Fa 20 anys el món del rugby femení era més precari i tenia escassa difusió, malgrat els primers bons esforços que es van fer des de la INEF (a Barcelona i també a Lleida). De fet el club de Montjuïc va ser el primer de tot l’estat en introduir un equip de noies, que va iniciar trajectòria el 1979. A la U.E. Santboiana, tot comença als anys 80, però amb molt lenta progressió perquè just ara, es comença a equiparar. Ha costat, per la mateixa evolució d’aquesta nostra societat, integrar al mapa general, dominat sempre pel futbol, altres esports de tradició molt més antiga, com aquest que es juga a 15 (o a 13 en certs països i a 7, en campionats més intensius i enfrontaments de només 14 minuts) entorn de la pilota oval. I ha estat doblement difícil tenir en compte que les noies, amb moltes complicacions també hi volien participar, i que havien de fer-ho, sempre que així ho desitjaven, en clara inferioritat de condicions respecte els nois.
Fa just 43 anys que un encontre internacional jugat a Utrecht entre França i els Països Baixos (1982) va encetar el ritme regular competitiu del món del rugby femení. El 1988 va arribar el primer gran torneig, la Women’s European Cup (on també hi van participar, a més dels dos estats pioners, la Gran Bretanya i Itàlia). I només 3 anys més tard, el 1991, va organitzar-se el pioner Campionat del Món (al País de Gal·les, amb sols 12 seleccions). Un camí que ha prosperat fins arribar a uns 50.000 espectadors en certs partits, i a calcular que actualment, de tots els jugadors de rugby que practiquen, vora un 40% són noies.
Dins d’Europa, quatre lligues (Premier 15 d’Anglaterra, Divisió d’Honor a Espanya, Élite Féminine francesa, i la Sèria A italiana,) en destaquen. El campionat estatal va començar l’any 1989 (amb la victòria de l’INEF) i amb clubs punters amb epicentre a Catalunya (com L’Hospitalet o el BUC) que poc a poc van anar expandint-se per Madrid, Euskal Herria i el País Valencià. Avui dia únicament el Sant Cugat i el F.C.Barcelona són a Divisió d’Honor, competint amb equips potents, alguns semi-professionals com el Sevilla, El Salvador o el Complutense. Altres clubs molt més històrics com el CEU, L’Hospitalet, els Enginyers, o els mateixos INEF o BUC són lluny dels llocs de més prestigi, i competeixen entre l’Honor Catalana (3ª categoria de l’estat) i la Primera o la Segona divisió.
Però a Sant Boi, des d’un caire sempre discret, les noies volen anar amunt. L’any passat, l’únic equip, el Sènior A, va fer una fita per a la història, en pujar per primer cop a Honor B (2ª divisió estatal). La millora ha comportat una despesa, de fins a 30.000 euros, i uns canvis molt notables, sobretot pel que fa als llargs desplaçaments (que abans quedaven restringits a Catalunya, i que enguany s’han hagut de fer fins a València, Saragossa, Madrid, Burgos, Cadis i Eibar). Tot això en un blog justet de jugadores, en total 28 fitxes reduïdes de manera extraordinària, especialment per les lesions. Un equip que ha competit amb dues cares. L’una a casa, on a la primera volta, van guanyar tots els partits (4 de 7): 15-5 davant del Móstoles, 21-5 contra el Portuense, 32-14 amb l’Unizar Zaragoza, i 21-7 contra l’Eibar, un dels que just han baixat de dalt de tot (des de la Divisió d’Honor). Però lluny del Baldiri Aleu no han tret ni un punt. Durant la primera fase (7 partits) van perdre els tres a camp contrari, i alguns d’ells amb resultat molt esbiaixat: 56-0 a Túria (a València) i 89-9 contra el Pozuelo (Comunitat de Madrid). D’una forma quasi exacta al segon tram (tots tres partits fora de casa, disputats aquest febrer) s’ha mantingut igual tendència, amb marcadors molt contundents: 59-9 amb el Portuense (al Puerto de Santa María) o 65-0 a Madrid (contra el Jabatas), que al final acabarà promocionant per al descens.
Malgrat tot, i per aquest fortí de casa, ja en la 8ena jornada (1a del segon tram en què la lliga es divideix en dos grupets de 4 equips) la Santboiana va assolir la permanència, pel resultat de l’Unizar Zaragoza (que serà qui baixarà directament) al feu del Jabatas de Móstoles (8-19). Aquest fet deixa un bon marge per poder planificar i consolidar ja el primer equip a Honor B, i amb garanties, la propera temporada. Si més no, amb els deures fets, encara hi ha algunes opcions, de remuntar i d’arribar a dalt en la present competició. Amb el quadre ja acabat dins de la lliga regular, la Santboiana entra als Play Offs i jugarà els quarts de final. Seran a mitjans d’abril, i a partit únic, tal com les semifinals i la final. Fruit del seu pitjor bagatge les del 15 de Sant Boi disputaran totes les eliminatòries (també en cas d’arribar al duel de maig pel títol) fora de casa, fet que deixa, i més vistes les circumstàncies, la qüestió en un seriós desavantatge. Tanmateix hi ha espai pel somni i un cert marge per lluitar, fins i tot per quedar primeres, guanyar la competició i tocar l’ascens tan desitjat fins a la Divisió d’Honor.
