“La cultura ha fet que els pratencs ens sentim orgullosos de la comunitat”

Actor, agitador cultural i, sobretot, pratenc. Perfil de Laura Quinto, periodista i gestora cultural

Molts el coneixen com Ernic Batea, pel seu paper a ‘La Riera’, alguns encara el recorden com l’home que va matar a Vilches a Hospital Central. Però els pratencs el coneixem com l’actor que va fer escola al Kaddish, agitador cultural, cul inquiet i un incondicional dels saraus culturals més diversos del Prat. El Lolo sempre té un si per a tot tipus d’iniciatives, fins i tot per a les més insensates, com formar part del jurat del Preview - Festival de Curtmetratges de Nous Directors Preview de la Ciutat del Prat de Llobregat.

Lolo Herr​er​o, és un actor amb una sòlida trajectòria com actor tan a nivell nacional com internacional, al món del cinema destaquen, per exemple, ‘Beyond Re-Animator’, de Brian Yuzna; ‘No me pidas que te bese porque te besaré’, d’Albert Espinosa; ‘75 metros’, de Daniel Castro, o la producció on compartia escenes amb Bruce Willis, ‘​La fría luz del día’. També és possible que hàgiu vist alguna de les múltiples interpretacions del polifacetic pratenc a sèries de TV com ‘Gran Reserva’, ‘Gran Hotel’, ‘Laberint d’ombres’, ‘Ventdelplà’, ‘Les veus del Pamano’, ‘El cor de la ciutat’, ‘Kubala’, ‘Moreno i Manchón’.

Tot i la seva projecció no ha deixat mai de banda el treball des de la seva ciutat, per això no és estrany que sigui un dels fundadors del projecte TEATRE Km0 Bluelegged que agrupa professionals de les arts escèniques prenent com a model el concepte culinari Km0.També és home de ràdio des de fa més de cinc anys que fa gaudir als oients del Prat Ràdio de divagacions amb bon humor i bona selecció musical. I és bomber, potser una faceta més desconeguda, però configura a l’home polifacètic que és. Actor/Bomber, un binomi força curiós que em fa venir al cap a Cravan, el poeta/boxejador.
Amb tota seguretat el trobareu aquest estiu per la terrassa del Cèntric, avaluant curtmetratges, actuant al magatzem o simplement prenent alguna cosa amb amics i família. III

-Arriba l’estiu i, com ja comença a ser habitual, torna a El Prat una nova edició del Festival Preview de curtmetratges. ¿Què ens trobarem aquest any?
-Trobarem, com a anys anteriors, quatre nits de cinema amb projecció de curts, amb directors emergents, amb un format que fins ara agradava, però al qual l’hem donat una volta més de cargol. Hem volgut obrir el cinema als participants i a la gent que vingui al Festival, de forma que cada dia hi haurà una xerrada informal amb persones destacades d’algun sector del món del cinema. Producció, distribució, direcció... Són gent que els ha interessat la proposta i que aportaran un contingut extra. Penso que aquesta ha de ser la idea d’un festival; a més de la projecció, posar en comú el moment actual de la professió i què podem fer.

-El Festival, de fet, tenia l’objectiu de ser un espai de trobada. Aquest any es dóna un pas més en aquest sentit que aporta, en definitiva, més valor afegit.
-Sí. S’havia fet sempre de manera informal després de les projeccions, però aquest any es formalitza amb un espai on algú farà una exposició on aportarà el que vulgui aportar a la seva taula rodona.

-Judit Colell, Jaume Ripoll, Víctor Sala. ¿Es consolida el Festival com a cita destacada del panorama audiovisual català?
-Penso que sí. La intenció és donar-li un pes, una presència i una repercussió a nivell català. No només venir a la fresca a veure cinema –que ja és també una proposta interessant- sinó que tingui un altre tipus de contingut més professional, més dedicat a la posada en comú entre professionals, amb parts crítiques i parts més desconegudes.

