La distància entre el CAR de Sant Cugat i Saint Denis (municipi de la perifèria parisenca que serà seu dels propers Jocs Paralímpics) és de 826 kilòmetres, un trajecte que equival a 16.520 piscines de 50 metres.La jove Núria Marquès, nascuda a Castellví de Rosanes el maig del 99, i els seus altres nou companys del conjunt d’adaptada que es preparen dins del centre, els recorren en uns 103 dies de sessions, poc més de tres mesos. Si vulguéssin anar-hi a crol, caldria que sortissin el proper 15 de maig. No ho faran perquè no hi ha cap via d’aigua d’un milió de metres i optaran pel cotxe, per l’avió o pel tren. Però el cas és que sortiran. Des de fa poques setmanes ja hi ha vènia i salconduit, en alguns casos, per poder-hi competir.
La reunió del 21 de desembre del Comitè Paralímpic Espanyol, l’ens que s’encarrega de promoure la pràctica d’alt nivell barrejant els fons públics (25% del Consejo Superior de Deportes) i privats (75% de diferents empreses), va aprovar certs punts en referència a l’Olimpíada de l’estiu, 17ens Jocs Paralímpics amb epicentre a l’Stade de France, que es faran del 28 d’agost fins al 8 de setembre. Al marge dels pressupostos, les mesures d’hospitalitat i les dotacions de les beques del Plan de Apoyo al Deporte Objetivo Paralímpico (ADOP), van corroborar-se i validar-se algunes mínimes cara al certamen. Els cronòmetres més bons (Mínimes A) garanteixen la presència. Els d’exigència menor (Mínimes B) marquen preferència però només en cas que no es completin les primeres. Les vacants que es concedeixen als estats les decideix el Comitè Paralímpic Internacional (IPC) i són després distribuïdes en funció d’uns certs barems. Hi opten aquells temps aconseguits entre els dies 15 de novembre i 14 de juny, només en competicions homologades.
Malgrat ser el primer trimestre, que sovint sol ser més fluix perquè el descans de temporada es fa a finals del mes d’agost, ja són sis els nedadors que han caçat l’èxit a nivell de tot l’estat. Mínima A i bitllet per França concedit fins al moment per Anastasiya Dmytriv (Club Natación Mare Nostrum, El Ejido), María Delgado (Stadium Casablanca, Saragossa), Nahia Zudaire (Club Iasartearra Burun-Txaldea, Donosti), Íñigo Llopis (Konporta Kirol Elkartea, Donosti), Toni Ponce (Club Natació Vilafranca) i també Núria Marquès (Club Natació Sant Feliu), per la marca en 100 esquena (1:10:48) que li va valdre victòria al Meeting Internacional de Rotterdam (30 de novembre – 3 de desembre). I altrament Mínima B per Beatriz Lérida (Club Natación Valdepeñas, Ciudad Real), Iván Salguero (Club Natación Ardoi, Iruña), Teresa Perales (Club Natación Pozuelo, Madrid) i els companys del grup del CAR José Antonio Marí (Club Deportivo Aquatic Campanar, València), Jacobo Garrido i Sarai Gascón (del Club Natació Terrassa).
Són espurnes d’alegria i confirmació d’una fita. Núria Marquès no és novella, i ja fa anys que desprèn força, passió i ganes. Va néixer amb el fèmur d’una cama, el de l’esquerra, molt més curt, i als 8 anys van amputar-li per evitar certs problemes. Duu una pròtesi, que es treu per saltar a l’aigua. S’enquadra en la classe S9, dins l’escala estipulada (entre S1, la més severa, i S10, la més suau) a l’esport que practiquen persones amb disfuncions físiques o paràlisi cerebral. Un marc que completen les categories S11, per nedadors cecs, S12 i S13 per deficients visuals i també l’S14 per persones amb deficiència intel·lectual. Amb estatura mitjana, complexió robusta, i un somriure permanent, va començar cursos als 3 anys al Martorell. Va competir amb nenes sense cap lesió evident i va saltar a l’adaptada el primer cop el 2010, en jornada de la Lliga Catalana disputada a Salt. Va guanyar quatre medalles, la mateixa temporada, al campionat d’Espanya.
I ha construit des de llavors un palmarès que vol resum per no ocupar tretze paràgrafs: dues medalles a l’Europeu del 2014 a Eindhoven (bronze en els 100 papallona i els 400 lliures); 4 el 2015 a la cita mundial de Glasgow (segon lloc en els 400 lliures i tercera en 100 esquena, en els 100 metres papallona i els 100 lliures); 7 medalles a Funchal, en un nou campionat d’Europa (2016); or i plata als Jocs Paralímpics de Rio (primer graó del podi en els 400 metres lliures i segon en 100 esquena); 6 medalles al Mundial de Mèxic (el 2017); 7 a l’Europeu del curs següent a Irlanda (dins la ciutat de Dublín); dues medalles al mundial de Londres, del 2019 (or en els 200 estils i bronze en els 4x100); doble podi i tres diplomes en els Jocs accidentats de Tòquio (plata en 100 esquena i bronze en els 200 estils), i més èxits repetits fins al mundial d’aquest estiu (celebrat del 31 de juliol al 6 d’agost a Manchester) amb dos argents al seu sac (100 esquena i els 200 estils).
