Opinió > Josep Ramón Mut

Recentment hem sentit la notícia de la prohibició de l’ús de patinets elèctrics als transports públics metropolitans, fruit de l’explosió d’un d’aquests artefactes en un comboi dels FGC a Sant Boi.

Si a mi m’interessa una cosa i a tu també, però diferim en el com ho hem de fer, segurament haurem de seure moltes i moltes vegades per arribar a un acord que ens satisfaci a tots dos, i totes dues parts serem pacients perquè al cap i a la fi a tots dos ens interessa que es dugui a terme.

El Baix Llobregat és un destí turístic? Segur que si ho pregunteu a qualsevol persona de fora de la comarca us contesta amb un no rotund.

Tot aquell que estigui llegint aquesta secció de “a debat”, i tingui un habitatge, segur que l’estarà llegint amoïnat per si algun dia marxa de vacances i li ocupen casa seva.

Ens hem passat tota la vida veient pel·lícules de Hollywood en que venia una gran pandèmia i en una societat post-apocalíptica la gent aguantava durant molts mesos tancada a les seves llars sobrevivint.

Molts cops, amb raó, la gent percep l’urbanisme com a pràctica que s’ha fet servir per enriquir-se fraudulentament, però l’urbanisme és l’eina més poderosa que existeix per fer polítiques socials, mediambientals...La Llei de barris va suposar la recuperació de molts barris degradats. Justament, la pandèmia ens ha mostrat quines són les necessitats humanes més bàsiques que no ha resolt l’actual urbanisme. La necessitat de disposar d’espais oberts i de relació amb la natura s’han demostrat imprescindibles per afrontar una crisi sanitària, i suportar una situació de confinament.

Fa unes setmanes que ha esclatat el cas de corrupció del Consell Esportiu de l’Hospitalet, i ha esclatat en el moment en què la Unitat de Delictes Fiscals de la Policia (UDEF) ha decidit que l’alcaldessa de l’Hospitalet i Presidenta de la Diputació, na Núria Marín, passi a ser investigada, després de ser detinguda i posada en llibertat.

Fa un any escrivia sobre el Tribut Metropolità que per primer cop s’havia cobrat als municipis de la segona corona i que tanta polseguera havia aixecat. Un any després, veig que malgrat s’ha constituït una plataforma contra el mateix, i malgrat el mal càlcul que va comportar un pagament excessiu per part dels veïns, la polèmica segueix latent i gaire cosa no ha canviat.

Quan un baixllobregatí/na vota a les eleccions municipals i posa la papereta a l’urna creu només votar al seu alcalde/ssa, però realment a molts municipis vota fins a quatre coses diferents. Vota l’ajuntament, Consell Comarcal, Àrea Metropolitana i Diputació.

Els que des de que tenim ús de raó som independentistes, sobiranistes, separatistes, republicans, o digues-li com vulguis, hem vist en els darrers anys com el moviment ha crescut fins a quotes inesperades i ara, quan les coses més complicades són, i més toca seguir treballant, alguns han preferit anar cap a l’autodestrucció.

Ara que ha passat un any de la gran victòria de la democràcia, ara que fa un any que el poble sense cap mena de por va sortir a fer seus els carrers i a decidir el seu futur, és temps suficient per començar a valorar què va implicar aquell acte de sobirania.

Un bon amic meu, l’Antonio, és el que es coneix com un home del Renaixement, tan bon punt és capaç d’escriure una gran obra literària, com de dibuixar un quadre frapant.

Sovint quan pensem des d’una perspectiva urbanística en la nostra comarca, la imaginem com un territori de grans ciutats, amb grans barris i habitatges verticals plurifamiliars. I certament és així en bona part del Baix Llobregat, però també coexisteix una altra realitat urbanística que és la dels habitatges unifamiliars, en nuclis dispersos, amb dèficits urbanístics greus com és la de les urbanitzacions.

En els darrers temps hem hagut de viure importants retallades en drets socials. Amb l’excusa de la crisi, es va aprofitar per liquidar aquelles conquestes socials que en els últims trenta anys s’havien anat adquirint progressivament, i que tant havia costat.

Ide nou hem anat a votar, ja no recordo quantes vegades en els darrers anys, però tinc la sensació que malgrat els resultats no hagin aportat gaires novetats respecte al que ja sabíem o intuíem, sí que han servit per acabar amb mites i falses interpretacions que es venien fent.

Aquest passat mes d’agost hem hagut de viure una de les pitjors desgràcies que qualsevol societat pot patir, uns atemptats al nostre país que mai oblidarem i que difícilment mai podrem perdonar a aquells que els van perpetrar.

Fa uns dies sentia a l’expresident del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, dir que Susana Díaz ho tenia complicat a les primàries del PSC a Catalunya perquè és d’origen andalús. Més de tres-cents anys després, a les Espanyes no han entès res.

Alexandre Magne, un dels personatges més rellevants de la història de la humanitat, repetia abans de les batalles a les seves tropes que la fortuna només afavoria a aquells homes valents.

Recentment al meu municipi, Cervelló, hem viscut episodis de desallotjament d’habitatges ocupats. Aquest fet s’està produint i se seguirà produint en els municipis de la comarca i de tot el país, i certament és un problema de difícil resolució ja que mai és una solució desallotjar a una família que ocupa un habitatge propietat d’un gran tenidor que no té més objectiu que el d’especular amb el mateix.

