Demanem exemplaritat, però no ho som quan ens afecta a nosaltres o a un dels nostres.
Per començar, si volem que no hi hagi violència a l’esport, però sobretot a l’esport formatiu, hem de retreure i no mirar a un altre lloc quan un dels pares dels nostres equips té una actitud a la grada reprovable. Som els primers que hem d’exigir a les presidències i direccions dels clubs dels nostres pobles i barris, que facin fora als jugadors o pares que tenen aquestes actituds violentes (verbals com físiques).
Hem d’exigir als nostres ajuntaments, que posen molts diners públics via subvenció, que si a algun club del municipi se li obre algun expedient per violència a les grades o al camp, actituds racistes, xenòfobes, sexistes o desconsideracions cap l’equip rival o àrbitre... se’l deixarà de subvencionar.
Però també hem de ser exigents en el futbol professional, perquè només cal anar a veure un partit de futbol formatiu per veure que nens i nenes imiten tot el que fan les seves estrelles com celebracions de gols, pentinats, forma de simular faltes, forma de queixar-se als àrbitres... Ja n’hi ha prou! Els professionals cobren molts diners com per a que no hi hagi clàusules als seus contractes que exigeixin exemplaritat i transmetre valors a la societat.
En resum, o ens hi posem tots des de tots els àmbits o res canviarà. III