Punys amunt i a la cintura, amb goig sublim, se li col·loca el vell trofeu. Cinturó, com aquell d’or que va atorgar Ares, Déu guerrer a l’antiga Grècia, per Hipòlita, la seva filla, capatàs i superior de les temibles Amazones. Centenars d’aficionats, com un exèrcit d’antics grecs, van apropar-se a contemplar aquell gran moment, en què les lletres, damunt l’or, de l’European Boxing Union (EBU) delataven la campiona. La remor dels grans moments i l’escenari immillorable: el Casal Cultural i Recreatiu del poble de Castellbisbal aplaudia amb força a la local, la que fa uns anys ni ho contemplava, i que ara entrava dins l’Olimp.
Tania Álvarez, esguard directe, tot coratge i optimisme, complia just 22 anys. Feia un temps ningú en parlava, ni sabia que existia, però la seva persistència, i el treball del seu gimnàs, entrenador i representants, van conduir-la a l’epicentre del Madison Square Garden (el recinte a Nova York que des del 1968 ha estat la seu dels grans combats), per bregar-se amb l’australiana Skye Nicolson, que acaba de coronar-se com millor púgil mundial en el pes ploma (55,34kg – 57,1kg), en la lluita del passat dia 6 d’abril amb la feroesa Sarah Mahfoud.
La citaven pel seu còmput tan flamant, de 7 victòries, cap derrota, assolit en sols 2 anys, des que va fer els seus primers passos al circuit professional. Va resultar derrotada, la rival va encertar els cops i va ser molt més estratega, i es va endur el cinturó de plata del pes ploma que era en joc. Però en va aprendre i va refer–se, i al novembre va assolir una nova gesta i va imposar–se en el combat que decidia el campionat d’Espanya contra Natali Francesca (lleidatana, afincada a Barcelona, que entrena amb el Team Juli Giner) per puntuació, decisió unànime de tots tres jutges (79–73, 77–75, 77–76). La victòria, merescuda, va arribar sense cap marge per al gaudi. De forma quasi immediata, va programar–se un nou repte: l’assalt al títol d’Europa, dins del pes de supergall (53,525kg – 55,338kg) i davant tota una potència: la italiana Maria Cecchi, 28 anys, agressiva, molt directe, i amb un còmput de conteses similar: 10 victòries, dues per KO i dues derrotes.
La romana va començar més llençada, i colpejava amb persistència, en un context que li era hostil. Però la púgil catalana, acompassada pel seu públic, va guardar millor defensa i va aclaparar a la italiana amb cops de dreta, que encertaven l’objectiu. Maria Cecchi, 26 anys, esquerrana, resguardava els seus punts febles, i abraçava insistentment a l’adversària per frenar-ne l’ofensiva, amb certes faltes que no van ser castigades. Els assalts, de dos minuts (i només 10) en la pràctica femenina, es mantenien equilibrats. Tania Álvarez obviava els punts i infligia cops per buscar el KO. El cansament en la boxa, és ben visible, i és tan físic com mental, pel constant ritme i les contínues escomeses. Però ningú va abaixar guàrdia i sols el so de la campana va posar fi a una vetllada decidida en puntuació (96- 94). Si no hi ha extinció per KO ni cap cop baix o una agressió fora de norma els col·legiats sumen els punts que han atorgat a cada assalt (10-9, generalment, pel qui domina) i estableixen, per una decisió unànime (tots a favor), majoritària (n’hi ha un que opta per l’empat) o dividida (dos a favor i un en contra) el que mereix guanyar el combat.
Aquest èxit de la Tania és molt veloç però no és casual. El seu nom apareix ara, com sol passar amb l’olimpisme, quan ja ha assolit un gran triomf. Però la seva trajectòria, passional i contagiosa, no comença a Estats Units. Amb 14 anys va entrar nova en el gimnàs que la veu ara coronar-se entre els més grans, el Club Boxa Castellbisbal, portat pel Team Toni Moreno. Malgrat els inconvenients, la mala imatge, el desprestigi d’un esport que és més que cops i els punts menys dolços que van fer-li sospesar algunes persones estimades, va seguir amb el seu impuls i aquella empenta que l’ha fet arribar on és. Va iniciar-se en amateur, un món diferent, per normativa i també per objectius, amb pocs combats, i va fer el salt, ben convençuda, amb 19 anys, cap al circuit professional. Les mancances d’una tècnica més apta, que progressa, s’han suplit, en el seu cas, per un ferma voluntat que ha tret un còmput cobejat: 12 combats, i entre ells 11 victòries (2 per KO) i només una “gran” desfeta, a la ciutat de Nova York.
La recepta és l’actitud i una unió que és quasi perfecta amb el mentor, que fa de tècnic, de psicòleg i també de cuidador. La figura del gestor de fa 20 anys d’aquest gimnàs, l’exboxejador en amateur Toni Moreno, és decisiva. Ha tingut, sota tutela, alguns noms grans, com és la Melania Sarroche (guanyadora dues vegades a nivell continental, 2018, 2019) i també a noves promeses, com ho és la Laia Pujol, que duu ara 29 combats, en amateur, i que ha vençut a Catalunya. Però “la Tania – com explica- té quelcom molt especial, voluntat ferma, iniciativa, i una gràcia fora el ring per ser visible”, un ingredient imprescindible per atraure nous combats i també a patrocinadors, molt reticents i cars de veure en aquest món.
