De petit va concentrar-se en la muntanya on gaudia amb les carreres de la Copa Catalunya. Excel·lia als llocs agrestes i va desestimar ofertes per canviar a les rodes fines. No va ser fins 2003, quan amb retard, als 21 anys, va introduir-se a la cantera del Club Ciclista Montcada. Va marxar cap a Cantàbria i va integrar el Saunier Duval (el 2004) per passar al Caja Rural (el 2005) i fer el debut, ja el 2006, al nivell màxim amb el Kaiku. El conjunt d’Euskadi plegà veles i va haver de ressituar-se, i convertir-se en el gregari, peça bàsica i fonamental del Movistar (2007-2010) on coincidí per primer cop amb el Purito (Quim Rodríguez Oliver), i del Katusha (2011-2017), on recorda les grans gestes col·lectives. Era tot un combatent, escalador i disciplinat amb un rol clar que l’eximia i l’apartava de victòries personals. Malgrat tot va ser segon a l’Escalada de Montjuïc (el 2006), i podi últim, tercer lloc, en una etapa dins del Giro (2012). Té un record molt positiu d’una carrera força densa i trajectòria ben completa. Duu a les cames en global 3 Tours de França (2013, 2015 i 2016) 7 edicions de la Vuelta (2008, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017) i 6 Giros d’Itàlia (2007, 2010, 2011, 2012, 2014 i 2017).
Apassionat, humil, emprenedor, amable… Alberto Losada no ha trencat amb el ciclisme. Dedica ara vida i feina al que li agrada. Des de l’any de retirada va pensar en el què mancava, i va esbossar un projecte únic que segueix amb molta cura. Ha reunit a bons amics i des de l’any 2018 és epicentre de l’esport a la comarca. Condueix Protour Bcn, al municipi de Sant Just, que és quelcom més que una botiga. Hi ha taller per a bicicletes, però funciona com a seu per entrenar-se, fer sortides o cercar assessorament. Una tasca que implica hores, però que encara deixa un marge pujar sobre dues rodes. Ara ho fa sense pressions i amb la llibertat absoluta, i competeix quan li és possible en Mountain Bike (circuit World Tour) i també en Gravel (que és un mix, per resumir-ho, entre muntanya i carretera) passionat, humil, emprenedor, amable… Alberto Losada no ha trencat amb el ciclisme. Dedica ara vida i feina al que li agrada. Des de l’any de retirada va pensar en el què mancava, i va esbossar un projecte únic que segueix amb molta cura. Ha reunit a bons amics i des de l’any 2018 és epicentre de l’esport a la comarca. Condueix Protour Bcn, al municipi de Sant Just, que és quelcom més que una botiga. Hi ha taller per a bicicletes, però funciona com a seu per entrenar-se, fer sortides o cercar assessorament. Una tasca que implica hores, però que encara deixa un marge pujar sobre dues rodes. Ara ho fa sense pressions i amb la llibertat absoluta, i competeix quan li és possible en Mountain Bike (circuit World Tour) i també en Gravel (que és un mix, per resumir-ho, entre muntanya i carretera).
Avorrir-te no seria la paraula…
Al contrari. I ho gaudeixo plenament. Ja he passat molts anys centrat, i ara vull córrer en llibertat. Ho compagino amb la feina, m’exercito tres horetes, i si puc, diàriament. Necessito igualment moure’m, sóc inquiet, no és gran esforç. I em fixo uns objectius bàsics: hi ha carreres que vull ser-hi al 100% i algunes altres prescindibles, o diguem-ne no intocables.
Quines són les essencials?
L’Europeu de Mountain Bike, a Dinamarca (Viborg) a l’agost, i les World Series a França (Alta Savoia) classificatòries pel mundial (a inicis de juliol). I en Gravel corro la Copa d’Espanya. Hi ha hagut ja dues etapes, a Madrid i a Badajoz (al febrer i març) i ara en resten dues altres: les de Llucena del Cid, a Castelló (l’11 de maig) i d’Alcaraz, a la província d’Albacete (el 28 de setembre).
També corres a les ultres?
Sols quan puc, cal tenir temps per preparar-se. Hi ha una cosa que és molt clara: jo no vaig a passejar-me Si m’apunto vull rendir i competir al màxim. No és igual fer 100 kilòmetres que mantenir-se a un nivell alt durant 300. I per a això cal escapar-se i fer sessions molt més completes. És difícil, però a vegades puc muntar-m’ho. L’any passat, el mes d’abril, vaig ser a la Traka, una carrera amb diferents recorreguts, el més llarg d’ells de 360 kilòmetres i un desnivell de gairebé 4.000 metres, amb sortida i arribada a la vila de Girona.
Defineix-me la botiga, Protour Bcn. Vas fundar-la fa 6 anys, a la Carretera Reial (Sant Just Desvern). Combina assessorament, amb un taller i també sortides, i igualment entrenaments. Era un buit que feia falta?
Just quan anava a retirar-me meditava en futurs reptes. Feia temps que ja em rondava. I a l’hora de dissenyar-ho, vaig pensar en el que mancava, en un model que jo agraïria. Vaig reunir a 5 bons companys, més avesats a un paper o un altre, i vaig voler no retardar-ho, car la gent em coneixia. És taller però també un lloc per ajustar i trobar la bici més precisa i adequada a cadascú; i igualment rebre massatges, entrenar-se i sortir en grup.
