Vicenta Pubill: “Abans d’acceptar un entrenador fluix preferia posar-m’hi jo a la banqueta”

Si es vol dir d’aquesta forma, va ser una de les pioneres del futbol a casa nostra, i va jugar els primers partits i campionats extraoficials amb les seleccions catalana i espanyola (1971-1980). Va exercir de migcampista, com a 4 al seu estil, distribuint i contenint quan feia falta. Va marxar 5 anys a Itàlia, a Piacenza, (1978-1983) on va trobar-hi un joc més físic i exigent; i va ser l’única estrangera al campionat de la ja extinta Unió Soviètica, amb l’Aurora de Leningrad (el 1989). Fruit d’unes desavinences, va fundar amb els seus germans, Francina i Jaume, i el suport d’unes companyes, la Penya Barcelonista Barcilona, on va exercir de directiva, jugadora i també d’entrenadora (1983-1992). Un conjunt fet de talents que va permetre-li gaudir d’aquest vell joc de la pilota i amb el qual va aconseguir importants victòries: un subcampionat d’Espanya (1985), 4 Copes (82-83, 83-84, 84-85 i 87-88) 4 lligues catalanes (83-84, 84-85, 85-86 i 86-87) i amb dos partits d’avantatge, la primera lliga espanyola (1988-1989).

Humil, simpàtica, sincera, amable… Vicenta Pubill va coincidir amb els prolegomens d’un esport que tot just ara comença a ser equiparat, encara amb moltes deficiències i mancances, amb el que juguen els nois. Va tocar-li per edat de viure tot l’amateurisme, que va practicar encantada buscant sempre molt boniques experiències. Es pot dir que, més enllà d’altres dictamens i etiquetes, va fer allò que li agradava, i en va obtenir coneixences i amistats que han perdurat. No hi va guanyar mai ni un duro però va compartir amb talents com Conchi Amancio (Madrid, 1957) o amb Antoni Ramallets (exporter a Europa i Barça, 1941-1961). Tot plegat compaginant-ho amb l’obrador de la família, on va fer-hi de fornera, sobretot durant les nits, preparant pa per a l’endemà, fins farà encara molt pocs anys.

Pubill-Font, una família de forners però també tots bons esportistes…
Des de joves. Era època d’obertura, i després d’un bon sotrac, l’esport tornava a fomentar-se. Allà a Olesa s’organitzaven partits, futbol i bàsquet. I tant jo com ma germana, la Francina, hi érem molt habituals. Ella va destacar al món de la cistella, com a base, però també dins del futbol: va jugar al Barça (1978-1983) al Barcilona (1983-1992), al CE Sabadell (1992-1997) i a l’Espanyol (1997-2000). Mon germà, que em duu dos anys de diferència, va ser un noi polivalent però es va centrar en el tennis taula, on ha guanyat molts campionats.

El futbol, parlant de noies, just tornava a ressorgir. Els inicis no eren fàcils, i la premsa en malparlava. El partit que encén l’espurna a Catalunya es va jugar al Camp del Barça, el 25 de desembre de l’any 1970. Un encontre que era previ a un amistós del masculí contra el CSK de Sofia, i que enfrontava a un combinat de Barcelona amb la Unió Esportiva Centelles (0-0 i 4-3 als penals). Els mitjans hi van dir coses com aquestes: “El encuentro de fútbol femenino Barcelona-Centelles tuvo una gran acogida en los graderíos. Se explica, porque las señoritas eran muy monas. Pero de fútbol, poco, la verdad”. Una altra època, però un inici que et crida a tu l’atenció…
Qui ho havia muntat tot era la Inma Cabecerán, dona del migcampista del Barça, Josep Pau Garcia Castany, que tenia llavors 18 anys. Va parlar amb el president, Agustí Montalt, amb directius i va difondre-ho a la premsa. Va redactar una ressenya que va sortir a la Revista Barcelonista (1965-1981), referent d’aquest esport a la ciutat. Jo ho vaig escoltar a la ràdio, un xic més tard d’aquell partit i vaig anar-hi decidida. Vaig fer dos entrenaments i van concloure que valia.

Va ser Antoni Ramallets, que van situar d’entrenador. Com el recordes?
Molt correcte, anava sempre ben vestit, tot un senyor. I a mi em va fer força confiança. A les altres les provava, i a mi em deia: “surt al camp i fes el que saps fer”.