Han estat quasi 8 mesos d’una lluita infatigable. Tania Álvarez ha estat centrada, l’últim any, en preparar les dues conteses (assalt al títol d’Espanya i al d’Europa), que han vingut totes seguides i sense opció de repòs. S’ha separat del seu poble, Sant Esteve Sesrovires, i de la seva família, per centrar-se en un piset vora el gimnàs. Ha seguit complint dues feines, temps parcial, de recepció i neteja a pisos, per guanyar-se el necessari, que l’esport no pot donar-li malgrat el seu gran nivell. I ha entrenat, com a mitjana, unes 3 hores cada dia, amb sessions dobles, matí i tarda, de dilluns fins a dissabte, i practicant en els combats.
Ha enfocat preparació en potenciar empenta i corregir algunes carències o punts febles, com la millora en la guàrdia o l’excés d’ímpetu i anhel. “Solc ser un xic massa impulsiva i això m’ha anat a la contra, però hi estem fent bons progressos”. Són les seves impressions, les d’un diamant que va polint-se, a un nivell resultadista, i que progressa i fa el que l’omple, si s’observa la persona, malgrat costi un sacrifici. “Fa ara un any ni m’ho pensava que podia arribar aquí. Guanyar a Europa ha estat brutal, tant a nivell individual com col·lectiu. Puc servir de referent perquè més noies s’hi interessin i això és un gran al·licient”.
Fa una dieta equilibrada, marcada per certes pautes, en hidrats o proteïnes, just abans dels grans combats. Enfoca les energies, visualitzant les conteses i els èxits que s’ha marcat. I combina, en sessions diàries, el que és càrdio (sèries de velocitat i força) amb l’exercici pugilístic, enfrontant-se als seus espàrrings, que són part d’un equip gran, no per tamany, sinó per ganes i ambició. Ha estat ara de repòs, dues setmanes merescudes, i just torna a situar-se, prescindint d’objectius clars. “Ja es veurà allò que vindrà.
Primerament és persona, ha de gaudir també del temps, i una esportista que progressa. Seguirà tots els seus passos, amb una justa mesura, sense fer-ne de gegants, primer per l’1, després pel 2 i al final 3.”. És la postura d’en Toni, que hi dedica moltes hores, que referma l’agraïment a la família, dona i filla (per poder-s’hi dedicar), i que sempre en parla amb molt d’orgull. Més enllà d’aquest gran títol Tania Álvarez prospera, corregint els seus punts febles i reforçant les virtuts, com ho és la seva resistència. Només cal seguir les lluites i contemplar com acaben, una i altra, i ho constata ella mateixa “Al final del desè assalt bé que n’hauria fet un altre”.
Un esport que va estar en auge, especialment fins als anys 30, ha patit una davallada els darrers temps. En la boxa femenina, el revulsiu dels anys 70, provinent de grans potències (Estats Units i Anglaterra) ha reviscut últimament després d’aquesta sotragada. La inclusió en els Jocs Olímpics, a nivell sols amateur, el 2012, ha promogut algun avenç. I a l’estat ha crescut nombre de llicències, un 20%, en un any (fins les 1.293). Però la boxa depèn massa, o millor dit, únicament, de promotors, en un nivell professional. I n’hi ha pocs que, com en Toni, persisteixin.
L’expracticant amateur, Joan Antoni Fuertes, és des del 88 el president i màxim responsable de la Federació Catalana. “El problema ve de les decisions preses després d’una forta crisi fa 30 anys. Es van modificar a Espanya reglaments, requisits per assolir títols i llicències, que han mermat seguretat i han fet baixar la qualitat. Hi ha un excedent de combats i un decrement de púgils bons. Això fa que els promotors se’n desentenguin i no vulguin invertir.” Veu la boxa femenina en bon progrés i la victòria de la Tania com referent i una inflexió molt rellevant. Però recalca, que la Federació Catalana “té poc marge dins del món professional. El negoci depèn sols dels promotors. Crear esportistes, no desfer-los i anar amb pressa, ajudarà en els objectius”.
Certament, les diferents institucions, no contribueixen, a difondre o a ajudar a aquest esport que té una història dilatada en 8.000 anys. Les vetllades són rendibles en funció de la taquilla i l’interès dels ciutadans. Les despeses pugen massa, i els diversos practicants cobren molt poc o quasi res, massa sovint. El tècnic, Toni Moreno, creu que cal “suport més gran per invertir la situació i canviar la imatge negativa de l’esport. No diners sinó sols petites ajudes per part dels ajuntaments, com alguns actes per poder fer més visible aquesta pràctica tan noble i urgentment necessitada”.
En un marc poc favorable el sacrifici d’una noia amb aparença d’innocència i un equip molt compromès ha aconseguit trobar un pou d’aigua en un període de sequera i traçar un marc prometedor. Molt a aprendre en té qui seu amb la desgana i fa la feina sense llum en els seus ulls. El camí està dibuixat, sols cal seguir-lo si és que hi ha una voluntat. Per a Álvarez i Moreno, més enllà del seu futur, ja s’ha assolit la recompensa, que és més gran si costa esforç i es persegueix amb gran deler. III