La Unió Esportiva Santboiana treu el ‘ferro’ campió en l’any del centenari

I altre cop davant d’una afició entregada en un estadi ample que va veure com quasi quedava curta la seva capacitat notable, renovada i ampliada a principis dels 2000 fins a unes 4.000 localitats. Una fortalesa, el Baldiri Aleu, que duu el nom del precursor de tot plegat, el jove veterinari que ara fa ja més d’un segle va fundar el degà del rugby a la península, en simbiosi indispensable amb l’empenta i l’experiència de Michel Reynard. Una “catedral” en tota regla de l’esport a Catalunya, que rendida i en esclat de joia va poder desfermar l’èxtasi al final i celebrar, 16 anys després, una lliga que constata que la Unió Esportiva Santboiana és el millor equip de tot l’estat en l’any del centenari.
És el vuitè títol que llueix a les vitrines d’aquest club bressol, després dels guanyats el 1983-84, 1986-87, 1988-89, 1995-96, 1996-97, 2004-05 i 2005-06. Els dos últims, sota la coordinació a la banqueta de Tommy Garcia, l’actual encarregat de formació, un dels grans artífex per la seva trajectòria i constància. Aleshores no existia el Play- Off, ni l’opció de poder alçar la copa sense haver acabat les dues voltes en primera posició. La regularitat era imprescindible i el quadre de Sant Boi, liderat per jugadors com Ruben Sans, Carles Badia o Víctor Marlet, va guanyar-ho tot dos anys seguits al seu estadi. El 9 d’abril de 2006, la lliga, que en comparació amb els 16 actuals comptava sols amb 10 equips, va tenir un final especialment emocionant. Com si tot hagués de coincidir, com si condicions i circumstàncies confluïssin per comunicar missatges encriptats, el rival va ser, com fa poc més d’un mes, el 15 de les terres basques.
Sant Boi i El Salvador, l’equip de Valladolid que ha professionalitzat el club per devenir un dels referents indiscutibles del rugby estatal, s’ho jugaven tot a l’última jornada. El definitiu 37-0 va permetre als locals de coronar-se al capdamunt d’una taula que dictava la sentència: 75 punts per la Santboiana, 73 pel Salvador i 55 per l’USAP Barcelona. L’afició, aquella primavera, va poder embogir per segon any consecutiu. Victòria en un campionat que va tenir encara una altra coincidència. L’Alcobendas va quedar penúltim i va perdre la categoria. Un descens com el d’enguany, que ha estat motivat però des dels despatxos, després d’un escàndol amb majúscules per alineació indeguda del pilier sud-africà Gavin Van den Berg, un afer que ha esquitxat també la selecció espanyola i l’ha deixat fora del Mundial de França 2023.

El somni basc
Per l’Ordizia, que en el palmarès de gairebé mig segle compta sols amb dues Copes (2012 i 2013) i amb tres subcampionats (2011, 2012 i 2022), la victòria hauria significat el primer títol. El conjunt d’Euskal Herria havia superat ja al seu estadi d’Altamira els de Sant Boi (34-32), a l´última jornada d’una lliga regular atípica amb dos grups de 6 equips, i havia impossibilitat així el primer lloc final per al degà, i consolidat la quarta posició que els concedia condició com a locals en la primera ronda dels Play-Off. De fet la Santboiana havia perdut els sis darrers enfrontaments davant dels bascos, i calia remuntar-se fins l’octubre de 2017 per trobar el seu últim triomf (29-22, en un duel que es va jugar al Baldiri Aleu).
L’impuls d’Ordizia venia reforçat també per la victòria contra tot pronòstic i a camp contrari en semifinals davant El Salvador (30-27), i per l’empenta que ha proporcionat aquesta temporada la mort tràgica al desembre del seu segona línia samoà Kawa Leauma, en el marc del partit que enfrontava a la selecció espanyola i la dels Països Baixos. Leauma, que formava part del conjunt basc des del 2018, va caure inesperadament d’una terrassa mentre compartia amb alguns dels excompanys d’Holanda, i va fer aflorar un esperit de solidaritat i una immensa voluntat de dedicar-li la darrera gran victòria.