Aquest any es compleixen 40 anys del retorn de l’exili del President Tarradellas, probablement el cervelloní més il·lustre, i un dels baixllobregatins més reconeguts. Fa quaranta anys no cal dir que era un moment complicat.

Qui perd els orígens perd la identitat. Aquesta frase moltes vegades la utilitzo amb la voluntat que tothom se n’adoni que mantenir el patrimoni material als nostres pobles i ciutats no és una qüestió menor.

Fa uns dies, llegia la notícia que la UEFA havia decidit desistir de seguir sancionant el Barça per l’exhibició d’estelades al Camp Nou. La UEFA, fins aquell moment, basava la imposició de multes en el fet que la seva normativa prohibeix l’exhibició de símbols de caire polític als esdeveniments esportius organitzats pel propi organisme.

Com cada any, ara que comencen els dies freds es fa novament visible un mal endèmic que arrosseguem des de fa anys com és la pobresa energètica.

Tot i que encara no fa ni dos anys que em dedico a la política de forma “professional” (fins a mitjans de 2015 ho veia des de la barrera fent tasques de caire jurídic) no cal gaire temps per adonar-te’n que si tens recursos econòmics per a dur a terme les polítiques que vols implementar tot és relativament senzill, però per contra, si tens uns recursos insuficients la cosa es complica i molt.

Escric aquest article just després de venir d’acompanyar als jutjats els regidors de Badalona que els volen condemnar per haver anat a treballar al seu ajuntament el 12 d’octubre.

Durant els darrers temps estic veient com des de diferents estaments de la classe política els fa molta por sentir a la gent. Evidentment, això és un contrasentit, doncs justament la classe política és la que més es deu a la voluntat popular, doncs el seu càrrec emana del que decideix la gent.

Comença un nou curs polític i com cada setembre des de fa uns anys la política catalana ve marcada per la Diada Nacional i les conseqüències que se’n deriven de la mateixa.

Quan el redactor de El Llobregat em va informar que el tema a debat d’aquest mes era sobre les infraestructures pendents a la comarca com és el cas del nus del Llobregat i la seva variant de la C-245, vaig tenir la temptació d’agafar els escrits que altres cops ja he fet sobre la manca d’inversió de l’estat al Baix Llobregat, com l’escrit de la variant de Vallirana o l’enllaç de l’A-2 amb l’AP-7 i refregir-los...

Ara farà vint anys tot just començava la universitat. Jo que ja tenia molt clar amb divuit anys que era independentista, perquè creia, segurament d’una forma més romàntica de com ho visc ara, que la plena sobirania en forma de república era el millor pel país, vaig adonar-me’n que això de ser independentista no era fàcil.

T ''imagines un Cervelló on ens sentim orgullosos de viure al nostre poble perquè els carrers llueixen nets i deixen d'estar degradats perquè hem fet un pla de renovació i neteja de carrers durant quatre anys?

Des de fa un temps ençà sento dins de l’independentisme algunes veus que diuen que el Parlament faci la Declaració unilateral d’independència (DUI) ja, que amb setanta diputats i diputades independentistes com hi ha ara ja n’hi ha prou per fer-ho possible, i és aquí on em poso a reflexionar una i altra vegada què succeiria si això passés, si el Parlament fes una DUI, o si per exemple el President de la Generalitat digués que aixeca la suspensió que el President Puigdemont va aplicar a aquella proclamació d’independència que segons abans havia anunciat.

Fa molts anys que a la nostra comarca se li va penjar la llufa que som una comarca gris, sense espais naturals, ni agrícoles de valor, que som un espai logístic del país i que som el nexe viari sud de la ciutat de Barcelona.

Seguint les notícies veia també com la pena màxima que l’imposarien a la pressumpta assassina són vint anys. Sí, vint anys. Algú pot considerar això com a poc temps, i algú altre com a molt de temps.

El proper vint-i-u de desembre tornem a tenir eleccions al Parlament. Aquesta vegada, per primer cop, les eleccions no seran convocades per qui realment li pertocaria fer-ho, el president de la Generalitat, sinó que les ha convocat el president del govern de l’estat mal aplicant l’article 155 de la Constitució (animo a tothom a que faci un Google i busqui l’article 155.2, on veurà que el que ha fet l’estat no és constitucional).

En els darrers temps són nombrosos els articles que s’han arribat a escriure sobre la desafecció de la societat catalana cap a l’estat espanyol, quin és l’origen de la mateixa i quines poden arribar a ser les conseqüències.

“Ser ultra local per ser universal”, aquesta era una de les màximes de Salvador Dalí, i aquesta és una de les màximes imprescindibles per tal d’entendre el que passa al món.

Sovint la gent em pregunta quina feina fem des de les diputacions, i més ara que amb el pacte d’investidura del president del govern central, el Partit dels Socialistes i Ciutadans han acordat dissoldre-les.

Vivim moments apassionats pel que fa a la política en tots els àmbits i estaments. Aquesta època de transició nacional que ens ha tocat viure, i que ens durà allà on els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya vulguin que arribi el país, ens està portant a canvis apassionants.

Com passa darrerament després de les eleccions, comencen les valoracions dels resultats, i en funció de qui les faci, pots arribar a tenir la sensació que les eleccions les han pogut guanyar fins i tot aquells que no han aconseguit obtenir ni tan sols representació.