|
24 de diciembre de 2024
Vuitanta-vuit documents i aportacions de gairebé un miler de persones són el resultat del procés d’informació pública del Pla Director Urbanístic (PDU) metropolità que va començar al setembre i va culminar el 31 de gener d’enguany. El 5 de març, en un acte a L’Harmonia de l’Hospitalet a les 17,30 h, està prevista la sessió de cloenda del procés de participació i la presentació de resultats que, com la mateixa àrea d’Urbanisme de l’AMB s’encarrega de qualificar, són aportacions d’extensió, forma, objectius i continguts molt diversos, aplegats en els 10 mesos transcorreguts des de l’aprovació de l’Avanç.
Cada vegada que els serveis d’emergència avisen de l’aproximació d’una gota freda —ara en diuen DANA, una depressió aïllada en nivells alts de l’atmosfera—, els soferts ciutadans d’aquest país, i ara especialment de la nostra comarca, comencen a notar gotes fredes que li brollen del front i li cauen suaument per les galtes perquè saben que algun patiment s’apropa sense remissió. Les conseqüències dels sotracs naturals devien ser molt semblants al segle XIX per exemple, només que aleshores disposaven de menys béns, eren bastants menys i les Administracions no eren tan poderoses.
| | Sánchez y Torra han mantenido hoy un encuentro en el Palau de la Generalitat. |
No es que hoy haya pasado algo histórico. O tal vez sí.
Bueno, lo que parecía previsible que sucediera ha ocurrido por fin y es que la Justicia europea ha dictaminado algo que parecía obvio si se tenía en cuenta la legislación general europea sobre la inmunidad parlamentaria: un parlamentario europeo es inmune desde el mismo instante en que se reconoce oficialmente su elección y no desde que le da permiso la legalidad estatal de turno.
Aunque el CIS de la era Tezanos está siendo muy controvertido porque acierta como una escopeta de feria, sigue siendo uno de los instrumentos más útiles para medir el pulso de la opinión pública sobre los problemas que nos afectan.
| | L'anunci de la polèmica a l'Hospitalet. |
És previsible que el dilluns 25 de novembre, quan se celebra el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, tots els ajuntaments de la comarca organitzin alguna activitat per denunciar aquesta xacra i per promoure polítiques que contribueixin a erradicar-la.
Cuando las “forces d’ocupació” son los Mossos d’Esquadra y el cabreo independentista se desborda hacia el vandalismo indiscriminado, es que se ha perdido el discurso y solo aflora la ira. En esas estamos.
| | Panorámica de Barcelona durante los altercados nocturnos del día 15. |
Bueno, conforme a lo conjeturable, la gente se ha ido echando a la calle —y así seguiremos unos días— de manera racheada y atendiendo a las consignas más propicias.
Con el Estado no se juega. Con ningún Estado se juega y con éste, que en manos del PP pareció un monigote de trapo el 1 de octubre del 2017, tampoco.
| | Una imatge de la mostra 'Metròpolis de ciutats: Repensar l'urbanisme metropolità'. |
A ningú li podrà estranyar que 43 anys després de l’aprovació del Pla General Metropolità de Barcelona (PGM) l’any 1976, s’hagin iniciat els treballs per ordenar el territori metropolità amb un nou Pla Director (PDU) que ha començat el seu recorregut per tot l’àmbit amb una crida a la participació.
| | Imágenes de la operación policial difundidas por la Guardia Civil. |
Lo peor que le puede pasar a una sociedad democrática es que los ciudadanos no se fíen de lo que informan las fuerzas policiales, ni de lo que dictaminan los jueces.
| | Una imagen de la pasada Diada. (Foto: Carles Fortuny / ANC) |
Hace casi cuatro meses que este dietario de un catalán perplejo no suma páginas. Lo último lo escribí cuando todavía faltaban un par de semanas para que terminara el juicio.
El fracàs de la negociació per formar govern que ens portarà, si no passa alguna cosa impredictible, a unes noves eleccions, ha servit perquè uns quants ens hàgim passat bona part del mes d’agost especulant sobre la desgràcia endèmica que sembla afectar l’esquerra del país. El temps tòrrid i l’absència de preocupacions més immediates convidava a perdre el temps intentant explicar allò inexplicable.