Un equip format per noies de 18-26 anys que va començar a guanyar coses…
El 1971 va celebrar-se el primer Campionat de Catalunya (no oficial). L’empresa Pernod (francesa) va posar-hi alguns diners per poder fer-lo amb garanties. Érem uns 14 equips entre els quals Lleida, Sabadell o Vic. I vam vèncer aquella primera edició. Les properes (1972-1980) no van comptar amb patrocini però el torneig va proseguir. Des de la coordinació es facilitaven les diferents instal·lacions i es contractava l’arbitratge. I nosaltres, les diverses jugadores, havíem de fer les sancions i fer-nos càrrec d’equips i desplaçaments.

L’any següent fas 18 anys i també ets part de les primeres seleccions…
Jugar el màxim que podíem era tot el que intentàvem. Vaig competir amb Catalunya, i vaig ser al debut oficial, primer encontre internacional, de la selecció espanyola. Va ser a Itàlia, on vaig fer bones coneixences, que després serien claus per poder anar-me’n cap allà. A Madrid, el 2020, precisament, ens en van fer un gran homenatge des de la Federació.

El 1977 amb la Penya Femenina Barcelonista (el Barça no va ser reconegut com a secció fins 2002) jugues un torneig d’estiu contra un equip de Llombardia. Et retrobes amb les velles conegudes, que insisteixen, i en un temps 3 jugadores del Piacenza causen baixa, per un accident de cotxe. Arribes tard però el 1978 comences ja nova aventura.
Allà a Itàlia el campionat se celebrava només entre febrer i juny. El primer any vaig disputar-hi 5 partits i per als següents (1978-1983) m’ho combinava: segon tram jugava amb elles, i al setembre era de nou a Barcelona.

Queda clar que no hi guanyaves mai cap sou…
Ni parlar-ne! Però com a mínim a Itàlia tenia l’estança pagada, i també els desplaçaments.

Com era el futbol allà?
Molt més físic. Cal comptar que moltes de les jugadores, venien de l’atletisme. A l’escola fomentaven molt l’esport i disputaven, des de 1968, els Giochi della Gioventù (per nois i noies d’entre 7 i 17 anys). L’entrenador ens deia: “Palla lunga e pedalare!” I les companyes se n’anaven cap a dalt i a mi em deixaven tota sola. Era un futbol molt més dur i a mi em forçava a defensar.

De tu en diuen, els escrits que han traspassat, que tenies un toc de pilota extraordinari.
Tampoc seria per tant…Vaig començar d’interior i després vaig passar al migcentre. M’agradava tenir el camp controlat, distribuir el joc, saber on estaven les companyes. La posició de Guardiola o de Busquets, però un altre estil, cadascú el seu.

També hi fas d’entrenadora.
No m’agradava entrenar però sí era crítica amb un tècnic quan no era competent. Abans d’acceptar algú fluix a la banqueta, preferia posar-m’hi jo. El sistema estava après, sobretot a l’època Cruyff: 4-3-3.

I després, havent guanyat aquesta lliga (1989), la primera oficial, fas un viatge extraordinari. Et trasllades cap a Rússia (Unió Soviètica) a l’actual Sant Petersburg (que era aleshores Leningrad).
Feia rus ja a Barcelona i vaig anar-hi per poder-lo aprendre bé. Vaig buscar un equip adient i vaig trobar al final l’Aurora. Però allà a Rússia aturen lligues a l’hivern i només vaig jugar tres mesos, de setembre fins a finals de novembre. Era un bloc extraordinari, vam quedar al final sisenes, amb una darrera fase amb 12 equips, que es va organitzar al Caucas. Entrenàvem dos dies a la setmana, i jo corria pel meu compte tots els altres. Tinc l’honor, i el diploma corresponent, d’haver estat l’única estrangera de jugar a la Unió Soviètica aquell any.

Què me’n dius del futbol rus?
Va passar un estancament per culpa d’una propaganda, un doctor que pregonava que el futbol era dolent per a les dones, però tornava a ressorgir. Jo era la més veterana i em deixaven llibertat. Em van fer un munt de regals i de detalls quan vaig marxar. Va ser una gran experiència. III