Un pas més en la ja extensa trajectòria i creixement exponencial dels darrers anys per al Sant Just. Jugar a Europa era l’empenta que faltava per a una entitat grogueta que des que l’any 2004 va canviar el model de club recull nous fruits cada cert temps. Ja es pot dir que s’ha estat a la Copa WSE, la de la World Skate Europe (abans CERS), que és la segona en importància al continent. I també que s’ha perdut, però en dos partits molt disputats amb circumstàncies ajustades de detalls i de variables que han sumat per arribar a aquest desenllaç.
La il·lusió era d’enfrontar-se a algun equip continental (hi competien als vuitens 5 portuguesos, 5 altres clubs catalans, 2 italians, un alemany, un de francès i un altre suís). Més que res per gaudir també del viatge i l’experiència més novella. Però el sorteig va situar-hi el Voltregà, un conjunt veí consolidat a l’OK Lliga i amb molta més trajectòria en aquest tipus de partits. Tot plegat es va resoldre amb dues derrotes (1-2 a la Bonaigua i 3-1 al Pavelló Municipal de Sant Hipòlit). Però més enllà d’aquest còmput el que suma en les conteses com aquesta és el camí i el que s’aprèn, com va ser el cas, en un final no desitjat.
A l’anada el pavelló del nord del poble de Sant Just, allà al Passeig de la Muntanya, feia goig: les banderes, el soroll, la grada plena, i unes 300 persones en total, comptant també a aquell 20% de visitants vinguts d’Osona, que amanien la vetllada i dibuixaven un ambient competitiu al 100%. A la pista, un tempteig més inicial, imprecisions i ocasions no aprofitades, com dues de Joan Pujalte des dels 7,40 metres (en dos llançaments directes als minuts 3 i 17), un penal clar pel Voltregà (minut 21) i una incursió de contracop i u contra u per al jove Iñaki Cabezas a manca de tres minuts que va topar, com de costum, amb el fortí del manlleuenc Oriol Codony. Una inèrcia igualitària capgirada i decantada amb dos bons trets d’Àlex Rodríguez (al final del primer temps i tot just sortir a la represa) des d’un marge d’uns 10 metres. El Sant Just va avançar línies i va prendre, sense gaire concreció, la iniciativa. El seu premi va arribar al marge del temps amb un tercer lliure directe, transformat ara ja sí per Joan Pujalte, el canterà, format al club, que compta ja 23 anys.
La tornada va ser fluixa, al pavelló d’un Voltregà que està encallat a l’OK Lliga, i que en el matx a la Bonaigua del passat 17 d’octubre va caure per 4-2. Però el neguit continental, la inexperiència o la pressió, van dur a l’equip de Mia Ordeig a fer un paper poc convincent també allà al feu de Sant Hipòlit. Una de les novetats pel que fa a aquesta temporada al quadre del Baix Llobregat, Xavi Burguillos, provinent del Mataró, va igualar el duel al minut 10 segons després que Àlex Rodríguez transformés una badada defensiva dels groguets en l’1-0. El segon temps i amb el cronòmetre a favor dels blanc-i-blaus va decantar-se del cantó del Voltregà. En primer lloc una incursió del defensor Jordi Burgaya (al minut 6) i després un xut ajustat i contundent del veterà Gerard Teixidó (nascut a Vic, 35 anys) van deixar ja vist per sentència aquest partit i també l’eliminatòria. Joan Pujalte, sols faltant 17 segons, no va encertar un lliure directe, i la derrota, sense aquest últim intent de maquillatge, es confirmava com un pas, lluny d’amargors, que servirà a la progressió.
L’OK Lliga, la més potent d'Espanya, i si es vol dosi d’autoestima, potser fins i tot del món, en un esport molt arrelat al sud d’Europa i a l’Amèrica Llatina a partir de 1920, té sempre amunt un grup d’equips consolidats: Liceo, Barça, Noia, Reus o Igualada. I un tou d’altres, més reduït, que va alternant amunt i avall i no té plaça assegurada: Alpicat, Vic, Vilafranca (els ascensos d’aquest any), Girona, Rivas, Mataró (els que van baixar en el curs passat a l’OK Plata) o altres com el Sant Cugat, o bé el Lloret que són sempre competitius. El Sant Just lluita de fet per superar aquest llindar fràgil, dels equips més inestables, i situar-se dins del bloc d’aquells conjunts que no excel·leixen però ja tenen un paper més afermat, com puguin ser l’Alcoi, el Caldes o bé el mateix Voltregà.
