Fer memòria és en l’esport i en general un gest crucial, per acotar i definir bé el que es discuteix. En el cas de Catalunya, si parlem de natació, és imprescindible d’incloure-hi a Vallirana. Aquest poblet emboscat del marge sud de les muntanyes de l’Ordal, va consturir a l’any 1953 (per la revetlla de Sant Joan) una piscina pionera, tercera de tota Espanya i segona de Catalunya (després d’aquella de Montjuïc, del 1929) amb la mesura concebuda com a olímpica, 50x25 metres. Un complex situat al nucli de la vila, i compartit inicialment per entitats capdavanteres que hi venien a entrenar, com va ser el cas del C.N.Sabadell, escola magna de campions com Jordi Comas (contendent als Jocs de Múnic i Montreal i campió d’Europa júnior, dins de la ciutat de Viena, el 1969). Va ser doncs un epicentre i precedent de tot un club que avui ja fa els seus 70 anys i que ha estat nexe a la comarca i al conjunt de Catalunya.
En aquesta instal·lació s’hi feien salts i waterpolo i s’hi reunien les famílies a l’estiu amb els cursets i els festivals de fi de curs. Era el centre d’aquest poble i de l’esport que crea vincles, socialitza i estableix punts de reunió. Uns compassos primerencs en què els hiverns calia passar-los fora l’aigua, fins que un grup d’interessats, el 1969, format per pares, nedadors i un monitor van decidir de provar sort a un nivell competitiu. Baixaven a Barcelona, en les fredes estacions, per preparar-se dins la Piscina Sant Jordi. La capital era, amb tradició des dels anys 20, un punt calent al sud d’Europa de la pràctica dins l’aigua. Altres clubs i instal·lacions com Picornell, Mediterrani, Catalunya, Barcelona, o també Barceloneta, destacaven i amaraven tot l’ambient de grans figures, noves gestes i un futur prometedor. Fins que un globus majestuós va inaugurar-se en el complex de la comarca, i pioner, sens precedents, va fer possible exercitar-s’hi hivern i estiu, sense frenar l’activitat que va florir durant un temps.
Però just l’any dels Jocs Olímpics, 1992, aquella carpa que cobria la part fonda (25 metres), va esquinçar-se, i ja ningú va preocupar-se per poder-la reparar. És la gran reclamació, que encara avui segueix latent, i es reintrodueix amb més vigor en la present celebració.
L’actual junta directiva esmerça hores voluntàries, com passa en tants altres llocs, per comandar aquesta entitat. No té rèdits econòmics, però sí una gran il·lusió que marca el punt més positiu de vocació i dedicació. El club compta amb uns 100 socis, que conformen, al final una família d’acollida, on tot és molt casolà, i s’hi forgen llaços més profunds. Tot arriba consensuat, i és aquesta proximitat que permet vincles molt més grans i suplir allò que manca més, que és material i és econòmic, per l’essència passional.
El C.N.Vallirana s’insereix a dins del CEM (Centre Esportiu Municipal), que és gestionat per mans privades. Sols disposa d’un local, algun despatx habilitat, i la piscina d’interior (25 metres, 6 carrils) que ha de servir pel waterpolo, els diferents socis i els cursets i entrenaments de natació. Els gimnasos no es cedeixen, i si es vol augmentar espai s’ha d’innovar, trencar-se el cap, aprofitar espais de l’escola i traçar un croquis, taula horària, immensament atapeït.
Tot i les dificultats, sembla un miracle, però tot segueix endavant. Aquest curs, 70 anyets, no serà menys i s’han pensat activitats per poder incloure-hi a tothom. La primera, aquest juliol (dia 19), sopar de “gala” i germanor per pares, socis, nedadors i el seu entorn. La segona a finals d’any, un xic més institucional, que encara cal determinar.
I a nivell més esportiu competicions de caire intern com el Torneig de la Granota (la mascota d’aquest club) que es fa al juliol, anualment, i que reuneix, en waterpolo, equips de casa (totes les categories, també màster) i igualment conjunts forans. I l’esforç molt especial, que ja s’ha fet, per acollir dos campionats de Catalunya: l’aleví de natació, el 2 de juny, amb 400 participants, d’entre els 10 clubs, els esportistes i els tutors que hi prenen part; i també el de més edat (infantil, júnior i absolut) que es va dur a terme el 2 de maig. Són conteses rellevants, malgrat costin d’organitzar, perquè comporten més visites i difonen la gran feina a l’entitat que resta oculta i allunyada dels diversos inversors, que manquen molt, si és que no es fan.