En molt pocs dies s’han produït un cúmul de circumstàncies encadenades, algunes de les quals excepcionals i d’altres produïdes per la conjuntura, que permeten fer una anàlisi de la realitat en un context que cada dia ens aporta proves sòlides dels canvis que s’estan produint en les condicions de vida i que ens obligaran en molt poc temps a promoure modificacions de les conductes individuals i col·lectives i necessàriament de les Administracions públiques que tots plegats elegim a les urnes.
De tota manera, els resultats d’aquest 26 de maig poden haver semblat una mica estranys per a molts analistes forans i gent que, des de Barcelona, la Catalunya no metropolitana i la resta de l’Estat, es pregunta com es pot passar en molt pocs mesos (17 exactament) d’una comarca sorprenentment taronja a revalidar majories absolutes del PSC a les més importants ciutats del Baix Llobregat i a resultats més que bons d’ERC a la majoria de municipis.
Han tenido que llegar las expertas del ministerio de Hacienda para desentrañar un misterio en la reciente sesión del juicio al procés.
Cuando ya han pasado las cuatro quintas partes de los testigos y vamos hacia los tres meses de juicio del procés, lo más constatable es que lejos de verse la luz, todo parece más oscuro.
Després d’unes eleccions generals transcendentals i a les portes d’unes no menys interessants eleccions municipals, resulta inevitable no fer una lectura aproximativa a la nostra realitat canviant per tractar d’entendre què som des de la perspectiva electoral.
Una de las noticias más importantes de hoy, a mi juicio —y por lo que diré más adelante también a juicio del procés— tiene que ver con la iniciativa colaborativa que han tomado diversos medios de comunicación del país para luchar contra la desinformación en la campaña de las elecciones generales y que puede funcionar como verificación de hechos —fact checking en inglés— para cualquier acontecimiento informativo digno de tal nombre.
Està vist que el lamentable espectacle de les promeses electorals que es repeteix obsessivament per part de la majoria de candidats no té aturador, malgrat que és evident que cada vegada ens enlluernen menys aquestes vel·leïtats i no caldria que fessin l’esforç. Prometen de tot, si cal, però està clar que ara els hi sembla que prometre habitatge social els obrirà les portes del cor dels més desvalguts, com si els desvalguts no tinguessin consciència que els poders públics han fet poquíssim en aquest terreny durant els darrers anys.
| | El comisario Ferran López durante su testimonio. |
“Ningún mosso interpretó que las actividades en los colegios en la noche del 30 de septiembre fueran preparatorias para el referéndum”.
Cualquiera que hubiera escuchado con detenimiento en su día la conversación grabada entre el periodista Carlos Enrique Bayo y el jefe judicial de la Guardia Civil Daniel Baena, encargado de la instrucción judicial de atestados contra los implicados en el procés, no tendría duda alguna de que todo el entramado que servía de causa para la imputación en el juzgado número 13 de Barcelona, en el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña y después en el Tribunal Supremo, no habría prosperado en una situación de normalidad porque estaba manchada de raíz.
“Caras de odio como no había visto nunca, violencia organizada con gente que seguro que estaba dirigiendo a la masa, gritos de Votarem, feixistes e independencia, nos dejaron entrar a hacer el registro, los secretarios judiciales andaban muertos de miedo”,
El juicio ha entrado en una fase monótona, repetitiva, aburrida, donde los testigos ponen de manifiesto, además de su trabajo técnico, una cierta animadversión hacia el soberanismo, que no debiera darse por hecha.
| | El major Trapero declarando. |
La alternativa estaba entre mantenerse en el centro de la posición y recibir de todas partes, o decidirse por uno de los dos extremos: el más cercano a las posiciones independentistas, o el más opuesto.
| | Jaume Mestre, el responsable de Difusión Institucional de la Generalitat, declara como testigo. |
La lista de testigos en el juicio del 'procés', es tan extensa que ha dado, da y dará para mucho, pero ayer, que fue una sesión corta, mostró las dos imágenes más extremas y, curiosamente, las dos provenientes de quienes mandaban en la Generalitat: el testigo que no sabe nada, que no recuerda nada y que no tiene intención alguna de colaborar, porque colaborar quiere decir meter la pata.