-En aquest sentit, l’Acadèmia de Cinema Català estarà també darrera del Festival.
-Quan vaig plantejar la proposta, de seguida, els va semblar molt interessant perquè no era un festival a l’ús que simplement passava curtmetratges i donàvem premis. Té quelcom més, més professional i amb aquest concepte de posar en comú i aportar i coneixe’ns. I, normalment, quan es barreja molta gent de diferent pare i mare, sempre surt alguna cosa interessant. Intentar aplegar talent i coneixement sempre significa un pas més.

-Sempre hi ha hagut aquesta dicotomia entre llargmetratge i curtmetratge. ¿Quina importància li dóna Lolo Herrero al ‘curt’?
-És capital. El món del curtmetratge és un gènere en sí mateix. Hi ha la novel•la i hi ha els contes curts; hi ha els llargmetratges i hi ha els curtmetratges. Si tu vols fer una pel•lícula resumida en un ‘curt’, no et funcionarà mai perquè té el seu llenguatge i té la seva manera de fer. De fet, hi ha gent que està fent curtmetratges espectacularment bons amb el llenguatge del ‘curt’, que per a mi significa arriscar-se al màxim, experimentar moltíssim i valorar el teu propi llenguatge. Sóc un defensor acèrrim del món del curtmetratge, del seu llenguatge i de la seva idea.

-Prova de que hi ha un sector propi o un interès, és que s’han presentat 241 produccions per aquesta edició del festival.
-Estem en un moment, a més, en què la tècnica no és un obstacle per fer cinema. Fins fa cinc anys, havies de disposar de molts diners per poder plantejar-te ni tan sols un ‘curt’. Perquè hi havia una despesa fixa que era la pel•lícula, la pel•lícula física, que costava molta pasta. El material en sí, positivar-ho, revelar-ho, el tractament, el seu muntatge... Tot era molt car. Avui dia qualsevol persona amb una bona càmera de fotografia o, fins i tot, amb un telèfon i una bona idea pot fer un curt. Per això, aquest món està tenint una explosió brutal.

-Conegut per la seva presència a produccions catalanes, nacionals i internacionals, ¿com és el camí per guanyar-se la vida amb el cinema?
-Si li hagués d’aconsellar al meu fill no li diria que es dediqués a això (riu). Li diria busca’t una feina, que et doni el teu diner, perquè és molt complicat. Per exemple, en aquesta edició hi ha 200 curts, hi ha 200 festivals arreu, el nivell de producció a Catalunya és... Hi ha molta competència i al final molt pocs són escollits. És un procés normal on es fa una mena de tria on només sobreviuen els més vàlids. Per tant, si t’hi vols dedicar, ho has de fer en cos i ànima i tot i així no vol dir que puguis viure d’això; no parlo ja de tenir èxit. És molt complicat.

-En el teu cas, suposo que va ser fonamental els inicis al Teatre Kaddish, que continua actiu.
-Evidentment. Al Teatre Kaddish, amb el grup de gent que vam començar, hi havia una premissa bàsica que era arrisquem-nos. Fem coses que suposin exposar-te. Si has de fer coses per ensenyar al públic, has d’oferir el millor, però també t’has de tirar pendent a baix i sense frens. Tu ets llences i a partir d’aquí el que surti. Però t’has d’arriscar i creure molt en el que fas, i en el Kaddish es fa.

-El poder arriscar és, de fet, una qüestió que a l’àmbit local és més fàcil el que encara dóna més valor a projectes com aquest. Parlem de creació de proximitat.
-En aquesta ciutat, tenim coses molt interessants com la capacitat per agrupar-nos. És brutal la quantitat de gent que diu fem alguna cosa, ens ajuntem i la fem. Parlo del món artístic i en un any i mig he participat a sis propostes audiovisuals de gent de El Prat amb material de El Prat: he rodat a l’Artesà, al Semàfor, avui mateix he dit que sí a un nou projecte... Ens agrada juntar-nos i ens agrada crear. I això és ‘super xulo’, sentir-se d’una ciutat que té aquesta efervescència. La gent està esperant propostes per fer-les i això és collonut.

