Com està?
Estic a mitges. Estic bé perquè no tinc especials molèsties, tret d’uns dolors que s’han cronificat després del tractament, que ha estat eficaç durant pràcticament tres anys i ara ha revifat el mieloma, com sol passar amb aquests tipus de càncer de sang. Ara estic en un impass entre un tractament de manteniment i un experimental.
Està cansat?
Sí, una mica cansat. S’ha de fer un esforç físic i de voluntat per a tirar endavant moltes vegades.
Ja ha demanat la jubilació al Papa.
Sí, vaig demanar-la perquè està entre manat i recomanat en les nostres normes del codi canònic que els bisbes, en complir 75 anys, demanem el relleu al Papa. Jo, a més de l’edat, també arrossego la malaltia des del 2013; a més, convé que sempre hi hagi una renovació. Però de moment està trigant molt aquesta petició que vaig fer, espero que no trigui massa més.
Costa trobar candidats?
Segurament sí, no en sabem la causa. Jo vull creure que el problema és trobar en els candidats vots favorables coincidents, perquè s’ha ampliat molt la consulta, i quantes més opinions es demanin, més difícil és trobar confluències.
La causa pot ser l’estil de vida que ha de seguir un bisbe?
La vida d’un bisbe és dura, però també té moltes coses per gaudir, perquè tens una visió de l’Església molt universal i coneixes moltíssimes realitats que són bones, que estimulen, que fan viure, així com també coneixes problemes de la societat i de l’Església que són de molt difícil solució. La vida del bisbe és un repte que s’ha de viure amb disponibilitat, humilitat i sense perdre l’ànim, entenent que hi ha moltes coses que sobrepassen la teva persona. La temptació d’un bisbe és desentendre’s i refugiar-se, però si t’impliques en la vida de la gent, com va manar Jesucrist, una mica dura sí és.
És molt diferent a la vida d’una altra persona?
Jo soc un ciutadà molt normal i membre del poble de Déu, com deia Sant Agustí: “soc germà entre vosaltres i per a vosaltres soc bisbe”. La meva vida sí que té coses molt específiques, per exemple el no disposar de tu mateix: el bisbe es una persona desapropiada, no pot decidir descansar o tenir vacances, és una persona per a tots i per a Jesucrist i això de vegades costa perquè l’ego, la persona, es revela, tothom vol viure per a ell mateix.
Per què va escollir tenir una vida de servei?
Vaig escollir-la quan tenia 17 anys, edat en què vaig entrar al seminari. En aquell moment el meu pensament era que la meva vida, que l’havia rebuda per part de Déu, volia tornar-se-la a Déu; aquest va ser el principi de la meva vocació. Quan era a punt d’entrar a la universitat em vaig plantejar “què fas per Déu?”: li volia tornar el que m’havia donat. Tenia davant les possibilitats i volia ser un apòstol que servís a la comunitat, per a mi això era la font de l’alegria, de la meva realització.
Des de petit sempre ha tingut una relació amb la religió i amb Déu?
He tingut fe, sí. El meu pare estava molt compromès i la meva mare era molt religiosa; la fe impregnava tota la vida familiar. Al col·legi, tot l’ensenyament elemental i de batxiller era un ensenyament molt obert al món, tal com feien els marianistes, però alhora molt identificat amb l’Evangeli, vaig trobar una fe més oberta i dialogant que la que havia conegut en alguns àmbits de la parròquia i la família.
Els seus pares van alegrar-se del camí que va escollir seguir?
Sí, es van alegrar moltíssim. La sensibilitat religiosa dels meus pares i la seva entrega a l’Església era molt clara, així que vaig rebre molt recolzament de la família; altres companys no van tenir-lo. A més, el meu pare coneixia molts capellans, així que jo ja tenia davant models de prevere que passaven moltes estones de la seva vida acompanyant els joves, i això a mi m’agradava, en aquell moment pensava que era la feina que donava sentit a la meva existència.
Ha mantingut durant aquests anys la idea que aquesta feina és la que dona sentit a la seva existència?
Avui en dia, els meus companys de col·legi són avis, professionals ja consagrats, amb la seva família, el seu treball. Sí m’he plantejat algunes vegades aquesta qüestió: jo podria ser a dia d’avui qualsevol treballador amb la seva família, però sempre he sostingut que un capellà ha de viure aquest sentiment: soc capaç de treballar, de tenir família, d’estimar una dona, de tenir fills,... i perquè soc capaç, trio la vida del sacerdot o del prevere.