Los delitos más graves a los que se enfrentan los acusados son la rebelión y la sedición en grados distintos, pero la abogacía del Estado, principalmente, y también la Fiscalía, persiguen el dinero que la Generalitat supuestamente gastó para unos quehaceres que estaban prohibidos y que consumieron muchas más energías, horas de trabajo y preocupaciones, que recursos.
| | Emili Quevedo, antiguo responsable de Planificación de la Seguridad de Mossos, declarando como testigo. |
Los Mossos se rebelan, todo se complica y nadie sale beneficiado. Este podría ser el resumen de lo que vienen diciendo estos días los comisarios del Cuerpo llamados a declarar como testigos.
| | El comisario Castellví de los Mossos declara como testigo ante el tribunal. |
Bueno, parece que al fin están aflorando las dos lecturas enfrentadas del 1-O. La que dice que algunos arrojaron a la ciudadanía contra las fuerzas policiales, y la que afirma que fueron las fuerzas policiales las que se echaron encima de la población.
| | La concentración ante la conselleria de Economia del 20 de septiembre de 2017 centra el juicio del 'procés' |
El último de los testimonios de peso de esta semana sucedió en la mañana de ayer al coronel De los Cobos que dejaba pendientes algunas respuestas de los abogados defensores.
|
|
Si algun dia hi ha república, espero que els dissenyadors del país no ho deixin per a més endavant, perquè les coses que es deixen per a més endavant, no s’acaben de fer mai.
Escric aquestes línies a més de 10.000 quilòmetres de distància d’on seran llegides, commogut encara per la notícia recent de la mort del professor Fontana —que havia dirigit els meus cursos de doctorat i sancionat el meu DEA en Història—, i embolcallat per un urbanisme amable que aclapara per la seva lluentor.
Una notícia aparentement banal, però que va ser extraordinàriament comentada a la comarca, podria obligar-nos, si fóssim mínimament previsors, a reflexionar sobre quin futur l’espera al territori.
Fa uns dies ens va sorprendre una informació del tot imprevista. L'acord de tres ajuntaments de la comarca per impulsar una estratègia territorial al sud de Barcelona en la zona més controvertida de l'àrea metropolitana, de més atractiu ambiental, de més pes econòmic i, de llarg, la més abandonada administrativament. M'estic referint a la nova Estratègia per un Delta del Llobregat més natural, més ciutadà i amb més activitat econòmica inclusiva.
Coses que passen
Si necessiteu que us ajudi un policia local, especialment si us trobeu a Cervelló, passeu de llarg, confieu en el gripau de la cantonada, en el gat murri del veí, en el pericu de la finestra.
És veritat, com afirma l’alcaldessa Colau en l’entrevista que li va fer El Llobregat en el darrer número, que és molt difícil resoldre mancances acumulades durant anys en un sol mandat i que acostumem a ser molt exigents amb aquells que demostren una sensibilitat social prou acusada, mentre que tenim més paciència amb els que han governat sempre.
L’anunci d’una de les màximes aspiracions estratègiques de l’Hospitalet com a ciutat, des que el seu desenvolupament urbà es va convertir en irreversible ja a principis del segle XX, ha passat gairebé desapercebuda i per ser franc, no m’ha estranyat molt. M’explicaré, però és evident que la presentació del pla d’integració del ferrocarril a la ciutat, que Foment va fer dimarts 20 de febrer i que preveu el soterrament de 6 Km de vies a partir de l’any 2020 és una de les notícies més importants de la dècada.
