Quan Marc Narciso s’asseu davant del tauler, l’aficionat/da gaudeix d’una experiència epicúrea. La devoció de Marc pels escacs és comparable a l’amor pel coneixement que es respirava al cèlebre jardí grec, ja que la raó guia els seus moviments i el plaer mou els engranatges del càlcul que els justifica. Marc, com un modern Epicur, obre les seves anàlisis a l’aficionat quan acaba la seva partida, sent que els qui tenen voluntat d’aprendre escacs són benvinguts a taula. Així és aquest talent a què gaudim recentment al IV El Llobregat Open Chess Tournament: proper, de cor generós.
El nostre heroi acaba de fer mig segle i, en l’anàlisi de la seva carrera, veiem que sovint ha jugat obertures i posicions que s’allunyen màximament de l’ortodòxia. I amb un èxit notable! Ha estat dues vegades campió de Catalunya absolut, així com sisè d’Espanya absolut . Habitual de les competicions internacionals, destaquen la seva participació a l’Olimpíada d’Escacs (Turín, 2006) i victòries en diferents tornejos. Recordem aquesta entrevista realitzada per Marcelo Panelo, director del Llobregat Open Chess Tournament, després del seu pas per la 3a edició de l’obert .
Vull compartir-los que la primera vegada que vaig veure jugar Narcís em vaig portar una impressió equivocada. Ja fa força anys d’allò, però em vaig emportar una lliçó que vull compartir-los: Marc Narcís somreia indissimuladament durant la partida i jo, ximple de mi, vaig pensar que era per supèrbia. Amb el temps vaig observar que a Marc Narcís se li dibuixa un somriure franc amb només esmentar la paraula “escacs” i que, quan juga, gaudeix com un nen amb una joguina nova. Cada cèl·lula del seu cos estima el joc-ciència! I se’l nota. Molt.
Els amics de Marc Narciso saben que és una aposta segura a l’hora de demanar consell sobre literatura escaquista. És com la Wikipedia! Sembla que s’hagi llegit detalladament tots els llibres d’escacs que s’han publicat, independentment de l’idioma. No debades, encara que va ser un dels primers escaquistes catalans que es va comprar un ordinador portàtil, viatja als tornejos acompanyant-se d’una maleta plena de… Sí, ho han endevinat: llibres.
Un mestre precoç
Marc, a més de brillant jugador, és un reputat entrenador de base . No és estrany, ja que aconsegueix transmetre el seu entusiasme als seus alumnes. El que no molta gent sap és que la seva progressió va ser asimètrica: va aconseguir el títol de mestre català en edat precoç i, quan es va preparar per fer el salt a mestre internacional, tenint el nivell per a això, sempre hi havia alguna cosa que li treballava i la titulació va trigar a arribar força més del previst. Massa. No obstant això, després va obtenir les tres normes de gran mestre de l’estirada, molt sobrat, per a delit dels seus admiradors.
Una de les qualitats de Narcís és la seva inclinació natural al pensament filosòfic. Li agrada raonar sobre la condició humana, especialment si (en efecte, tornen a endevinar-ho) l’assumpte està relacionat amb els escacs. Recordo quan, en certa ocasió, li vaig preguntar sobre la diferència entre com articular el pensament entre el jugador de club i el gran mestre. La seva resposta, amb els anys, em segueix semblant pertinent: “En termes absoluts, molts aficionats pensen més que els grans mestres durant la partida. La diferència és que el gran mestre SAP en què ha de pensar”. Li vaig donar moltes voltes a l’assumpte, perquè són paraules que espanten i ens aïllen, sabent que aquest petit matís és un univers, perquè la majoria som com a ratolins en un laberint que no tenen on anar, donant-nos cops contra parets de vidre antibales amb el càlcul de variants. El Marc, per descomptat, tenia raó.
Podeu gaudir, a continuació, d’un vibrant festival tàctic de Marc Narcís.
Per Jorge I. Aguadero Casado, cap de redacció de Peó de Rei.
