María del Monte Vasco Gallardo (Viladecans, 1975), és considerada la millor marxadora espanyola de la història. Filla del barri de Sales i veïna de pioneres com Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Valentí Massana va començar per contagi i pròpia iniciativa als 10 anys a entrenar en aquesta disciplina encara molt desconeguda a l’època.
Va arrasar ja de ben jove a les competicions en què participava, i als 13 anys va cobrar el seu primer sou del club amb qui entrenava, el Natació Barcelona.
Entre 1990 i 1995 va batre tots els rècords i va liderar els campionats d’Espanya
absoluts dels 5 i els 10 km. Amb només 19 anys debutava en la competició mundial de Göteborg (1995, 26è lloc), i amb 23 ho feia a Atlanta (16ena) en la que era la primera participació en uns Jocs Olímpics. La inflexió a una carrera que es va estendre més de dues dècades va arribar amb el bronze aconseguit a Sidney, l’any 2000. Una fita llegendària perquè suposava més enllà, la medalla pionera que assolia l’atletisme femení estatal en una prova olímpica.
Expressiva, sincera, sempre amable amb els mitjans, i plena emocionalment per a transmetre en tot moment, María Vasco té ara mateix Menorca com a residència. Hi combina la seva altra gran passió, la dermoestètica, amb la tasca com a entrenadora personal i orientadora en la pràctica esportiva. Ha quedat desvinculada del C.A. Gavà i ha intentat formar un nou club que no ha reeixit a causa de l’escassa tradició específica en la marxa que existeix a l’illa Balear. Duu a la sang aquest esport al qual ha dedicat 27 anys. Una disciplina que ha catapultat la seva imatge al capdamunt de l’atletisme català i peninsular. No fa planificacions a curt termini, però hi serà sense pensar-s’ho gaire si sorgeixen grups i iniciatives com la que ha impulsat darrerament el Consejo Superior de Deportes, “Mujer, Deporte y Salud”, encarat a divulgar i difondre els valors de l’atletisme i de l’esport en general.
És difícil que el nom de María Vasco passi desapercebut. Existeixi o no vinculació directa amb l’esport la major part de la gent l’identifica. I ho fan especialment els que seguien més de prop la teva trajectòria. I es pregunten: què deu fer ara la María?
Doncs està volcada i mira de compaginar les seves dues grans passions. L’esport i la bellesa. Em dedico a la dermoestètica i a part em sento molt involucrada com a entrenadora personal amb un grup de 25 persones. Participo d’altra banda en conferències i xerrades motivacionals que em busca i organitza la Patrícia, la meva representant.
Perquè tu vas estudiar estètica de jove, mentre competies.
Sí, a fora d’hores i com vaig poder, perquè mai vaig formar part de residències com el CARR de Sant Cugat on se separen els estudis i l’esport i es facilita el seguiment i l’aprofitament de totes dues coses. El món de la bellesa sempre m’ha apassionat i el 1996, quan vaig participar per primer cop a Atlanta, acabava de finalitzar el meu grau d’estètica.
Sabies que l’esport té data de caducitat?
Evidentment. Ho he tingut molt present des del principi. Sempre m’ha agradat allò que feia però malauradament no es pot pretendre competir a l’alt nivell amb 40 anys. A banda que per a mi el món de la bellesa és també passió i vocació des de petita.
Però l’esport no l’has pogut deixar ni en pintura.
Quan em vaig retirar, l’any 2013, vaig passar aquell moment de dubte, de buit, d’indecisió. Vaig mirar de fer un gir complet i apartar la pràctica esportiva almenys temporalment. Però no me’n vaig sortir. Tothom em demanava el meu parer, consells, entrevistes, volien saber què feia la María, i vaig tornar a enganxar-m’hi de manera inevitable. Per fortuna i paral·lelament vaig poder emprendre cursos d’Assessorament Personal i un Màster en Gestió Esportiva a l’Institut Johan Cruyff.
I la competició, no la trobes a faltar?
Tinc els genolls destrossats perquè ara, amb calma i al meu ritme, participo en carreres, maratons i altres proves, quan em ve de gust, sense marcar-me uns objectius concrets. I el cert és que l’asfalt i l’impacte que comporta el fet de córrer em deixa matxacades algunes articulacions. Competeixo per plaer, per salut i quan m’ho puc compaginar, i a vegades, com és ara el cas, haig de fer un petit parèntesi i recuperar-me.
Participes en les triatlons?
No m’agrada nedar!... Encara que a casa hi tinc un triatleta… Així és la vida.
Amb 10 anys la María Vasco nena mirava a la televisió els dibuixos animats. Va canviar de canal i per casualitat va contemplar en directe com Mari Cruz Díaz, la seva veïna, guanyava una medalla als Europeus de marxa júnior de l’any 85 i entrava victoriosa a meta agafada de la mà amb Reyes Sobrino, també viladecanenca. Immediatament vas demanar al teu pare que ho arreglés tot per iniciar-te en aquell món. Com recordes els teus primers passos?
Em passava el dia imitant les marxadores i els hi deia als grans: “mireu, mireu, ho faig bé, oi?”. El cert és que tenia gràcia, i que aquella imatge de la Mari Cruz amb la medalla em va quedar gravada. De seguida vaig tenir ben clar que volia ser com ella. Que volia competir i guanyar proves internacionals. Per això els primers entrenaments amb en Manolo Díaz al Club d’Atletisme de Viladecans em van quedar petits.
No eren prou seriosos?