Una lectura completa dels resultats electorals obliga no només a identificar quines forces polítiques i ideològiques representen millor la ciutadania, sinó també l’estat emocional de l’electorat. Si, a més, les eleccions prenen, per les causes que siguin, una dimensió plebiscitària, l’anàlisi de l’estat d’ànim col·lectiu resulta gairebé obligatòria.
| | Diputados de Unidos Podemos, ERC y PDECAT piden, en el Congreso, la libertad de Jordi Sánchez y Jordi Cuixart |
18 de octubre
“En los próximos días”. Eso es lo que declaró ayer la diputada Mireia Boya de la CUP cuando le preguntaron sobre la declaración de independencia.
15 de octubre
Convocar elecciones. Esa es, en mi opinión, la única salida posible al estado de cosas en Catalunya. Es más, si me obligaran a dar consejos al President, le diría que en lugar de responder a la carta de Rajoy en plazo, convocara elecciones de urgencia este mismo lunes. Se ahorraría ahondar en el ridículo y decepcionar a los pocos que quedan por decepcionar y, sobre todo, paralizaría un proceso que lleva a la derrota si no es que lleva todavía más lejos: a la ruina.
13 de octubre
Se mantiene el ‘impasse’ y se mantendrá, previsiblemente, hasta el viernes que viene, mientras no haya una respuesta negativa al requerimiento de Rajoy sobre si hubo o no hubo proclamación de nuevo Estado.
Seguramente coincidiréis conmigo en que hay crisis en el mundo, en Europa, en España, en Catalunya y, para hacerlo todo un poco más dramático, también en la comarca. No es una novedad. Recuerdo desde los años 60 hasta ahora, que el mundo estaba a punto de estallar, Europa tenía proyectos, pero la realidad era más bien turbulenta; ya no digamos como estaba este país y Catalunya, y también este territorio cercano. Claro que no todas las décadas fueron iguales. Las hubo muy malas y mejores, en todos los territorios, pero no en todos la realidad fue desconcertante a la vez.
Travessem mesos d’efemèrides. Entre el 15 de desembre de l’any passat i el 6 de desembre del proper, podríem celebrar els 40 anys del referèndum per la Llei de la Reforma Política, els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques postfranquistes i els 40 del referèndum constitucional.
Els que anàvem descobrint que després de Franco hi hauria un rei borbònic, que els socialdemòcrates estaven cridats a organitzar un capitalisme d’Estat digerible per les forces reactives, on l’estructura parlamentària estava dissenyada perquè l’esquerra de ruptura sempre quedès en posicions minoritàries, amb un pacte social dirigit per l’establishment econòmic, la participació política constrenyida al procés electoral cada quatre anys i els valors democràtics reduits a l’oportunisme polític i al frau, els que anàvem olorant el putrefacte aroma del neoliberalisme d’Estat, qué no hauríem de fer ara amb el disseny que ens anuncien per després de l’1 d’octubre?
26 de octubre
Si ayer los periódicos se mostraban más optimistas sobre la resolución de la crisis catalana, hoy han amanecido grises bajo la borrasca y es que si anteayer los pasillos del Parlament y de la Generalitat ponían el acento en la convocatoria de elecciones, ayer lo centraban en la declaración unilateral de independencia. Si sigue haciendo algo de calor en la calle a finales de octubre es porque arden los cuerpos y arden las circunstancias.
25 de octubre
Hoy estamos asistiendo a un tenso y denso compás de espera, proyectado para respirar hondo antes del duelo de titanes de jueves y viernes en las dos sedes parlamentarias de Barcelona y Madrid.
| | Imagen de archivo de la recepción del president Carles Puigdemont de diputadas del grupo parlamentario de la CUP |
24 de octubre
Pese a que he estado bastante encima de la información, de las opiniones y de las tertulias, no consigo entender por qué se da tanta importancia a la comparecencia de Puigdemont en la comisión o el pleno del Senado que van a decidir sobre la aplicación del 155.