Aquest rang els condiciona en el moment d’incorporar a nous jugadors que esperen sempre al final de temporada per saber amb quins objectius es trobaran per al proper any, mentre que els clubs ratificats poden fitxar i refer al desembre, perquè saben bé del cert allà on seran i què és el que perseguiran. L’entitat de la comarca, que va fer un primer any flamant (amb 8è lloc a l’OK Lliga i finalista de la Copa) ha perdut veterania, per la marxa de puntals com el davanter Pol Macià (que se n’ha anat a l’Espanyol de l’OK Plata), Edu Fernández (que retorna a l’Igualada, als seus 42 anys) o el també expert (36 anys) Cristian Rodríguez, que després de jugar a Barça, Vigo, Vic, Reus, Vilafranca, Vendrell, Caldes i Sant Just, va optar a l’estiu per retirar-se oficialment. Unes baixes substituïdes per fornades molt més tendres, de la casa o d’altres incorporacions com han estat Xavi Burguillos, provinent del Mataró (tan sols 20 anys), o l’ex del Caldes i el Liceo Sito Ricart que torna al poble allà on va néixer a l’equador de la carrera, just als seus 25 anys.
Tota aquesta conjuntura, i potser una certa pressió per igualar allò que es va fer almenys l’any passat, han dut l’equip a fer un inici més modest amb 7 derrotes, un empat i només 3 partits guanyats, tots ells a casa, a la Bonaigua, contra el Vic per 6-2, amb l’Alpicat, per 5-2, i enfront també del Voltregà, amb un resultat de 4-2. Bé que és cert que el calendari i altres cites condicionen, i que clubs com són el Caldes o altre cop el Voltregà han fet un inici també fluix (van empatats o fins i tot dos punts per avall) però el cas és ara caldrà empènyer el mal paper. El Sant Just ha acabat l’any en 11è lloc a 3 punts del conjunt d’equips (els 8 primers) que marquen l’entrada a la Copa. Té 10 punts d’11 jornades, quan en manquen 15 més fins a concloure el campionat..
Més enllà dels resultats hi ha una batalla continuista i positiva, la que endreça i que renova tot el club amb nova junta el 2004, encapçalada per Francisco Vizcaíno i per Jordi Garolera. Un equip molt competent de dirigents que situen feina i experiència al capdavant i al servei d’una entitat de forma desinteressada i que han forjat tot un model que fa 20 anys que es ve gestant. Aquest esport, l’hoquei patins, que no és inclòs dins del programa als Jocs Olímpics, va iniciar el seu llarg camí a Sant Just Desvern a la postguerra, i va tornar-se ja oficial, amb estatuts i un aixopluc de club format el 1959. Més de mig segle més tard l’escola brilla amb abundància i un model estructural. Acull ara a 25 conjunts de base (dels menuts pre-benjamins i fins al júnior), uns 250 joves i quatre equips absoluts, 3 masculins (el primer equip i dos filials) i el femení (que és a Segona Catalana, però que es troba a un sol passet de fer el camí que van fer els nois farà uns 10 anys).
I allà a dalt, pensant l’esquema general, que és compartit des del que acaba d’entrar al club fins al que porta ja 20 anys, són dues figures que lideren. Més enllà de Mia Ordeig (exjugador de Vic i Barça i també del Voltregà) l’encarregat del primer equip, coordina l’àrea en Borja López, que als seus 45 anys, i encara com jugador actiu, té temps per servir com a tècnic referent. I ho fa sempre de la mà amb Ferran Pujalte (l’extècnic de Vilafranca, Vic i Barça) que des que va dur al seu fill a entrenar al club farà 15 anys va comprometre’s a ajudar, hi ha fet de tot i es pot dir que ara n’és el director esportiu. El “Nando” pensa en positiu i creu que abans que els resultats cal reforçar tot el model: “treballem amb l’objectiu que tots els nostres jugadors, més que ser tècnics, puguin ser polivalents, llegir bé el joc, ocupar espais i ser creatius, i s’adeqüin a un sistema no tancat o definit sinó dinàmic i molt més propositiu. Tot això vol un cert temps però espero que en 4 o 5 anys tinguem un bloc que sigui 100% de casa, amb l’experiència i els valors incorporats”. Creu que tot sortirà bé malgrat l’inici un xic més pobre d’aquest.