-L’altre joia que sobreviu és el cinema Capri. ¿Es pot competir amb les grans sales, mantenir l’atractiu d’aquest tipus de cinema perquè la ciutadania torni a obrir sales locals?
-Amb el Capri tenim, com dius, una autèntica joia, una meravella metropolitana. No hi ha cap cinema semblant a tota l’àrea metropolitana. I això és degut a una feina de la família Marimon que és passió, dedicació i creure’s una idea, barallar-se per ella i lluitar-la. De fet, no està reconegut, per molt que diguem i per molt que anem al Capri. Té molt valor la lluita per la cultura que han fet. De monument. De fet, Fermín Marimón es va fer conegut, molt famós, i ha passat als llibres de la història del cinema, precisament, amb un curtmetratge (Ballet Burlón) que va ser de referència a nivell espanyol en el seu moment. I ara, altre exemple, és que et trobes amb Enric Rufas, també jurat del Preview i de El Prat, i ha estat nominat als Goya a millor guió original amb La Herida. Hem de fer alguna cosa amb aquest llegat.

-¿Quina ha de ser l’estratègia del Capri per mantenir-se i seguir lluitant per aquest llegat que menciones?
-El que estan fent fins ara amb pel•lícules d’estrena, però oferint l’última sessió del diumenge la pel•lícula d’estrena en versió original. Crec que és la manera de treure el màxim de la indústria. Perquè clar és un sector que econòmicament ha de ser rentable. L’amor a l’art està molt bé, però hi ha gent que posa pasta i que vol viure i pagar-se un sou. El que estan fent ara també, amb el suport de l’Ajuntament, és el CineClub, que fan una pel•lícula en versió original subtitulada i darrerament passen un curt o alguna producció amb gent de El Prat involucrada. Oferir només pel•lícules en V.O com el Renoir o el Verdi en una ciutat de 65.000 habitants és anar al desastre.

-L’altra qüestió molt interessant és aquesta Prat Film Office amb la que s’ha passat de rodar 22 produccions al 2008 a més de 80 actualment, sent el cinquè municipi amb més produccions de Catalunya. ¿Què li sembla?
-Brutal. Sóc un ‘megafan’ del Prat Film Office. Sean Penn ha rodat aquí, Robert De Niro, Mario Casas ha fet una de les pel•lícules més taquilleres de fa dos anys. I això és una indústria que dóna un rèdit per a la ciutat tant en projecció exterior com en beneficis indirectes (pernoctacions, restauració, caterings, desplaçaments, grues...) que són una bogeria. Són molts diners.

-Veient aquest context, ¿què es fa de diferent a El Prat?
-Posar facilitats. Posar a l’abast de productores logística i serveis. Que vinguin aquí i no s’hagin de preocupar de res més que de rodar. De vegades no es roda per tema de permisos, de logística... Que vingui Juego de Tronos a Sevilla, a Girona o a Peníscola és perquè s’han posar facilitats –imagino-. I Girona ara ha sortit a tot el món, arreu, per aquesta sèrie que és un aparador molt important. D’altra banda, El Prat ha tingut una cultura històrica cinematogràfica brutal.

-És un altre exemple de què la cultura també pot ser un motor econòmic.
-Apostar en cultura no és un cost, és una inversió. I que aporta beneficis. A Nova York, cada any, tenen un ingrés de 400 milions de dòlars només pel sector del cinema, pel sector audiovisual.

-I que la gent, al final, també respon a aquest interès cultural ¿no?
-A la estrena de ‘Víctimes’, que la vam fer aquí a El Cèntric, per exemple, l’auditori estava ple. Hi havia gent que evidentment era part de l’equip i familiars, però vaig veure a molta gent jove que no coneixia. Tothom s’ho sentia seu perquè la cultura ajuda a una ciutat a tenir una identitat pròpia i ajuda a la ciutadania a identificar-te amb el teu lloc d’on ets. Ja no és només on vas a dormir o a treballar. La cultura té la capacitat de què les persones es sentin orgulloses de pertànyer a aquesta comunitat, i això és collonut. De fet, la gent té interès per la cultura i dóna recolzament. Una prova és aquest Festival Preview que va arrencar i que és finançat, en part, gràcies a la restauració d’aquí, en aquest cas, de El Cèntric Gastrobar que serveix, a més, d’espai per a l’organització del festival. III