23 de octubre
El discurso es que las picas se mantienen enhiestas y que nadie tiene voluntad de ceder un milímetro, pero escuchando las palabras que se mantienen por debajo del discurso, se vislumbran cambios.
| | Rajoy comparece tras el Consejo de Ministros que acordó la aplicación del artículo 155 (Foto: Juan Carlos Hidalgo / Moncloa) |
22 de octubre
Con Ciudadanos, los socialistas y Europa detrás, el gobierno español se ha decidido a una operación quirúrgica tan agresiva como delicada para terminar con la inestabilidad con más inestabilidad, al menos de momento. Inestabilidad que se está produciendo simultáneamente en el ámbito independentista, en el equidistante y en el constitucional, a distintos niveles y con distintos ritmos. | | El president Puigdemont podría dar un golpe de efecto convocando Elecciones (Foto: Parlament de Catalunya) |
21 de octubre
Aunque parece que todo se encuentra en un paréntesis, la lucha de movimientos no cesa.
20 de octubre
Mientras el líder de Podemos calificaba de grave error la respuesta de Puigdemont al segundo plazo del requerimiento del gobierno Rajoy, Coscubiela, Doménech y el entorno de los comunes, se mostraban sorprendidos de que el ejecutivo central estuviera dispuesto a concretar la aplicación del 155, ante el, según ellos, reconocimiento explícito del president catalán de que no se había proclamado la independencia.
| | Un Consejo de Ministros extraordinario aprobará, este sábado, la suspensión de la autonomía de Cataluña (Foto: Moncloa) |
19 de octubre
Ya llegó la carta de Puigdemont en la línea prevista y, claro, sin sorpresa alguna. Al gobierno no le quedan más estrategias que aplicar el único artículo que la Constitución fija para situaciones limite en el ámbito de la estructura territorial. La Generalitat se siente fuerte y hasta ahora el gobierno ha mostrado su debilidad. Con esa debilidad manifiesta ha habido golpes, registros, querellas, anulaciones de leyes, amenazas sobre el patrimonio y encarcelados. Si el Estado se pone fuerte, al independentismo solo le quedará la calle y ésta, muy menguada.
17 de octubre
Cuando ayer escribía que antes de que terminara la semana se verían las primeras consecuencias del desencuentro Puigdemont-Rajoy, no me imaginaba que solo hacían falta unas pocas horas para que se reavivase la hoguera.
Ja s’ha dit a tort i a dret que som fantàstics, que som bastant peculiars i que no han aconseguit laminar-nos malgrat la història. Ara caldria vertebrar-nos com a col·lectivitat per evitar que tornin a venir temptacions alienes de seguir-nos utilitzant com el solar de les runes que és el que hem estat, molt més encara que el pati del darrere.
Tres dies abans de Sant Jordi, en plenes Festes de Primavera, el portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’inefable Miguel García, va reclamar una retolació bilingüe de la senyalètica viària, avisant que “no adaptar la senyalització a la normativa lingüística deixa sense efecte les possibles sancions”. És la recurrència tradicional al conflicte lingüístic, quan s’acaben les altres idees reivindicatives. El millor que es pot fer per les llengües és usar-les amb la màxima correcció i deixar-se de discursos. Una llengua que es fa servir, opino, no morirà mai.
Dues circumstàncies simultànies en el temps han posat sobre la taula una vegada més l’Hospitalet. Un reportatge llarg al digital Crític, fent-se ressò dels 36 anys de govern, més que absolut, absolutista, del PSC a l’Hospitalet, amb tota la seva llarguíssima corrua d’arbitrarietats, i un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya sobre les deficiències de l’Ajuntament en la contractació administrativa de l’exercici 2013. Són dos casos concrets de males pràctiques. De molt més que males pràctiques, segurament.
És curiós que es proposi ara un espai comú de debat com el que al juny està previst: el Primer Congrés del Baix Llobregat, organitzat pel Centre d’Estudis. Potser, s’està superant el localisme implícit. Fer cadascú la seva guerra ja ha demostrat que deixa derrotes incontestables. També a nivell mediàtic cal superar el mur localista. Hi ha alternatives: un grup públic comarcal de comunicació o una col·laboració público-privada. Calen accións, més que paraules, en un àmbit que serà imprescindible per deixar de ser el pati del darrere.
