Ens agradaria que aquest editorial fos una peça més amable que permetés felicitar les bones festes i desitjar un pròsper 2016. La realitat, però, és que cada any que passa el nostre territori s’apropa més a la seva desaparició administrativa; amb un Consell Comarcal a la deriva, incapaç de mantenir el seu espai davant un ens metropolità fort i fonamental; i, en definitiva, amb un esperit comarcal en dubte que ens fa invisibles més enllà del Llobregat, en part, perquè pocs actors reivindiquem el nostre orgull baixllobregatí.
“La relació de Barcelona i el Baix Llobregat és una relació d’ignorància. Creuem el Baix Llobregat moltes vegades, però no el veiem”. Així de contundent resum Lluís Maldonado, professor de l’ESAB, al recent documental “El Pati del Darrere”, la invisibilitat que el nostre territori encara avui dia pateix a la resta de Catalunya als àmbits social, polític i econòmic. De fet, d’aquest desconeixement parteix el rodatge d’aquest documental emes pel TV3 i dirigit per la periodista badalonina Isabel Fernández que, sorpresa per les característiques agrícoles del nostre territori a les portes de Barcelona, va portar endavant aquest projecte audiovisual.
Fernández recupera la bandera de protesta comarcal que ja a l’any 1974 Fermín Marimón va enlairar també al cinema amb el film “Un Paraíso Perdido”. Aleshores el conegut director pratenc mostrava el Baix Llobregat com el contenidor de serveis de la gran Barcelona, quelcom inqüestionable fins ben entrada la democràcia. És evident que el territori, des d’aquell any 1974, ha evolucionat molt amb la urbanització ordenada de les seves grans ciutats. Amb tot, però, la comarca continua sent un territori discriminat i sense veu, tot i ser, d’altra banda, un motor econòmic fonamental de tota Catalunya amb una estructura molt semblant a l’economia alemanya. Representem el 13% del PIB català gràcies al nostre bon teixit industrial; a la confiança de les grans empreses amb sectors punters com és l’automoció però també a l’empenta de les petites i mitjanes empreses que representen un 90% aproximat del total.
Aquesta bona dada econòmica també és gràcies a les oportunitats que ofereix el territori en el sector serveis; a que som ja una destinació de turisme de congressos consolidada per la presència del recinte de Fira de Barcelona, amb L’Hospitalet com a co-capital del Mobile World Congress i altres fires de relleu internacional; però, a més, gràcies a un sector primari que ofereix a Barcelona els seus aliments amb un Parc Agrari que sobreviu a la pressió urbanística i d’infraestructures. El seu notable caràcter heterogeni és una autèntica riquesa en tots els àmbits. Tot i això, el Baix pateix un notable greuge comparatiu en termes d’inversió que, darrerament, està afectant a la seva competitivitat comarcal, dons rebem un 3% del PIB que produïm, amb un dèficit de 10 punts.
L’eterna espera per infraestructures clau és l’altre gran reflex de la deixadesa pel nostre territori: el Metro de la L9, la variant de la N-340 al seu pas per Vallirana, la connexió ferroviària amb l’Aeroport de Barcelona-El Prat i la ineficient xarxa de transport públic per anar d’un costat a l’altre del riu, són alguns dels exemples. No oblidem, tampoc, l’acte de col·locació de la primera pedra que recentment es va fer per iniciar les obres de la nova autopista de camions des del centre comercial Splau fins a la Zona Franca: encara no hi ha hagut cap moviment de terres d’aquesta important infraestructura, el que fa pensar que va estar una interessada trencada de bandera electoral.
Parlant d’eleccions, acaba l’any 2015 i ho fa amb una nova convocatòria. Poques qüestions tenen en comú les eleccions municipals, les autonòmiques i les generals; però sí efectivament hi ha un denominador comú és l’interès dels líders polítics pel vot metropolità. Veuran, durant aquests dies de campanya, molts titulars en relació a aquesta lluita per captar el vot dels ciutadans d’aquesta zona on viu més de 4,5 milions d’habitats de tota Catalunya, més d’un milió dels quals al Baix Llobregat i L’Hospitalet. És evident que el nostre vot sempre té un pes rellevant. No és d’estranyar que els líders polítics espanyols facin campanya al nostre territori. És la foto de que comptem, però no basta només cada quatre anys o a cada convocatòria electoral. Em de recuperar l’orgull perquè acabat l’any 2015, el més electoral de la democràcia espanyola, al 2016 no tornem a ser invisibles. III
Si (
No(
