Lligats de mans

Viladecans, al barri de l’Alba-Rosa, Sant Boi, a Marianao, i ara Torrelles, són els tres municipis que han protagonitzat un moviment d’oposició veïnal per rebutjar la col·locació d’aquest tipus d’infraestructura. Al petit municipi baixllobregatí, a més, amb l’afegit que Vodafone va col·locar l’antena just a tocar de l’Escola Sant Martí.

La nova normativa dóna via lliure a les companyies privades per poder instal·lar aquest tipus d’infraestructures sense cap tipus de llicència municipal, simplement, a partir d’acords bilaterals amb propietaris de finques o comunitats. D’aquesta manera, durant el cap de setmana de la Puríssima, al desembre, els veïns de Torrelles es van trobar, de sobte, amb una nova antena al costat del centre educatiu. El rebuig no va trigar en arribar.

Dies després es va començar a organitzar un moviment de protesta que ha agafat embranzida aquest mes: la direcció del col·legi, l’Ampa, l’Ajuntament i bona part dels veïns de la zona han engegat un nou episodi de protesta que va començar amb una concentració entre l’escola i l’antena i que ha seguit amb cassolades puntuals que han posat soroll al consens de rebuig ciutadà front aquesta infraestructura. Un consens que és el que la necessitat d’ubicar aquest tipus d’antenes, precisament, reclama.

En un moment en el que molts municipis pateixen encara problemes i queixes de cobertura -des del punt de vista ciutadà i empresarial- i quan el sector apunta a una nova transició cap a la tecnologia 5G, aquest tipus d’infraestructures són i seran necessàries i fonamentals per poder concretar amb els usuaris l’evolució tecnològica. S’hauran de trobar, doncs, espais per ubicar-les. És aquí on rau el problema: enlloc de treballar per una planificació i una regulació normativa que especifiqui on es poden instal·lar, la realitat ofereix certa improvisació que es suma a la llibertat absoluta que el Govern espanyol ha donat a l’oligopoli privat de les telecomunicacions per instal·lar aquestes antenes de telefonia mòbil. Per la seva part, ajuntaments i entitats veïnals queden novament lligats de mans davant d’una normativa estatal (aprovada en la seva totalitat pel PP, amb el suport del PSOE i de l’encara CiU) que torna a evidenciar el gran distanciament entre l’administració central i els ajuntaments.

L’evolució de la tecnologia ha d’anar, des d’un primer moment, de la mà de la salut a diferència de l’antiga industrialització de les nostres societats, que aleshores es faria -segurament per desconeixement del perjudici real de la contaminació- sense tenir en compte els paràmetres sanitaris. Ara estem, a contrarellotge per la realitat inqüestionable del canvi climàtic, corregint aquesta qüestió, en una primera etapa, instal·lant depuradores, treient les fàbriques a zones periurbanes o, actualment, per exemple, remodelant íntegrament els models de mobilitat per aplicar, com estudia l’Àrea Metropolitana de Barcelona, zones lliures de contaminació, precisament, al voltant d’àrees sensibles com són les escoles.

El procés de tecnificació de les nostres ciutats -obligades a tenir el cognom ‘smart’ o ‘intel·ligent’- ha de trobar l’obligatori equilibri sanitari. No és pot fer de qualsevol manera. No es pot improvisar. Cal consens i per aconseguir-ho les bones cartes no les pot tenir només el sector privat. Com ens referim a la peça informativa, són les noves pressons del segle XXI; aquells equipaments més que necessaris -imprescindibles- per les nostres societats, però que ningú vol al costat de casa seva per les conseqüències negatives inherents que comporten. Les antenes hauran d’estar; decidim entre tots a on. III