Hace tan solo un par de semanas trascendía a la opinión pública —aunque de manera harto restringida como ya es tradicional—, un informe de la Sindicatura de Cuentas de Catalunya sobre la fiscalización del coste final de las obras del Hospital Comarcal del Baix Llobregat “Moisés Broggi” ubicado en Sant Joan Despí y en funcionamiento desde el año 2010. El informe en cuestión, que incluye las alegaciones del organismo afectado, indica que se observan “indicios de responsabilidad contable” derivados del pago de cantidades no justificadas en la ejecución de las obras y su financiación.
Segur que la nova realitat política als municipis ens farà acostumar a la derrota d’algunes propostes dels equips de govern, fins ara intocables, i a la victòria de mocions d’una oposició diversa i moltes vegades ideològicament contrària, que es posarà d’acord més pel plaer d’observar la fragilitat del govern, que per defensar plantejaments comuns mitjanament meditats.
|
Dèiem apressadament en el número del mes passat de El Llobregat que s’havia mort en Pep Ribas, just quan s’estava tancant el número, i no vam poder explicar qui era i per què els hospitalencs s’han de sentir una mica més orfes amb la seva partida.
El passat 15 de febrer molts vam rebre la notícia imprevista de la mort de qui havia estat un dels referents de l’activisme ciutadà de l’Hospitalet des dels anys de la Transició i fins ara mateix: Jaume Botey Vallès, nascut a Barcelona l’any 1940 i des de 1968, veí de l’Hospitalet i impulsor a la ciutat de multitud d’iniciatives en els àmbits de la reivindicació veïnal, de la política, de la cultura, del coneixement, de la solidaritat, del diàleg interreligiós...
Tots els anys són anys d’aniversaris, però aquest 2018 n’arrossega uns quants que a alguns ens afecten força. 50 anys del maig francès i 40 i 30 anys de successives propostes de premsa local autònoma a l’Hospitalet que volien representar una manera d’entendre la informació que avui té el mateix valor i el mateix risc que aleshores.
L’escola d’aprenentatge va ser l’onada d’aire fresc que es va viure en els darrers anys de la dictadura, quan estava naixent una nova premsa lliure al país.
És curiós com alguns mesos semblen especialment dissenyats per reflexionar sobre qüestions essencials que ens afecten. El dia 26 era el Dia Internacional de les persones sense llar, efemèride que se celebra —és una manera de parlar— des de fa 25 anys. El dia 19, el Papa de Roma va proclamar per primera vegada la Jornada Mundial dels Pobres i el dia 17, la Comissió Europea va aprovar una fórmula per mesurar el nivell de benestar social entre els països de la OCDE. Una mica abans es feia pública la Memòria de Càritas de la diòcesi baixllobregatina de Sant Feliu.
Acaben de celebrar-se els quaranta anys del retorn del President Tarradellas i el seu municipi natal hi ha dedicat una setmana sencera d’activitats per recordar la figura del seu fill il·lustre.
16 de octubre
Probablemente ha ocurrido lo que tenía que ocurrir: Puigdemont no ha respondido lo que le pedían que respondiera y el camino de la irreversibilidad ya está trazado. La respuesta era muy fácil para quien preguntaba, pero complicada de responder para quien era preguntado.
14 de octubre
Es muy posible que, si son ciertos los datos internos que se han publicado estos días, el máximo exponente de volver a la escena anterior al 6 de septiembre en el “comité invisible” que dirige el proceso independentista, sea Artur Mas.
| | Tren, a la altura de L'Hospitalet, lleno de manifestantes a favor de la unidad de España |
9 de octubre
En efecto, se vio mucha gente en las calles de Barcelona según las imágenes de la televisión. Y al compás de las imágenes, más nervios de los esperados en el sector nacionalista catalán que vio como si hay 2 millones de ciudadanos dispuestos a todo por el naciente Estado, podría haber una cifra semejante, hasta ahora oculta y silenciosa, con la misma actitud para que no hubiera separación de España.
