sant Joan Despí, jo m’havia sumat al Congrés de Cultura Catalana, a La Font del Bé, que era una revisteta que es va iniciar al municipi i m’hi sentia molt interessada per la història del Baix Llobregat. Doncs bé, les noies en aquells anys estàvem una mica acostumades a estar en un segon pla, invisibilitzades, tot i que jo recordo haver comentat a les companyes que havíem de fer un pas endavant i tenir el protagonisme que ens corresponia. Si t’hi fixes, jo estava fent la funció de posar en solfa allò que es discutia a la Junta del Centre, una mica de secretària tècnica sense ser-ho i, per tant, reivindicar la funció professionalitzada podia donar pas a un malentès, com si jo volgués tenir una remuneració per la feina que feia. Tot això és va aclarir ràpidament amb la incorporació de la Maribel que va possibilitar un model que desprès han copiat entitats com la nostra...
La teva vinculació al Baix Llobregat té una claríssima relació amb la voluntat de recuperar la història de la comarca... però no només. El Centre d’Estudis apareixia com la única veu sòlida del conjunt de la comarca en un context de construcció de la realitat del país. Ocupa avui el Centre el lloc —ni que sigui només en l’imaginari intel·lectual— que li correspondria? L’existència orgànica de la comarca segueix, des del teu punt de vista, estant en perill?
Aquells van ser uns anys d’oportunitat i vam tenir l’encert d’aplegar moltes voluntats en un objectiu definit: reivindicar la comarca com un subjecte cultural i territorial de pes. Vam incorporar gent molt diversa i vam posar en marxa molts projectes involucrant uns ajuntaments que aleshores tenien un gran interès per recuperar la història de les seves ciutats. Va haver molta gent important al voltant del Centre, ja he parlat de les dones però hem de recordar l’Ignasi Riera, el Miquel Roa, els germans Fernández Trabal, el Josep Moran i molta gent més que ha jugat un paper no només pel que fa a la comarca sinó en el conjunt de Catalunya. És veritat que ara les coses han anat canviant i que tot el debat que teníem aleshores sobre la construcció de la comarca està agafant una nova dimensió: sembla imposar-se de nou la realitat metropolitana, la consolidació del multicentrisme al voltant de Barcelona, tot i que jo ja no estic tan involucrada i que segur que hi ha companyes i companys que tenen moltes coses a dir al respecte. Jo continuo creient, no obstant, que el Centre manté inalterable un prestigi guanyat a força de treball i capacitat intel·lectual i que ha contribuït a que la comarca hagi guanyat protagonisme en el context català. Vam fer del Centre un instrument útil en el moment més oportú.
Vas estar molts anys vinculada també a la premsa comarcal, directa o indirectament. Eres la responsable d’Opinió d’El Periódico del Llobregat en un moment en què vertebrar l’opinió comarcal volia dir posar el Baix Llobregat en el mapa territorial de Catalunya. Què opines del procés i l’evolució que ha seguit el món de la premsa al Baix Llobregat?
Oh, aquells anys van ser fantàstics, perquè aquella iniciativa també va jugar un paper molt important en la configuració territorial. Allò va començar l’any 1982 i va durar fins el 1985 però podria haver durat molts anys més perquè va aconseguir impulsar una imatge de la premsa comarcal que es va mantenir en l’imaginari col·lectiu molts anys més i perquè també en aquest terreny vam fer equip. Ara les coses han canviat molt, naturalment, perquè penso que ha canviat molt tot el món de la premsa en general, a la comarca i arreu.
Has estat un motor de recerca i de divulgació de la història a la comarca, des dels primers anys del Centre, impulsant, entre d’altres iniciatives, la vinculació dels estudiosos a la realitat del Baix Llobregat. Tens la impressió que el camí ha estat profitós i que els resultats han estat els que s’esperaven?
Jo crec que es va fer molta feina, vam convocar recerques col·lectives sobre temes que tenien una notable importància històrica per la comarca, vam fer Jornades de reflexió i de debat, vam aglutinar molt de coneixement al voltant del Centre i vam crear un model molt útil a la nostra comarca. Els resultats s’han potenciat gràcies a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana...
De la que tu vas ser la primera presidenta...
Doncs, si, i això posa de manifest la importància i la transcendència de la feina feta, una feina, per cert, que arriba fins ara mateix perquè el Centre, malgrat els anys —i jo ja no hi sóc tan activa com abans, tot i que hi continuo pertanyent i m’hi reclamo entusiasta de l’entitat— penso que no ha perdut dinamisme...
Tens aquesta sensació? No sé si comparant el paper de motor que el centre va jugar, per exemple, en l’oposició al desviament del Llobregat en el seu moment, no es registren diferències significatives amb el paper que va jugar en el projecte Eurovegas o ara mateix en l’ampliació de l’aeroport?