Queda clar que no parlem d’una promesa. Però manté la il·lusió intacta. L’esportista i estendard de la comarca, clava els ulls, color piscina, al mig de França, i hi disposa l’entusiasme i els esforços. Seran els dissetens Jocs de la Paraolimpíada d’una sèrie que comença, amb cert retard, a Roma (1960). Comandada pel seu tècnic, l’exnedador de l’Hospitalet Jaume Marcé, que entra al CAR al 2006, planifica una contesa que és com sempre cita clau del calendari. Són tres anys reconcentrats en pocs minuts. Un examen amb variables que fluctuen i rivals que també anhelen.
El sabor de la victòria, o la derrota, que la Núria ja ha tastat altres vegades. Hi arribarà als seus 25 anys i ho farà amb la lliçó apresa. “Vaig a fer-hi els objectius, rebaixar marques, i assolir algunes medalles. El desig és molt potent, però no em poso pressió. Al final saltem a l’aigua, no ens hi va tampoc la vida, cal mirar-ho amb perspectiva”. Són paraules d’experiència, del treball més psicològic que és vital en aquests casos. “Ho wvisc tot intensament. I això pot ser bo o dolent. A la final del Mundial de Londres (2019) vaig cometre un error greu. Vaig fer una puntada extra en un viratge i em van desqualificar. Em va caure el món a sobre. Tota la vida nedant per això! Va ser una decepció gran però em va servir molt per aprendre. L’endemà, no em diguis com, vaig saltar i vaig guanyar l’or”.
La fermesa de la baixllobregatina, rau sens dubte en la constància. “A vegades la veus tota ben vermella i encara demana entrenar més. Dic: reserva’t per la tarda, i no en surt gaire convençuda…”, comenta amb complicitat el Jaume, designat per l’Associació Espanyola de Tècnics com el millor entrenador de l’any el 2021. Ell l’observa dia a dia, la modela, l’esperona, i intenta com amb els altres que porti ella la batuta, que no sigui un “què haig de fer”, sinó un treball de suggerències i propostes. Planifica les sessions, que es fan conjuntes, a la piscina coberta del Centre d’Alt Rendiment, i que miren d’amotllar-se als casos més concrets com ha estat ara el de Sarai Gascón, que compagina amb la feina de regidora d’Esports a l’Ajuntament de Terrassa. Entrenen de dilluns a dissabte, amb sessions dobles, uns tres dies, matí i tarda. Combinen les sèries, que fixen temps específics, i incorporen elements, com les aletes, els globus de resistència o bé les pales. Un tècnic federatiu ve un dia a la setmana i marca pautes de biomotricitat, per corregir moviments que perjudiquen l’equilibri “Tot es fa en cicles concrets que s’encaren al moment competitiu. Cada pas està establert, cal només mecanitzar-lo i no oblidar-lo”. En total són al matí 4.000 metres, els mateixos que a la tarda. I gimnàs per reforçar musculatura a condició de cada cos.
Pel que fa a competicions l’altra cita d’aquest any és l’Europeu de l’illa de Madeira, a l’oceà Atlàntic, que tindrà lloc del 21 al 27 d’abril, al complex de Penteada de Funchal. Serà una prova de foc per veure forces, i corregir errors en cas que n’hi hagi. Prèviament hi ha Lliga Catalana (al gener) i al febrer concentració de l’equip estatal a Lanzarote, en jornades ben intenses on es fan entrenaments i també cursos i xerrades de temes com nutrició o psicologia. S’adrecen a medallistes i són òptimes pels tècnics, perquè eviten distraccions, i permeten als esportistes de fugir de les rutines. III
| Fa amb passió el que més li agrada |
| El context de l’esport adaptat ha millorat moltíssim. Cal sols veure que als 90 els esportistes pidolaven, no rebien recompenses ni diners per les medalles. La creació del Comitè Paralímpic Espanyol (6 de setembre de l’any 1995) i l’impuls dels plans ADOP, 2005 (Plan de Apoyo al Deporte Objetivo Paralímpico), van propiciar la col·laboració pública i l’aposta del sector privat més sostinguda, pels beneficis fiscals de la inversió. Manquen encara millores a nivell competitiu i l’acceptació plena, des d’un caire més social. “Som esportistes d’elit, com tots els altres. S’ha avançat en aquest àmbit però encara falta feina. Normalitzar les competicions amb vàlids, com ja es fa en altres països, podria ser un pas important”. És l’opinió de la Núria, que matisa que evidentment hi ha diferències entre allò que és l’alt nivell i el món dels clubs. “Quan jo vaig anar al Sant Feliu, el 2015, no hi havia secció d’adaptada. Ara molts ja la incorporen, tot i que altres no ho contemplen. La difusió és un punt clau per avançar encara un xic més”. Estudiant de fisio (s’ha deixat sols una pràctica per l’any que ve) Marquès parla amb maduresa, i és conscient que el gran momentum esportiu no és pas perpetu. S’ha guanyat tres patrocinis (AXA, Nike i Vadox) i el d’Össur, l’empresa islandesa que li ha concedit la pròtesi per córrer. Té un sou digne, companys càlids i ídols pròxims, com és Teresa Perales, la més gran als paralímpics, amb un còmput de 7 ors, 10 plates i 10 bronzes. A París hi triomfarà, no n’hi ha cap dubte. Però si anés tot al revés i tornés buida de medalles, pot quedar-se ben tranquila, perquè ella ja ha vençut. Fa amb passió el que més li agrada, i ho contagia i n’és exemple i forja el canvi. L’existència és més que un podi i cal gaudir-ne, dia a dia, sàviament. |