8 de octubre
Más de cinco mil personas en Barcelona, quizás tres o cuatro mil en Madrid, algunos cientos largos en l’Hospitalet, Terrassa, Sant Boi, San Sebastián, Bilbao, Valencia, Bilbao, Sevilla, Vitoria, Santiago de Compostela… Todos con prendas blancas y con banderas de paz, con modestos carteles con una sola palabra en varios idiomas: “hablemos”. Una enorme minoría frente a tanta movilización a un lado y otro de la trinchera.
| | Escena de la película alemana 'La ola' |
7 de octubre
Están saltando todos los márgenes. Ya me parecía, como dije, que el pleno del Parlamento se activaría entre el viernes y el martes y que eso haría que se certificaran oficialmente los resultados el sábado. Pues no, los resultados se reconocieron y enviaron al Parlament ayer viernes y, en cambio, el president comparecerá el martes a solicitud de Catalunya Si que es Pot pero no para pedir una votación del Parlament sino únicamente para explicar la situación política a raíz de lo ocurrido el 1-O.
No havia anat en el seu dia a veure el documental ‘El cinturón rojo’ que es va presentar al Citilab de Cornellà al gener, i em va semblar que podia aprofitar l’oportunitat de conèixer el seu contingut en la sessió que, per commemorar el Primer de maig, es va fer a Cal Ninyo de Sant Boi, organitzat per l’Equip de la Pastoral Obrera i presentat pel Francesc Castellana, president de la Fundació Utopia, entitat que el va promoure i impulsar.
He de confessar d’entrada la meva malfiança i he de lamentar alhora que això no resulti gens professional perquè no hi ha proves objectives que facin entreveure segones intencions, tot i que les he buscat.
El primer que haig de dir —ja ho vaig explicar també a l’entrevista a la televisió del Baix— és que és la primera vegada que m’atorguen un premi per no fer res en concret.
La notícia, recent, sobre la integració tarifària en matèria de transport que es va anunciar a mitjans febrer, segons la qual s’igualen les tarifes dels 18 municipis de la Zona 2 amb els 18 de la Zona 1, torna a posar sobre la taula l’arbitrària distribució municipal a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, l’oportunitat de repensar novament la divisió territorial i administrativa del país.
En este complicado camino para hacer un periodismo de contraste, libre y responsable en que se ha empeñado esta casa que nos cobija, asistí el martes 24 de enero a la charla que sobre el marco legal de la publicidad institucional protagonizaron nuestro editor, Javier Pérez-Llorca, junto con el director de 20 minutos, Arsenio Escolar, y la responsable de las relaciones institucionales de la Oficina Anti-Frau de Catalunya, Lourdes Parramon, moderados por mi vecino de página Juan Carlos Valero. Salí con más conocimiento del marco legal, pero con las mismas convicciones sobre nuestra calidad democrática.
El proper 15 de desembre farà 24 anys de l’assassinat del jove Pedro Álvarez que va caure abatut per un tret al cap en presència de la seva parella a l’Hospitalet. Ell, veí de la Verneda, s’acabava d’acomiadar de la noia que, en aquell instant, va estar a punt de ser atropellada per un cotxe que circulava a tota velocitat.
Pese al secretismo con que se ha llevado el nombre exacto de quienes acaban de permitir la repetición del peor presidente de la democracia española, algún diario ha publicado ya la lista de los genuflexos.
Y también de los resistentes, entre los cuales hay seis miembros de la comarca. Todos a una con el secretario general que le chillaba a Pedro Sánchez que nos librara de Rajoy en la última, hasta ahora, Fiesta de la Rosa.
Aclariré que no em presentava a cap premi dels convocats, cosa que sí vaig fer fa una colla d’anys en una Nit semblant amb el resultat imaginable, de manera que el fracàs m’havia de servir per no insistir-hi mai més (cosa tampoc aconseguida).
Cada tant, el Baix Llobregat es posa de moda. Passa normalment quan algú de fora de la comarca descobreix que existim o quan algú de dintre té alguna ocurrència d’èxit que fa furor i alimenta la mala consciència dels que ens han oblidat. Ara el Baix Llobregat està de moda incomprensiblement. Perquè, de fet, no ha passat res especialment important, ni significatiu, ni res fa preveure que passi en breu. Fa molts anys que som el pati del darrere de Barcelona, però sembla que fins que TV3 no ho va proclamar als quatre vents, no s’ha tingut consciència clara.
