Valentí Massana: “Si no es canvien moltes coses, la marxa pot destruir-se a sí mateixa”

Generós, inquiet, disciplinat, apassionat… Valentí Massana compagina la professió com a físic (a dins del Sincrotró Alba, a Cerdanyola del Vallès) amb l’atletisme. Ja fa 11 anys que fa de tècnic per la RFEF (la Federació Espanyola d’Atletisme) a dins del CAR de Sant Cugat. No ha pogut deixar la “droga” que segueix emocionant-lo, i a desgrat de l’escàs sou ningú ha frenat la voluntat d’ensenyar als altres allò que tant li ha donat. Ha entrenat, en certs moments, fins 12 atletes, però ha anat seleccionant i valorant, més que aptituts o millors marques, aquells trets més personals. Ha ajudat a progressar, més recentment, a la Cristina Montesinos (10è lloc als Jocs Olímpics de París) i a la cadet Laura Monteys, al Club Muntanyenc Sant Cugat. I ara compta, en exclusiu, amb un alumne avantatjat, el noi del Prat Òscar Martínez, a qui ensenya les vivències, i guia en els objectius.

Es pot dir que és la promesa a la comarca?
Va ser Campió d’Espanya en la seva categoria i ara aspira a fer un bon lloc a l’europeu Sub 23, que es farà a Bergen, a Noruega (17-20 de juliol). Però fa temps que ja no trio als meus atletes per les marques, sinó per afinitat. Es tracta d’un molt bon nano, i si parlem de la marxa força bo, amb grans aptituds. Però haurà de madurar és massa impulsiu, cal anar polint aquests detalls i també el tema psicològic.

Quants dies passes ara amb ell?
En persona sols dimarts i dijous tarda, perquè l’Òscar estudia. Però li guio i li programo la setmana i estem sempre per telèfon en contacte.
Doctor en física! No parlaré d’electrons ni de la llum de sincrotró, potser es podria fer pesat, però si establim comparacions, no sorgirien els raig X sense els imans que tu dissenyes, que fan córrer en curvatura aquestes càrregues negatives. Podria haver-hi marxa atlètica sense tenir en compte la tècnica?
Ja passa ara i és un drama! Fa 20 anys s’assenyalava sols als quatre que marxaven malament però és que avui són sols tres o quatre els que ho fan correctament. És la base, amb què tant van insistir en Josep Marín i en Marcos Flores, i sense ella no hi ha marxa, o en tot cas es converteix en una cosa diferent. Jo treballo molt el tema, i sols agafo atletes tècnics. Però cara a competició tenen un cert desavantatge, perquè als altres els entrenen només en velocitat. Si no es canvien moltes coses, aquest esport pot destruir-se a sí mateix en molt pocs anys.

Com podria solucionar-se?
Sobretot amb uns bons jutges. I amb sensors que ja existeixen. Són uns nous dispositius que se situen a l’empenya, al peu mateix de l’esportista, realitzats per un equip de la UPC. Mesuren el temps de vol i el de contacte amb el terra i transmeten tota aquesta informació, via Bluetooth, cap a un altre dispositiu. És una dada objectiva i no depèn del mer criteri que un jutge pugui tenir. S’usen ja per entrenar i s’han aplicat a diferents competicions (al Campionat de Catalunya d’aquest 2024 o al d’Espanya de l’any 2023). Però falta la voluntat per poder estendre’ls d’una forma general.

Té més problemes la marxa?
El més gran ja s’ha resolt, seguim sent un esport olímpic, malgrat que a la World Athletics (la Federació Internacional) no li ha importat mai gens l’esport, i l’ha vingut amenaçant de fer-lo fora del programa. A París s’han inventat noves distàncies, que han variat contínuament, però s’ha establert, per a l’any que ve, a partir de 2026, que s’equiparen, tant per a homes com per a dones, sols dues proves: una mitja marató (21 km, que substitueix als 20 actuals) i després una marató (42, pels 35 que es corren ara, abans 50).