L’objectiu fixat per aquesta temporada s’ha assolit, i s’ha produït enmig d’un curs amb molts obstacles, com el que ha forçat a Jordi Villalante (el primer tècnic de l’equip) a abandonar després de patir una caiguda força desafortunada. L’impàs fou perjudicial per tot el grup per aquesta manca d’efectius però finalment Andrés Martínez (que va jugar a dalt de tot durant 15 anys) ha pres relleu i ha conformat un nou staff on delega algunes funcions a uns altres tres entrenadors: Nico Jurado (integrant del Sènior A), Tommy García (que acumula ja molt temps a l’entitat i dóna un cop de mà els dimarts) i també Iñaki del Portillo, excompany d’Andrés Martínez que s’ocupa especialment de les 3 quarts. El nou tècnic de Sant Boi, que va jugar amb els veterans fins fa dos anys, té a càrrec un conjunt molt jove, reforçat per jugadores veteranes: “per damunt dels resultats em centro en fer un bon treball. Tenim un gran potencial i els èxits ja ens arribaran, de ben segur, però abans hem d’assentar la base i fer la feina pas a pas”.
Considera que a la lliga sols hi ha hagut més diferència amb els de dalt, equips punters com el Pozuelo o bé el Túria, però a igualtat de condicions la Santboiana planta cara. “Tenim a 6 lesionades per llarg temps, de gravetat, i hem arribat ja molt mermades a aquest tram final de lliga. Del conjunt de la plantilla, hem disposat durant les últimes setmanes, sols de 17 jugadores, i això resta potencial si ens enfrontem a altres conjunts amb efectius molt més ingents. A part d’adaptar-nos bé cal captar noies, i ampliar molt més l’equip cara a properes temporades”.Es treballa en aquest rumb ,per millorar, com ja es va fer amb el masculí, les condicions del femení, començant sempre per la casa. L’escoleta (equips Sub 6, 8, 10 i 12) va augmentant en efectius i en total són ja 150 nens i nenes. A Sub 14 i Sub 16 (categories també mixtes) ja hi ha dos conjunts per tram, com també passa al Sub 18 (sols masculí). I el nou focus és mirar de crear un conjunt només de noies de cadet que únicament disposen clubs com l’INEF Lleida. Això passa per captar a jugadores, en campus com el que es va fer l’1 de març aquí a Sant Boi o els que es planegen per finals de temporada, cara al maig.
D’altra part, fa falta incrementar els espònsors per reforçar l’estructura i evitar que aquelles noies (2 o 3 per temporada) que deriven fins al sènior no s’inclinin per marxar. Marc Ventura va jugar entre 1992 i 2007 al primer equip. Forma part de l’actual junta directiva i hi fa tasques de coordinador esportiu. És el pare de la Mariona Ventura, una de les jugadores d’aquest sènior femení “Tenen un gran potencial. Compten amb un equip jove i també molt motivador però les lesions les han frenat. Cal fer molta promoció i captar a més noies d’altres clubs per prevenir tots aquests mals”. El Sant Boi és referent a nivell internacional, prova d’això és l’últim partit que va enfrontar al masculí amb el Germania, el líder de la Bundesliga, el dia 23 de febrer (70-19). L’objectiu és que les noies també tinguin intercanvis com aquests a curt termini. I més enllà “cal demanar a les diferents institucions que ja ens ajuden, i a les que encara no ho fan, que precisem de més diners en exclusiu pel femení. Reforçar-les és un deure. Si ho fan bé a dins del camp hem de respondre, i disposar-los més mitjans, entrenadors, competicions i material per propiciar el seu creixement.”
L’únic sènior femení de l’entitat, tot esperant de revertir la situació i poder crear molts més conjunts els propers anys, divideix els entrenaments en uns tres dies a Sant Boi, amb dues hores de sessió. Unes pràctiques que es fan al tard, cap allà al vespre, per poder compaginar amb l’amateurisme, els estudis o la feina de les noies que no cobren i tenen dificultats, en certs moments, per poder ser-hi a tot arreu. Els dimarts treballen tasques més concretes amb en Tommy, els dijous divideixen per posicions i fan treball per separat entre tres quarts i davanteres, i els divendres tot ho encaren al partit.
Una de les veteranes, capitana de l’equip, en un dels seus millors moments, és Núria Jou, la talonera del conjunt. Va iniciar-se aquí a Sant Boi, i amb 18 anys va provar al BUC (un dels antics de Catalunya, del 1929) per fer després dos anys a França, al club de Bouvigny Boyeffles (Departament de Pas de Calais) on hi va ser professional. Fa tres anys va patir una lesió al genoll (lligament creuat anterior) i va haver de tornar a Sant Boi per operar-se. Ha estat internacional, i malgrat tenir altres ofertes, ha preferit quedar-se aquí i compaginar amb els seus estudis (2n any de la carrera) dins l’INEF.
“Destaco l’excel·lent feina que s’està fent aquest any. Hi ha un ambient molt positiu amb les companyes i estan venint resultats. Fem un joc força agressiu i als contrincants els ha costat de traspassar-nos en defensa. Si més no, les lesions greus ens han matat, i desplaçar-nos en un dia a camps llunyans, ens ha trencat tots els esquemes, però ens hi hem d’anar acostumant”, explica Jou.
Ella és una de les puntals d’aquest equip, i nexe comunicatiu i imprescindible entre el camp i la banqueta. Destaca en la fortalesa defensiva, i mira de millorar altres atributs com ho són la velocitat o els llançaments. Veu un potencial enorme “però abans cal consolidar una estructura, encara més professional. Estem parlant amb el club per consensuar línies d’acció, que han de passar per cuidar molt millor la base, disposar de més mitjans i fins i tot poder fitxar a jugadores d’altres clubs”, assegura la veterana capitana de l’equip santboià.