La meva impressió és que, salvant les distàncies de temps i de dinàmica social, el Centre d’Estudis ha jugat un paper de centralitat també en aquests temes. Ha estat al capdavant dels debats que generaven aquestes iniciatives. És veritat que hi ha hagut èpoques de més unanimitats i altres de menys, però el Centre sempre s’ha mantingut actiu en defensa del territori, de la integritat comarcal i de l’aprofundiment del coneixement sobre la nostra realitat. Una iniciativa recent ha estat el congrés sobre el futur de la comarca, Baix Llobregat a Debat. Penso que hem de fer, fins ara mateix, una lectura positiva, especialment si fem una mirada panoràmica.
Has treballat intensament sobre diferents línies de recerca historiogràfica. Vas fer la tesi doctoral sobre la ciutat on vas néixer i ara estàs dedicant força atenció a l’estudi de l’abastiment alimentari a les grans ciutats, entre moltes altres propostes que tens en marxa. La professionalització en la recerca històrica s’ha fet una realitat. Estàs més satisfeta ara que en les èpoques precedents on imperava més l’activisme comarcal, o penses que cada moment té el seu temps? Hem guanyat una investigadora de relleu o hem perdut una animadora cultural i territorial?
Bé, tot té el seu temps i en un moment determinat vaig començar a treballar al Centre d’Història Contemporània, després vaig fer la tesi doctoral, la vaig publicar, i ara m’he incorporat a diversos grups de recerca... en fi... les ocupacions varien, com és lògic, però jo em mantinc vinculada al Centre, interessada com abans en molts aspectes comarcals. És això que deia de la mirada panoràmica: als inicis, en prou feines hi havia bibliografia comarcal, no hi havia arxius, ni comarcal ni dels municipis, gairebé no teníem llicenciats, els historiadors locals eren majoritàriament autodidactes, i ara tot això ha evolucionat cap a una realitat molt més normalitzada, molt més científica i molt més rica i això ha estat una tasca col·lectiva, de molts esforços individuals treballant en la mateixa direcció. Jo penso que ens hem de mostrar raonablement satisfets...
En els darrers temps t’han anat arribant alguns reconeixements prou merescuts... de la Coordinadora de Centres d’Estudis, del propi Centre d’Estudis del Baix Llobregat. Com els valores? Arriben tard?
Aquestes coses sempre són satisfactòries, en bona part resulten inesperades i són molt d’agrair, però t’he de dir que el dia a dia també et porta moltes satisfaccions. L’exposició sobre el proveïment que estarà a Barcelona fins a l’octubre... doncs mira és una satisfacció que la gent la trobi interessant i li doni valor... Jo crec, sincerament, que és molt important que siguem la gent que hem estat fent coses les que ens reconeguem entre nosaltres la feina feta. És més difícil que els reconeixements vinguin de fora. Jo penso que, en aquest sentit, he d’estar molt contenta.
I t’he de dir que tot el que he fet ho he fet perquè m’agradava, perquè m’hi sentia còmoda. No ha estat pas un sacrifici i, a més considero que he tingut molta sort. Des de la meva etapa de formació escolar i universitària –vam ser una generació que va començar a trencava motlles- al costat de dones actives i independents, molt apreciades, entre les que ens vam enfortir l’autoestima, i també prop de persones, algunes de més conegudes, amb les que he tingut la sort de treballar, com Joan Triadú a l’Escola Thau, el mateix Jaume Codina i altres que han estat referents al Baix Llobregat, Josep Benet al Centre d’Història Contemporània de Catalunya, o historiadors i historiadores de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, on Josep Fontana em va dirigir la tesi, o companyes i companys de professió amb qui podem discutir recerques, en part de la Universitat de Barcelona a la que estic vinculada actualment mitjançant projectes de recerca, com Cristina Borderías, Llorenç Ferrer o Àngels Solà ...
I ara quins són els objectius de futur?
Bé, jo tenia el cuquet de la recerca però durant els 20 anys que vaig treballar al Centre d’Història Contemporània gairebé no en podia fer tot i que estava molt al corrent del que s’anava publicant i això em va servir molt. Amb tot, vaig poder fer la tesi doctoral i arran de la tesi doctoral vaig veure que els temes de proveïment alimentari de l’antic règim era una qüestió molt important i poc tractada, de manera que tan aviat em vaig jubilar vaig pensar ara és el moment i m’hi vaig posar. Els meus interessos van coincidir amb els de Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), i vam iniciar el projecte “Alimentar Barcelona” que ara té una exposició al Tinell, oberta fins l’octubre de 2022. De fet he estat publicant molt a les revistes d’impacte però jo penso que ara he de començar a publicar en revistes més nostres... per tal que el temes arribin al públic de més a prop.
Quins són, des del teu punt de vista, els reptes de l’immediat futur al Baix Llobregat? A Catalunya? Com ho veus tot plegat?
Em preocupa la creixent diferenciació social, la polarització política, la radicalització de dretes, les crisis que ens anuncien, la climàtica, l’energètica. No serà fàcil fer-hi front, però hem de mantenir compromisos i activisme.