Ara bé, quan vaig acabar filosofia i vaig començar teologia, durant la meva formació, va haver-hi un moment en el qual se’m van obrir alguns interrogants importants per qüestions d’idees. A mi em semblava que la filosofia m’havia obert la capacitat de la raó humana i de la ciència, donava sentit a la vida. Però quan vaig començar a estudiar teologia em vaig adonar que allò no era suficient per a donar satisfacció, en el sentit profund, a la meva vida. Vaig viure aquest moment de dubtes que em va fer estudiar, buscar i parlar més. Aquell moment sí que va ser un moment important, jo crec que de prova, del qual vaig sortir amb més convicció i més forces per a viure en la fe.
Què és la fe?
La fe cristiana es refiar-se de la persona de Jesucrist. La fe abstracta és refiar-se d’una idea, d’una causa, d’un objectiu. Per exemple, l’amistat: crec en un amic perquè em refio d’un amic. En aquell moment, jo volia deixar-me enlluernar més per la presència de Jesucrist que per un objecte, una idea, un ideal o una altra persona, i aquest moment va ser el moment en què vaig entendre què volia dir creure: creure és un component de l’amistat. L’amistat no es construeix amb la raó ni amb la ciència, l’amistat sorgeix per sintonia, perquè tota la meva persona està implicada, i no renuncio a ser raonable ni a ser científic, però resulta que la meva vida està colpejada per la presència d’un altre que mereix la meva existència donada. Això es la fe, la fe és fiar-se.
Déu existeix?
Naturalment, sinó jo no seria aquí [riu]. Per a mi no només existeix, sinó que és l’únic que existeix realment, és el que dona sentit, llum i claredat a tot el que veiem, als nostre sentits, al que pot investigar un científic, pensar un filòsof o cantar un poeta; és el pal de paller, l’encaix de totes les peces.
Vostè ha articulat la seva vida envers una cosa de la qual no té certesa absoluta
Doncs continuant amb l’exemple que posava de l’amic: mai tens certesa de l’amistat, tens signes, cops d’ull, algunes espurnes que surten, encara que no siguin el propi foc. Hi ha indicis que Déu existeix, ens estima i dona sentit a l’existència i, quan et refies de la paraula de Déu, sents un goig i una satisfacció que serveixen d’argument per a continuar endavant, per conèixer-lo més. És molt semblant a l’amistat, jo puc dubtar que el meu amic sigui amic, però si continuo i renovo la meva confiança per ell, vaig fent camí i vaig confirmant amb la vida allò que era realment una intuïció: realment aquesta persona m’estima. Doncs així passa amb Déu, fas camí.
Quant a altres déus, com pot una persona atea triar una religió?
El referent més important és l’efecte que produeix en tu, quan segueixes una via o una altra. També està la raó: has de pensar en les eines per discernir quin camí triar, que estan sobretot en l’experiència. És com si dius “tinc un molt bon grup d’amics”, has d’estar-hi per a experimentar-ho, no es pot explicar. L’argument important per a triar és experiencial i existencial, però també tu tens ulls i pots analitzar, conèixer la historia o escoltar el que diuen persones convertides, sobretot els exemples de les dones intel·lectuals que s’han convertit, com Edith Stain. Quan analitzes l’itinerari d’aquestes persones, no són persones que han anat a un supermercat d’idees i han dit “aquesta m’agrada, aquesta no”, hi ha hagut una recerca important afectiva, intel·lectual i sensible i hi ha hagut un aprofundiment fort: què és el que sento, què vull, què vull per al mon?
Sembla que la imatge que es té de l’Església per part de la gent jove és que està relacionada amb un ambient més conservador, i molts no s’hi veuen representats.
Sí, els estereotips. A la meva època l’Església estava molt caricaturitzada, en les manifestacions culturals dels anys 60 es feia sistemàticament un esforç per manifestar la ridiculització d’un cert llenguatge, d’una devoció buida, del prevere hipòcrita o del vell que insisteix en una religió formalista, no autèntica. Són estereotips, això no és l’Evangeli. Però encara ara hi ha polítics i moviments culturals que continuen volent donar aquest imatge. Jo veritablement no em sento identificat amb aquesta Església que critiquen i ridiculitzen.
