Cos petit, força primeta, i hom diria poca cosa, però quan seu damunt la bici, es posa el mono i es concentra es fa gegant i esdevé obstacle pels rivals. La inquietud i el nerviosisme li traspassen l’energia necessària i li reporten un impuls que controlat arriba lluny. La jove Irene Salguero gaudeix sempre, i se li nota en la mirada, perquè més enllà d’un joc aquest esport és un deler del qual n’està molt convençuda i avesada des que sols amb tres anyets el va provar per primer cop.
Ja en té 9 i sense fer gaire soroll lidera la Copa d’Espanya, el torneig més regular que reparteix sis campionats des del febrer fins la tardor. Fa dos anys va ser tercera i el passat va pujar al podi en segon lloc. Res de nou d’anar al davant per una nena que ha estat sempre situada entre els millors en aquest món del BMX Race. Té de deure aprendre a perdre, un llegat tan gran com l’or que concedeix practicar esport o competir i que, per fortuna, no s’ha hagut de plantejar gaire sovint.
La família l’esperona i l’acompanya en el camí. Si es dedica a córrer en bici és perquè ella ho ha triat, però en bona part és pel seu pare, que n’és gran aficionat. Fa funcions d’entrenador, de conductor, i de psicòleg o mecànic, tot allò que faci falta en un esport sense mitjans. I la mare l’aconsella, la promou i la segueix, igual que als altres dos germans, que fan gimnàstica i futbol. I quan poden marxen junts i converteixen en virtut el que és un dèficit enorme de suport i de context. Passen nit, si és que fa falta, en el mateix monovolum per estalviar l’habitació i estar ja a punt per a competir. I la Irene, casc posat, guants enfundats, pedals a punt, sap concentrar-se i fer la cursa com quan juga amb els amics i comparteix amb les rivals. La diferència és que ella és bona i que les dades asseguren que promet. N’ha d’aprendre i viure molt però té un esperit emprenedor. Com que va néixer a Terrassa i viu als peus de Montserrat li és impossible finançar-se en aquest camp, conformat per constants rampes i uns traçats molt ondulats. Allà a França tot seria una altra història, i algú la coneixeria, però l’esport en primer lloc, i quan ets a quart de primària, ha de ser, més que altra cosa, per salut i diversió. Mentrestant, tot practicant, també es pot anar reivindicant allò que manca d’una forma estructural.
Amb les seves derivades, i variants al llarg dels anys, es pot fixar que el BMX comprèn dos camps: el Free Style (que sorgeix més endavant, i que engloba les acrobàcies i estil lliure, i puntua les dificultats) i el BMX Race (un sistema de carrera, com si fos el d’atletisme, amb 8 carrers i un paviment que s’allarga 400 metres i es completa en mig minut). El darrer va arrelar amb força aquí al país cap a finals dels anys 70, acompanyat del trialsín, o bike trial (que va promoure Pere Pi). Aquests nous segments d’esport van prosperar molt de la mà i van anar lligats a antigues marques com Montesa, que va llençar els prototips de bicicleta pioners, molt específics pels dos àmbits en qüestió: la Montesita (Trialsín) i la C-10 (per BMX).
La primera comissió de Trialsín i BMX va néixer enmig d’aquell ambient, i va promoure el sorgiment de nous circuits, se’n van fer fins a 24, dels quals n’han sobreviscut el de Terrassa (Les Arenes) i Sant Andreu de la Barca. Van seguir-los, ja a partir dels anys 90 els impulsats per diferents clubs com ho és el Gènesis a Horta, els del Vallès (Santa Perpètua de Mogoda i Sant Llorenç) o Vila-Sana (a l’Urgell). Al palmarès de pilots figuren noms com ho és Ot Pi (segon al campionat del món del 1986), Edgard Busquets (Copa d’Europa, 1984) o aquells de Carles Bracons i Marta Álvarez (que van ser campions estatals).
El BMX Race, que ha arrossegat la condició d’esport “menor” i es basa en punts (ja que hi progressa el que acumula poques faltes o aconsegueix més victòries) manté el seu gran epicentre a Barcelona (al Velòdrom) i a Terrassa, que inclou al seu club històric, el BMX (abans Arenes) i a l’X Ryder. La Irene pertany als dos, si es pot dir així. Fa un anyet va decidir migrar al segon, perquè l’integren referents, a nivell sènior, com Mariona o Marta Calvis, que amb 19 i 17 anys ja competeixen al nivell més elevat. Però s’entrena en el primer, car hi ha bons tècnics, com per exemple Marc Roman, que corre a França i que és referent a tot l’estat. L’Ainhoa Mañas també és part del seu staff, i parla així de la petita dels Salguero: “És una nena impetuosa, àgil, respectuosa i consultiva. Té moltes ganes d’aprendre i ho intenta sempre tot, amb molt valor i molt d’esforç”. El club ha augmentat en nombre, dels 70 corredors de fa 5 anys fins a tenir-ne 170. Només toca el BMX Race, res de Freestyle, i el promou a les escoles per captar-ne als més menuts. Divideix entrenaments a dos nivells, el lucratiu, i l’altre més competitiu, on s’exercita la Irene. “Treballen aspectes físics, sense peses, com els salts o les reaccions, i elements tècnics com el “Manual” (avançar aixecant la roda), la sortida (compresa per una tanca) o la traçada (mantenir-se en equilibri en els revolts i els diferents salts). L’objectiu és atorgar-los una base ben robusta per quan tinguin més edat.”
