És obvi que estem vivint i assistint uns moments d’intensa activitat política i institucional, on sembla que res està escrit, que res es pot preveure i que no podem acabar de tancar la nostra capacitat de sorpresa.
Encara estem impactats per tot el que ha passat en aquestes últimes setmanes tant a Catalunya com a Espanya, alhora de constituir el Parlament, el Congrés, acordar el govern català, així com tot el que està passant en relació al futur govern espanyol.
Queda palesa la dificultat que tenen els nostres representants polítics autonòmics i estatals per negociar, pactar i arribar acords. I això ho diem des del coneixement de la realitat municipal, perquè si hi ha algun tret que caracteritza a la política local és la permanent necessitat de negociar, de pactar o d’acordar per donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes. I justament, des del dia a dia de les ciutats, i dels ajuntaments que han de prioritzar recursos per garantir els serveis públics que atorguen drets bàsics, altament amenaçats, sorprèn que entre tanta preocupació per les estructures d’Estat, el manteniment de les unitats territorials o bé la discussió sobre l’intercanvi de diputats i la constitució de grups, ningú parli de les persones, de la seva vida quotidiana, de l’atur, dels desnonaments, de la pobresa energètica, de les beques de menjador...
En fi, de tot allò que al final han de fer les administracions locals amb marcs legals en contra, i sense pressupostos ni competències. III
Si (
No(