Nos han dejado tan bonitas las ciudades que cuando un ayuntamiento de nuestro entorno habla de coser la trama, de restaurar las fachadas urbanísticas o de racionalizar las servidumbres de las infraestructuras, nos coge vértigo. En realidad, tres ese lenguaje reparador, tras esos planes de embellecimiento y restauración siempre, siempre, siempre hay un objetivo especulativo accionado por las grandes constructoras que no se resisten a ver como los terrenos baldíos, lo que en años fueron fértiles campos agrícolas, se tuestan improductivamente al sol del olvido.
És evident que les darreres eleccions han suposat una nova frustració per l’esquerra. Malgrat el dia a dia i tot el que ha anat sortint a la premsa en matèria de corrupció i escàndols, el govern no només ha perdut vots i escons sinó que ha passat tot el contrari. Centenars d’analistes a tot el país han estat parlant i escrivint aquests dies sobre el què ha passat, exactament sobre la sorpresa del què ha passat. I no cal insistir-hi gens, perquè de la mateixa manera que les enquestes, encarregades des de tots els àmbits ideològics, coincidien en l’error, les coincidències dels opinadors també són aclaparadores.
Ara si que estic segur que, definitivament, ens estem fent grans. Vaig pensar bastant sobre això divendres 5 de febrer durant i després de l’acte d’homenatge, reconeixement i agraïment que la gent d’Iniciativa del Baix Llobregat i especialment amics, coneguts i veïns de Sant Feliu van retre a Jaume Bosch que ho ha sigut gairebé tot a l’organització i molt en la vessant política i institucional de Catalunya.
Em va convidar a assistir un vell conegut que figurava entre els organitzadors i he de confessar que em va alegrar.
Si Antonio Ruiz fue historia viva de esta ciudad, L’Hospitalet, era porque sin su ejemplo de lucha, su rebeldía personal y sus aportaciones, aquellos años de tránsito entre la dictadura y lo que hemos vivido no hubieran sido lo mismo. Tampoco es posible hablar de Antonio sin hablar al mismo tiempo de Jaume Valls, que estuvo imprescindiblemente presente en el homenaje. Eran amigos de clase, de barrio, de profesión, de historia, de empresa, de partido, de sindicato, de sentimientos y de voluntades.
El independentismo ha ganado también en el Baix Llobregat, si no en su aspecto cuantitativo si al menos cualitativamente, porque ha sido capaz de paralizar muchas voluntades contrarias: las de todos aquellos que han seguido en sus casas pese a lo que todos nos jugamos; y porque ese eje nacional sigue dejando en la cuneta a la Cataluña más social que sufre los peores momentos de su historia reciente.
El peor Gobierno y el peor presidente después de la dictadura de Franco acaba de despertar: acepta acoger a 15.000 refugiados, aunque no sabe cómo. Curioso también que el PSC comarcal se haya sumado a la ola de solidaridad cuando ha sido el primero en poner trabas a la normalización del empadronamiento, ha repudiado a los manteros o no se ha movilizado contra el CIE. Algo está cambiando. Se tolera menos la inacción o la retórica.
24-m: especial eleccions
La Contracrónica - Por Jesús Vila
No. No era el debate, o la mesa redonda o la exposición de líneas programáticas que nos merecíamos, pese al esfuerzo de esta casa por dar voz a todos los que van a disputarse los ayuntamientos el 24 de mayo.
El nou PDU del Delta, que consolida 162 Ha d’espais encara rurals en terres de desenvolupament econòmic de ciutats com Gavà, Viladecans i Sant Boi, representa una nova retallada del territori agrari. Afirmen que són zones d’usos concrets i degratats; en canvi, s’obliden que sempre s’acaben convertin en zones residuals, quan els polígons estan més buits que plens. Cal respondre a la realitat del paisatge, la història i la decència. Però la gent no s’estima el territori.
|
|
|
