El 20 de novembre de 1975, el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir als carrers. Els últims anys del règim, l’anomenat tardofranquisme, van ser uns anys que van marcar la seva no continuïtat on van confluir una forta crisi política que va el va erosionar definitivament i una forta crisi econòmica que va generar un increment important de la conflictivitat social.
El context socioeconòmic i polític va impactar de manera decisiva en una comarca, marcada per la massiva arribada de migrants vinguts d’arreu d’Espanya que fugien de la repressió, buscaven oportunitats, feina i nous projectes de vida, en un entorn productiu que acumulava una gran reserva de mà d’obra industrial.
La deslegitimització social, econòmica i política del règim va fer créixer un important front antifranquista, amb expressions obreres, veïnals, culturals i estudiantils. “España tiene dos problemas: ETA y el Bajo Llobregat”, va proclamar un general al Ministeri de l’Interior, segons explica el periodista Manuel Campo Vidal, molt actiu en la lluita del Baix Llobregat de l’època. La pèrdua de poder adquisitiu i una inflació galopant provocaren que els salaris, no cobrissin les necessitats familiars d'alimentació i habitatge, suma a l’enorme dèficit de serveis bàsics com centres de salut, escoles, canalització del clavegueram, asfaltat de carrers, entre d’altres, que patien els ciutats i pobles de la comarca.
Aquesta efervescència reivindicativa va vertebrar els centres de treball de la comarca de nord a sud, va generar forts nuclis de treballadores organitzades entorn a unes CCOO clandestines que van assumir una estratègia unitària i l’entrisme al sindicat vertical del règim, alhora que utilitzaven pràctiques expressament prohibides pel franquisme com la distribució de propaganda, l’organització d’assemblees, manifestacions i fins i tot, l’exercici del dret no reconegut de vaga. El “Fuero del trabajo” de 1938 les prohibia expressament, ja que constituïen un delicte que es jutjava als tribunals militars. Aquesta realitat va consolidar un sistema generalitzat d’explotació laboral, on la manca de drets provocava una conflictivitat que era durament reprimida.
L’any 1974 fou l’any on més vagues es van produir. Es van produir a molts indrets d’Espanya amb focus importants a Euskadi, Asturies, Madrid i Barcelona. El 4 de juliol del 1974, els treballadors d’Elsa de Cornellà, comencen una vaga a la que es sumen en solidaritat els treballadors de la Solvay (Martorell) i els treballadors del conveni del metall i fou un gran èxit. Va tenir una translació molt important al carrer amb una potent dimensió cívica i ciutadana.
El 5 de desembre d’aquell mateix 1974 es va organitzar la segona vaga general, en aquest cas contra la carestia de la vida, a la que el règim va respondre amb una important repressió. Va acabar el 9 de desembre amb una assemblea en què es va plantejar la tornada a la feina amb la participació de 350 càrrecs sindicals. La discussió fou viva i l’acord de desconvocatòria es va prendre per majoria amb fortes resistències, però es va salvar la unitat sindical.
La tercera vaga va ser protagonitzada pels treballadors de Laforsa (Laminados y Forjados de Hierro y Acero, SA) empresa metal·lúrgica de Cornellà de 193 treballadors. Va començar l’11 de novembre del 1975, tot i que el conflicte venia d’abans. Van aturar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina. El conflicte es va resoldre amb la readmissió dels 157 treballadors, i la suspensió de sou i feina durant sis mesos per a sis dirigents i durant tres mesos per a quatre companys destacats més. La vaga es va donar per finalitzada el 22 de febrer. Havia durat 105 dies i en aquell moment, era la més llarga a Catalunya i a l’Estat des de la Guerra d’Espanya. La lluita es va sostenir en la solidaritat moral i material, ja que les diferents campanyes de captació de fons van superar els 6 milions de pessetes de l’època, indispensables per a la subsistència de les famílies. Finalment, el lema “O tots o cap” es va acabar imposant.
Les vagues del Baix Llobregat son part de la nostra memòria històrica i democràtica. Patrimoni de la cultura de la classe treballadora del Baix Llobregat. El record d’aquelles vagues ens fa sentir orgull d’una comarca forjada en el treball, en la dignitat contra les injustícies i en la lluita sostinguda i articulada per aconseguir drets i llibertats democràtiques, com el dret a sindicar-se, manifestar-se, a la negociació col·lectiva i l’exercici de la vaga, que no es tenien.
Cal que les noves generacions de persones treballadores coneguin la història del moviment obrer, massa oblidada per la historiografia oficial del nostre país. Insistir que els drets i les llibertats democràtiques no van ser una concessió pactada, sino l’expressió d’una lluita sostinguda amb guanys, pactes i també renúncies, fruit de la lluita sacrificada de la classe treballadora i de les classes populars d’aquest país.
El Baix Llobregat, avui és un lloc millor gràcies a les persones que se la van jugar i, per això, 50 anys més tard, des de les CCOO volem reivindicar i recordar aquell llegat organitzant diversos actes, un catàleg, una exposició itinerant, un còmic i un podcast per tornar a recordar una època que va forjar per sempre la identitat de la nostra comarca.
El Baix Llobregat continua sent una referència de centres de treball, ciutats i pobles per viure amb dignitat gràcies a la veu d’aquells que no tenen veu, que no tenien drets ni un lloc per viure i que s’ho van jugar tot organitzant-se contra el franquisme. No oblidem mai, en aquest mon en canvi on repunten les opcions reaccionàries, que com deia Marcelino Camacho els drets s’han d’exercir. Sostenia el pare del sindicalisme modern a Espanya que el dret a vaga s’aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d’associació, associant-nos i que l’acció de masses i organitzada els acaba imposant.
No ho oblidem. Visca el Baix Llobregat i visca la lluita de la gent treballadora!
Pol Mena Gironès
Secretari d’Acció Jove i noves realitats del treball
CCOO Baix LLobregat