Si hi ha un error dins l’Església, com abusos o malversació, es posa en primera plana perquè té molta clientela, precisament perquè és escandalós, un cop molt fort per a l’Església per la seva incoherència, pel pecat. Això fa pensar que l’Església està molt allunyada de la sensibilitat del món. Però et puc dir que hi ha coses bones evangèliques, autèntiques, silenciades sistemàticament als grans mitjans de comunicació perquè “no són notícia”.
Parlant dels abusos: segueixen sortint casos. Potser el que és escandalós és la suma d’abusos en aquesta sola institució, que es presenta com a referent moral.
La suma no dona aquest resultat, estadísticament no són més grans a l’Església. Els abusos sexuals es donen sobretot a la família i en l’àmbit esportiu i educatiu, del qual l’Església sí que té alguna responsabilitat. Hi ha una intenció que l’Església aparegui com la gran institució pecadora de la societat, però estadísticament no ho som. Ens saben molt greu aquests errors i aquests pecats, patim molt en aquest sentit perquè l’Església està cridada, i així es presenta, a ser referent moral, i això és una traïció al nostre propi ésser. Els abusos i falsejaments de l’Evangeli són hipocresies, el pecat més greu que va denunciar Jesús.
Que existeixi aquesta debilitat no vol dir que haguem de deformar la realitat, ja voldríem que es fes un estudi objectiu sobre el tema. I assumim la nostra responsabilitat, però ni molt menys som els únics ni els que més.
Tothom pot arribar a Déu?
Sí, pot arribar al Déu dels filòsofs. El Déu s’accepta com a hipòtesi, però no afecta a la vida de cada dia, és una peça per a entendre el món. Com em deia un professor geòleg: “per a mi, jugar amb la hipòtesi de Déu és més fàcil per a entendre el món i la natura”. La raó i la ciència poden arribar a aquest punt, a afirmar que Déu existeix, que és un absolut i és fonament d’aquesta maquinària immensa en la qual vivim. Ara, altra cosa és si em preguntes si tothom pot arribar a Déu pare nostre, al Déu que crea un poble de fraternitat, que compromet la teva existència, el teu afecte, la teva ment,... Jo, aquest Déu l’he trobat en Jesús.
Van costar els inicis de la Diòcesi de Sant Feliu després de l’escissió de la de Barcelona?
Quan vam començar ja sabíem que hauríem d’anar pel camí de la humilitat, sense fer grans coses i anar mica en mica creant les estructures que la mateixa vida, la necessitat, demanés. Va ser un repte assumir una realitat molt petita en quant a possibilitats materials i personals. En aquest sentit sí va costar una mica, perquè alguns pensaven que es perdien mitjans, tradicions, i vam començar sense trencar els vincles amb Barcelona. Hem intentat que entri dins el cor i la consciència de les persones formar part d’un poble de Déu que camina tenint com a referència una diòcesi nova. III
| “L’ordenació de dones no ha fet creixer la fe” |
| Les dones mai han accedit als alts càrrecs dins l’Església, creu que en algun moment ho faran? Com més gent hi hagi per a accedir a aquests càrrecs, més probabilitat de candidats per a, per exemple, la seva successió. Jesús va triar homes, però era molt sensible a la vàlua de la dona dintre del grup de deixebles i al paper de les dones dins la vida primitiva: acollien la comunitat. A l’Església hi ha una doble via de valoració i una és més important que l’altra: la valoració de les persones que estan cridades a fer un servei determinat a la comunitat i la de les persones que són cridades pel seu carisma, la vàlua personal. La valoració de la persona en el segon criteri és més important que la primera. El que pensem a l’Església és que les dones han d’aportar el seu servei carismàtic perquè la seva vàlua aporta una riquesa que no es pot inventar ni fabricar. I existeixen dones que tenen moltíssima influència. Algunes confessions protestants han acceptat l’ordenació de dones, però no es veu que hagi crescut ni la fe ni el cristianisme a les seves comunitats. No tant per una millora, però no creu que probablement calgui més gent en un futur per la disminució de la quantitat de gent dedicada a la vida de religiós? Fa uns 30-40 anys em deia un bisbe que la societat s’estava allunyant de la religió, perquè la gent era més culta, que la pregària desapareixeria; i ha estat tot el contrari. Ara, la setmana vinent, marxo a Lourdes, a una peregrinació que es fa anualment, i aquest any té més gent que mai. Jo no me’n fio massa de les profecies perquè, quan vaig començar a l’Església, les profecies que hi havia en aquell moment no s’han complert de cap manera. No sabem com marxarà la història. |