Passàvem molt de temps jugant. Era un grup extens de nens i nenes i miraven de formar-nos i atrapar-nos mitjançant la diversió. Però a mi no em satisfeia, jo volia quelcom més. Tenia uns objectius molt ambiciosos i volia encaminar-m’hi. És per això que vaig passar a entrenar amb en Marcos Flores, que va ser també el preparador d’en Valentí Massana i d’altres bons atletes.
En la marxa un dels dos peus ha de romandre sempre en contacte amb el terra, i el genoll capdavanter ha d’estar estirat per impedir l’impuls que és habitual en cursa. Quan un jutge observa infraccions en aquest camp s’imposen càstigs i targetes. A tu et van sancionar només un cop en tota la carrera. Marcos Flores en té part de culpa?
La té tota. Va ser ell que em va inculcar des de petita que en aquest esport la rapidesa passa a un segon terme, l’important és marxar bé. Sempre primo aquest aspecte abans que un altre en la preparació, per efecte de la seva insistència. Tots els marxadors que han entrenat amb ell demostren una tècnica excel·lent.
Les sessions de Marcos Flores incloïen molt de treball físic. No era dur això per a una nena de 12 anys?
En absolut, perquè jo volia ser atleta i arribar a competir en els primers llocs. Jo mateixa m’exigia i creia necessaris tots els sacrificis. Amb 13 anys, per exemple vaig passar a formar part per primer cop de les concentracions que abans organitzava la Federació Espanyola a l’hivern. Hi vaig anar 15 vegades. Les estades eren exigents. Coincidien amb les dates de Nadal i amb el meu aniversari i hi participaven tan cadets com júniors. Hi fèiem travesses de muntanya per treballar el fons i esquí per enfortir el tronc inferior i el cor. L’any 88, a Benasque, era indiscutiblement la més menuda i no tenia la preparació d’un noi de 20 o 21 anys. Renunciava a la família per aquelles dates, cert, però obtenia una pràctica excel·lent per la musculatura i en sortia amb un profit enorme.
Reps el primer sou als teus 13 anys, del C.N. Barcelona, i comences a cobrar per fer el que t’agrada.
És un luxe sí, i no és senzill. Els clubs paguen quan poden. La Federació Catalana atorga algunes beques i servei gratuit de fisio o d’assistència. Però els diners arriben des de la Federació Espanyola quan comences a fer marques i a participar en campionats del món i altres competicions que organitza la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF).
La María comença a exhibir-se als anys 90 i l’exigència augmenta.
Centro la preparació en les competicions de 5 i 10 quilòmetres, que adequo quan a l’any 2000 els Jocs Olímpics incorporen la distància dels 20km marxa en categoria femenina. Entrenava 6 dies a la setmana. Dilluns, dimecres i divendres amb doble sessió. El matí el destinava a fer tirades sobre asfalt o ruta. A la tarda treballava més la tècnica o la força. El dissabte aprofitava sobretot per fer recorreguts més llargs.
Seguies pautes concretes pel que fa a la nutrició?
Dieta mediterrània. Mai no vaig fer una programació estricta. Pel que fa a l’assessorament disposava també d’un psicòleg esportiu al CARR de Sant Cugat.
El bronze aconseguit a Sidney marca un abans i un després dins la teva trajectòria. L’alegria és immensa i és també una gran sorpresa. Però a partir d’aquí augmenta la pressió i els mitjans t’adjudiquen les medalles molt abans de competir.
És un compromís enorme. Les creixents expectatives augmentaven proporcionalment els nervis. Em posava molt nerviosa abans de les carreres.
Cosa que s’exemplifica a Barcelona, al 2010. Havies guanyat medalles en Copes d’Europa, en Campionats del Món i en Jocs Olímpics. Però et faltava un europeu, que a més era a casa teva. Vas començar forta, amb l’Olga Kaniskina, enmig del grup capdavanter. Però als 46 minuts, vas haver de retirar-te per una lesió als isquiotibials.
Van ser els nervis. Sempre em feia un massatge al diafragma per calmar-me abans de començar. Aquell dia va ser impossible, ho recordo com si fos ahir. Tota la preparació enfocada per aquella cita. Era casa meva i volia oferir a tots els que em seguien el millor de mi.… però el cap no va respondre.
Entre plors i textualment vas pronunciar aquell matí una frase que hauria de semblar òbvia: “els atletes no som màquines. També tenim dret a fallar”.
Jo vaig viure circumstàncies personals difícils com la mort dels meus dos pares (2006 i 2013). Totes dues em van afectar profundament. La primera la vaig superar precisament pensant en ell. Hi ha un abans i un després d’Osaka (bronze en el Campionat del món del 2007). Vaig recuperar-me sense precisar d’ajuda externa. Però és molt dur quan tot l’entorn t’atribueix victòries abans d’assolir-les i cal recalcar-ho: els esportistes no anem programats. Tenim els nostres alts i baixos, dies millors i dies pitjors, estats de plenitud, estats de decaïment i situacions emocionals complexes i variables.
13 de novembre de 2013. María Vasco es retira amb 37 anys.
Vaig parar en un entrenament als 6 quilòmetres i em vaig dir: què hi faig aquí? Acabava de morir la meva mare. La rutina, els entrenaments, tants anys sense descans… necessitava una mica de tranquiŀlitat. Ve un moment que creus que ja no pots fer gaire cosa més, un dia en què deixes de somriure, i val la pena retirar-se a temps.
Creus que has marcat una època?
Crec que he estat una de les millors atletes i el meu nom ha sonat molt, no podia imaginar millor la meva trajectòria. He contribuït a difondre els valors d’aquest esport i a enfortir-lo a casa nostra i me’n sento orgullosa. Considero que no he renunciat a res. Al final he estat una privilegiada i he pogut fer sempre allò que m’agradava.