M’estàs dient que fas de fisio mentre rodes amb les cames i amb les mans fixes un eix?
No ben bé, tot i que ja m’agradaria!! Cadascú s’especialitza. Jo gestiono i sóc un xic a tot arreu, menys al taller! M’encarrego especialment de les sortides, guio rutes, de sols un o diferents dies. I dissenyo entrenaments, per a tots els públics. Aquí hi vénen des de màsters, que com jo van més amb calma, com promeses, nois més joves, que ja estan a d’altres clubs. Mirem sempre en aquests casos d’insistir en la pedalada, en la freqüència, i de servir de complement.
Vius una època daurada i d’expansió dins del ciclisme. Hi entres tard, amb 21 anys, t’hi reaficiones, perquè et tirava més la muntanya, el Mountain Bike. Tens la sort d’ingressar a clubs (com el Montcada, o el Saunier) on ho correu tot, sou gran família, i finalment apassionats. 2005, Caja Rural, lluites per podis, i destaques entre els altres. I a mig curs el flamant Kaiku, perquè dura sols dos anys, ja et crida a files per passar a professional. Quins records tens de l’inici?
Va ser potser l’any més maco, no em va costar d’adaptar-me. Creia molt en les opcions, en el que feia, i vaig tenir molt bons companys, amb qui guardem encara un grup. Ens deixaven ser molt lliures, hi havia un líder, però ens cedien certs moments per optar a tot. Confiaven molt en mi i vaig fer una bona temporada, molt rodona.
Vas tenir la mala sort que l’equip plega i que el cas Operación Puerto, que incideix en el dopatge dins l’elit, fa trontollar les estructures de conjunts de primer rang. Fins l’octubre no saps on competiràs però el Movistar bé a “rescatar-te”.
I m’aveso a un nou paper. Hi ha figures destacades i el meu rol és de gregari. Haig d’aprendre com funciona, sóc a dins d’un equip gran. Però finalment em valoren, perquè jo era bastant dur. Podia estar durant molt temps a un gran nivell, per controlar dins del pilot, o perseguint els escapats. A mi em deien “que no marchen este y este” i ho complia a perfecció. No tothom serveix per a això. Cal tenir certes maneres, malgrat no siguin visibles. La gent premia als guanyadors però és que al pilot manen 10 noms i hi corren altres 400.
2008 és un any clau. Com a bon escalador tens moments d’èxit que coronen a la Volta a Catalunya. A l’etapa de La Seu baixes primer al coll de la Trava (a l’Alt Urgell) però caus en un revolt. Se te’n va la tubular, perds el control i tens un sever accident. Rebs un cop, costat esquerre, que és molt sec i a més et trenques la clavícula.
És el meu punt d’inflexió. És un abans i un després d’aquell moment. Arribava com primer a la general, això d’entrada. Però després les conseqüències. Noto encara cert dolor, no m’ha deixat, hi he conviscut des d’aleshores, i em costava seguir el ritme. Perquè vegis, dies abans, reconeixent recorregut, en aquell punt vaig comentar-li al nostre tècnic: “aquí, Pedro, o gano o me caigo”.
No va ser l’últim desastre…
Mateix any però ara a l’agost. Preparant la Vuelta a Espanya ens atropellen. Rep també en Joaquím Rodríguez, però el més fotut vaig ser jo. Igualment costat esquerre, tot i que vaig seguir en peu. I a la Vuelta un bon paper perquè arribava en gran moment, però les seqüeles no s’obliden. Què hauria estat sense aquells cops? No ho sabrà això mai ningú.
Mencionaves en Joaquim, gran cap de cursa, podi a Giro, Tour i Vuelta i triomfs totals a Llombardia, al País Basc, a Catalunya o a Valònia. Vas ser amb ell durant 6 anys dins del Katusha (2010-2016), un equip rus que et va premiar i considerar.
Vam fer una pinya molt gran i quatre anyets totalment òptims. Érem com una família i estàvem sempre molt junts. Recordo amb un gran afecte les diferents concentracions, al Teide, a l’Etna, a Andorra… Vam lluitar per Giro i Vuelta, el 2012, i jo vaig fer 3r d’etapa. I a Fuente Dé (Santander) érem davant amb el Purito, molta estona, fins que Alberto Contador va aixafar l’èxit.
Ens diràs una primícia?
Però no està confirmada! He fet un equip de Gravel, femení, m’ha costat molt. En vull fer un altre de Màster. I plantejo crear una escola aquí a Sant Just. Seria un club pels més petits. Però falten més reunions per avançar amb l’Ajuntament. III
“El ciclisme té cada cop més adeptes però manca una aposta decidida” |
| Que et va atorgar a tu el ciclisme? L’esport és sacrificat però dóna molt. Deixa moltes amistats i uns grans valors que després fas servir a la vida. Quan vénen dificultats pots comparar i relativitzes. Mai no em veuré tan fotut com baixant el Passo de Stlevio (Alps Orientals, a 2.700 metres), tot cobert i ple de neu!! La gent jove ho veu tot fàcil però l’esforç té recompensa. Valorar el que s’assoleix com una gesta molt difícil és vital i et fa feliç Hi ha nivell a la comarca? Déu n’hi do! El ciclisme té cada cop més adeptes. No hi havia pas tants grups quan jo corria. Però el que manca és més suport, i una aposta decidida. No hi ha equips a Catalunya de nivell professional, i els que apunten han d’anar-se’n sempre a fora. |