No hi ha ningú més que un altre, però la cara més visible a l’entitat, pel que comporta el càrrec gran, és la de la Neus Tarazona, presidenta des de fa un parell d’anyets i dins la junta des del llunyà 2002. La família està lligada des de sempre al Vallirana. El seu pare havia ostentat el mateix rol (1977-1979), la mare n’era secretària, i ella va començar al club, en natació, fins als 16 anys. Va marxar a Molins de Rei, per prosperar en el waterpolo i va tornar al que és casa seva, al 2002, quan un nou pas molt important va rellançar l’activitat. El dia 4 de maig va inaugurar-se la piscina interior, que és dins del CEM, i això va fer possible crear cantera, agrupar esforços i enfortir competició. Tarazona va reunir algunes companyes i va fundar el femení de waterpolo, que en poc temps puja a 1ª i que disputa, el 2009, un any històric a la Divisió d’Honor.
Precedents de jugadors i entrenadors de molts dels membres de la junta que optimitzen qualitat, amb poc espai, perquè coneixen els punts forts, i els nous valors, i les opcions reals que hi ha. “Potser el secret d’aquest club és que ja els nens de ben petits, ho toquen tot, tan natació com waterpolo, i això els fa ser molt més forts en tots dos camps”.La Neus parla convençuda, perquè sap que hi ha talent que sorprèn la federació quan arriben els campionats. Aquest any torna a ser exemple amb resultats que han excel·lit: Laura Herrero (absolut, 50 papallona/50 esquena), i la Lucía Aguilera (3ª de júnior en 100 i 200 esquena al campionat de Catalunya, en la seva 2ª fase, a principis de desembre) són els noms que més ressonen actualment, i que segueixen ben de prop la també júnior Izan Risco o les infantils Astrid Minguens, Daniela Baena, Eva Pastor, Laia Fernández o Lucía Cabero.
Pol Gil, per la seva banda, campió de Catalunya i d’Espanya (aigües obertes) continua progressant a fora el club, a dins del CAR, d’entrenador. I en braça Sandra Garcia ha inscrit el nom amb lletres d’or a l’entitat des d’infantil (any 2011) en què va ser primera a Espanya i també bronze dins el FOJE (el Festival Olímpic de la Joventut Europea). Són “deixebles” es pot dir, dels altres grans d’aquesta història que ja compta 70 anys i que ha acollit a referents com Joan Riberas, que quan era un aleví (el 1976) va coronar-se com a nou campió d’Espanya.
Ultra totes les penúries, Vallirana continua oferint beques, per captar i per acollir, durant uns dies, a l’estiu o en temporada, a nous menuts de la comarca, perquè provin, a un preu baix, sols uns 30 euros, el dinàmic waterpolo o l’esforçada però agraïda natació, des dels 7 anys.
A la piscina exterior li falta globus, per fer-la hàbil a l’hivern, i no compleix els requisits per acollir competicions (per la fondària i pèrdua d’aigua en alguns punts). Cap equip en el govern des dels 90 ha mostrat la voluntat per reparar aquests desperfectes, o almenys per dissenyar estudis i avaluar-ne tot el cost. I és molt just perseverar perquè arreglar la instal·lació, matèria urgent, faria possible d’albergar a més esportistes i seccions (com pot ser la sincronitzada o el triatló, que incrementen aficionats i practicants).
Raúl Montilla va inaugurar el 2020 a dins la junta una nova àrea que és crucial. S’encarrega, com tothom, fora la feina, de la comunicació. “Necessitem més espònsors, i empreses que col·laborin, i per això és molt important presentar al públic el que ha estat i és actualment el Vallirana”. Enfundar-se les ulleres i el casquet, o conduir la pilota groga entra en el lleure, però també és salut pel cos i vitamines per la ment, i sobretot part de cultura i d’uns valors molt més humans. Créixer en nombre en una entitat altruista com aquesta dins d’un poble de 15.000 habitants és, més que honor i vanitat, un bé social. Potser cal començar a veure que l’esport no és una broma i aquests anys, que en siguin més!, serveixen molt per insistir, i per exigir que la ignorància de la part que decideix i té el poder es posi a lloc. III
| Una Copa Federació absolutament històrica |
| I no obstant aquest balanç els maldecaps són pronunciats quan cal buscar finançament per pagar llargs desplaçaments (partits a llocs més allunyats o campionats com els d’Espanya), que sufraga en certa part l’Ajuntament. Els 90 nedadors i els 7 equips de waterpolo (els dos sèniors, el juvenil masculí, els dos cadets, i l’aleví i l’infantil mixt) són competents i necessiten tot sovint alguns diners per seguir forts i mirar amunt. I el transport i anar i venir són la constant per entrenar en condicions dignes, ja que els adults i els menors s’han traslladat al C.N.Barcelona, al C.N.Montjuïc o al veí C.N.Molins (a Cervelló no hi ha piscina amb prou fondària) per poder-se exercitar. III. |