Si parlem de trajectòria vas entrar dins la retina del públic més general d’ençà dels Jocs de Barcelona. Però el teu palmarès és ampli, moltes marques, molts tornejos. Quin va ser el millor moment com a esportista?
Potser la prova d’Stuttgart (1993) perquè vaig ser el primer marxista a tot l’estat d’assolir un or en un mundial. I també perquè em vaig treure aquell regust de Barcelona: avançava en segon lloc, just per darrere Dani Plaza, però em van desqualificar. Vaig voler marxar més ràpid i vaig oblidar la tècnica, i conseqüentment ho vaig pagar. En total vaig competir en cinc mundials i el pitjor lloc va ser un 6è, no es pot dir que anés malament.

Què me’n dius del bronze a Atlanta?
Que és bonic però no és un or. Jo ja sé que els Jocs Olímpics són mediàtics, i arrosseguen al gran públic, però a nivell competitiu no hi ha diferència amb un mundial.

Et posaves molt nerviós abans d’encarar aquestes proves?
Em sortien tots els tics i no em calmava fins sentir el tret de sortida. Tant se val si eren uns Jocs o uns Campionats de Catalunya. Hi ha aquells nervis positius que et fan segregar adrenalina i et mantenen concentrat. Però és que els meus, moltes vegades, em restaven energia.
Vas estar durant 8 anys (des del gener de 1989) intern al CAR i després ja fins al final anant i venint de Sant Cugat (1997-2002). Com era la feina allà?
Força dura. Comprimíem el treball en 9 sessions a la setmana. Solien ser tres dies dobles, i tres més sols per la tarda. I l’horeta dels migdies que després vam suprimir. Ens llevàvem a les 7h, fèiem tirades d’entre 10 i 20km en alguns trams de temporada. A les 10h anàvem a classe, i a la tarda ja hi tornàvem. Combinàvem el gimnàs, l’escalfament, treball de sèries… i la tècnica inherent i indispensable en tot moment. De dilluns fins a diumenge acumulàvem uns 160 km, amb rècord de 220 el 1999!

Quin era el teu gran punt fort?
Assumia un volum molt alt de feina, tenia gran capacitat de patiment. Però comptava d’altra banda amb poca força, escassa massa muscular.

Vas competir amb grans rivals no sé si et quedes amb algun…
Com a tècnics i molt difícils de batre el rus Mikhail Shchennikov (el rei de la pista coberta) i l’italià Giovanni de Benedictis (bronze als Jocs de Barcelona). D’aquí a casa, evidentment a Dani Plaza (el primer campió olímpic estatal en atletisme, 1992), un gran rival. I el millor a nivell mundial, amb quatre ors als Jocs Olímpics, va ser Robert Korzeniowski (polonès). Vaig poder competir amb ell 23 cops: en 11 d’ells vaig guanyar jo, en 11 més em va guanyar i en el que resta vam ser desqualificats.

Ja has dit que és la teva droga, però molt més concretament, què t’ha aportat la marxa atlètica?
M’ho ha donat gairebé tot. He pogut guanyar diners des de molt jove, he viatjat a molts països, hi he fet molt bons amics i he conegut la meva dona. He après que cal treball per assolir tot objectiu i aquells valors tan importants que hi ha a l’esport, en els diversos practicants. He seguit d’entrenador perquè em sentia amb un cert deute amb l’atletisme: veia bàsic retornar-li el que m’havia atorgat. Ha valgut i val la pena guiar als més joves a assolir tots els seus somnis i intencions.

Per cert que a Viladecans encara esperen una pista d’atletisme…
Ja fa més de 40 anys que tots plegats la reclamem però és molt complex. És un tema immobiliari. Els terrenys que s’hi podien destinar van ser ocupats durant el boom del 2008 per blocs de pisos, i ara cal desmuntar això i qualificar de nou terrenys. No és senzill però no estaria pas de més d’accelerar-ho. III