La Irene, com altres nenes, fa el que pot perquè ningú paga inscripcions, ni material, ni encara menys desplaçaments. Una bici de BMX pot costar els seus 1.200 euros, i perdura un parell d’anys. Cal també un calçat digne, un uniforme protegit i un bon casc homologat. Fa falta pagar una quota, perquè res no es subvenciona, i la llicència dins de l’UCI (la Unió Ciclista Internacional), la que regula aquest esport. I si es vol competir a fora, per Espanya o bé pel món, són les famílies les que s’hi han de desplaçar i pagar-ne el cost. Quan algú, com ha passat, es deixa el casc a casa seva, s’han d’idear solucions, perquè la cursa no en disposa. I les grans marques són franceses, fet que no fa gens senzilles ni les compres, que cal fer via internet, ni menys buscar algun patrocini, que seria gran ajuda per finançar part del cost.
La normativa (Ley 39/2022, de 30 de desembre, del Deporte) no habilita en general a les diferents federacions a convocar amb menys de 13 anys, per cobrir el viatge i també part del material. Algunes comunitats s’hi posen més i concedeixen notables facilitats (el cas de Múrcia o de Madrid). Catalunya, de moment, només pot armar seleccions des de cadet i sols per Copa Catalunya o per Espanya. En conteses europees o mundials qui té el poder és sols l’estat.
La Federació Catalana ha canviat la Comissió de BMX, amb l’objectiu de potenciar d’una vegada aquesta creixent disciplina. El seu màxim responsable n’és ara Alfredo Moreno. “La llei priva moltes coses però n’hi ha algunes que ja fem. Existeixen certes beques, que s’atorguen anualment, entre els 1.000 euros i els 10.000, des dels 15 anys. I s’impulsen, des d’enguany, concentracions pels esportistes, des d’una edat aleví.” Actualment a tot l’estat pot calcular-se que practiquen, amb llicència, sols uns 2.000 corredors de BMX. Comparant es veu que a França en seran 55.000. La diferència és que allà es porta a les escoles i que hi ha circuits adients. Aquí no n’hi ha cap ni un (ho està intentant ara el Terrassa) que ja estigui homologat per competir a nivell mundial. “Construir tot un circuit pot tenir un cost d’entre un milió i 2 milions d’euros. La pròpia Federació no pot posar-hi els diners però sí intentar amb ajuntaments – ho ha fet amb 11 a Barcelona – i ens privats per promoure’n la construcció. L’objectiu, a curt termini, és que en floreixi almenys algun i poder tenir algun centre per la tecnificació”. I és que el CAR no té ni pista, ni un espai, per poder alçar-hi un nou circuit.
En el marc d’aquest estigma d’un esport “minoritari”, la Irene enforteix els colzes i apareix per allà on pot. Competeix sovint a Europa, si és factible, i és 3ª de la Copa d’Occitània, un torneig amb més prestigi que es disputa en 7 jornades, i que van recomanar-li per aprenwdre i fer-se un nom. A la Copa Catalana, cosa que no passa a Espanya, ha d’enfrontar-se també amb nens, i igualment és prop del podi (va quedar en el sisè lloc el passat dia 16 de juny, en la prova a Lliçà d’Amunt).
I ara afronta una tardor atapeïda. En primer lloc el Campionat de Catalunya, que serà al BMX d’Horta, a Barcelona, el 29 de setembre. Les dues darreres proves dins de la Copa d’Espanya (5 d’octubre a Saragossa, Ricla, i 9 i 10 de novembre a El Campello, a Alacant). I per últim, el gran Campionat d’Espanya, el 19 i 20 d’octubre a Almuñécar (a Granada). Davant la complexitat, les circumstàncies menys planeres, o el neguit que sentiria amb el mateix calendari, qualsevol altra persona, la menuda dels de Salguero-Molina aixeca el cap i absolutament convençuda etziba perles impactants: “seré la primera dona a competir en el BMX Race a uns Jocs Olímpics”. Adorable lucidesa i un carisma immaculat. Temps al temps, en parlarem, de ben segur, d’aquí a uns 8 anys. III
| Bicycle MotoCross: un esport desconegut |
|
“… El talent com a organitzador del jove Dickie van Heuten, de la família de pilots de motocròs, va tornar a fer-se evident amb la carrera disputada a Hooglandseweg, el passat 7 de setembre. Dues setmanes més tard van comprovar-se els resultats amb la Bicycle Cross, que malgrat el dia plujós va reunir a molts aficionats i va ser un èxit molt marcat. Una pista va erigir-se amb moltes rampes, salts i tanques, a l’escola St.Michael. 10 menuts, d’entre sols 8 i 14 anys van superar els diferentes obstacles i “destruir” les bicicletes. Més de 50 pilots competiran, fruit del succés, el divendres 31 d’octubre, a les 15h, en una nova jornada d’aquesta modalitat”. |