Jugada poc habitual
“Duiem tota la setmana amb l’estrès de les entrades i l’aforament, i el cert és que aquells primers minuts ens van fer posar encara més nerviosos”. Són paraules de la nova presidenta de la Unió Esportiva Santboiana, Aurora Bravo, viu reflex d’una confiança que només va perillar a les graderies fins que, als 23 minuts, una de les noves incorporacions, el tres quarts, ex del Barça i internacional Jordi Jorba, sorprenia amb una assistència efectuada amb el peu dret. La pilota, dividida i amb suspens, va ser recollida in extremis per l’arriere i canterà Immanol Martínez, just al límit superior de la línia de marca. 7-7 a l’electrònic, després de la conseqüent transformació, i un guió que començava a capgirar-se i que es decantaria per mitjà d’una jugada poc habitual.
El drop, un xut a pals en jugada, una acció que val tres punts i que provoca ritme i emoció, és tan simple de mirar d’emprendre com difícil de ser vist. Javier Rojas, un dels argentins del club, veterà amb 30 anys i novetat des del passat estiu, provinent del Cornish Pirates de 2ª Divisió del rugby anglès, va ser qui als 26 minuts, va encetar el camí de la sorpresa. 10-7, resultat que eixamplaria fins al 13-7 i en només 5 minuts, de nou Immanol Martínez, que prop de la divisòria va rebre l’oval, el va fer rebotar al terra com marca la norma i va dirigir la trajectòria entre els dos pals simètrics ubicats 3 metres per damunt la gespa. Les nobles aspiracions d’Ordizia, quedaven esmorteïdes per complet 16 minuts després de la represa, quan Ignacio Contardi, un dels veterans locals amb 31 anys, va assolir l’assaig definitiu. 23-17 final, el somni d’una temporada que podria definir-se com a immillorable. Un bon any de Ferro!!, un concepte d’abans de la guerra que transmet la idea que per jugar a rugby calen les condicions del metall: força, resistència i capacitat d’adaptació a les circumstàncies.

Premi i goig local
“És un orgull molt gran aconseguir això amb un equip format majoritàriament per jugadors de casa”, explica Aleix Buira, un dels 3 talonadors, els que obren joc a les Melés, els que protegeixen la pilota en els Mauls, els que serveixen, amb la inconfusible marca del dorsal 2 a l’esquena, les jugades des de Touch. Té l’honor de ser el primer de la Demarcació de Lleida en poder assolir un campionat de lliga. “És una diferència molt gran jugar al camp de l’INEF de Lleida, on vénen amics i familiars, a fer-ho al bressol del rugby català, amb fins a 4.000 espectadors en partits clau”. Als seus 29 anys, i a causa de molèsties a l’esquena, tenia planificada una retirada a dalt de tot, però el cos tècnic l’ha acabat de convèncer per seguir una altra temporada. Amb 5 anys d’antiguitat duu a terme una tasca imprescindible dins la davantera i també el rol en part de formació als nouvinguts. “És molt maco que tot jugador a Catalunya vulgui formar part de la Santboiana. Cal avançar encara més en aquest punt, i consolidar el club com a aglutinador i epicentre”.
L’any que ve hi haurà nous reptes, perquè la victòria a la lliga dóna dret a disputar també la Supercopa (campió de lliga contra campió de copa) i la Copa Ibèrica (campió d’Espanya contra campió de Portugal) un trofeu guanyat per darrera vegada el 2007 (26-20, davant el Grupo Desportivo Direito de Lisboa). Alberto Millan, capità dels del Baix Llobregat, provinent dels Enginyers del Poblenou ara fa 7 temporades, creu que “els objectius del proper any han de ser seguir amb la base sòlida, consolidar el treball fet i guanyar encara més títols”. Caldrà veure si es pot optar a la copa, que disputen els quatre millors classificats del primer tram, i també si hi ha alguna possibilitat de jugar competició europea. Millan, organitzador, veloç, amb un joc de peu privilegiat, contractat pel club per coordinar la sala del complex Baldiri Aleu, creu que un dels grans estímuls de la temporada ha estat retrobar-se amb l’afició després de les llargues restriccions. Amb 28 anys, una edat procliu a començar a pensar en la retirada, deixa clar que “Encara em queda molt de rugby!!”.
La Unió Esportiva Santboiana, que el 4 de juliol va donar per culminada la celebració del centenari, ha complert amb tots els passos programats (llibre commemoratiu, exposició, actes socials, i també l’èxit esportiu). Queda ja tan sols pendent un partit que enfrontarà al setembre als dos sèniors, masculí i femení, amb un combinat de jugadors o jugadores de la selecció estatal. La línia de la nova presidenta, sòcia de la Santboiana des dels anys 70, és continuïsta amb la del president sortint Miquel Martínez. El somni d’Aurora Bravo, és el de celebrar títols, mantenir fermes l’escola i la base, enfortir el rugby femení i sobretot “veure un club molt més cohesionat, amb molta participació per part dels socis, jugadors, exjugadors i directius.”