El bilingüisme i les multes de trànsit

No oblidem que Ciutadans porta el conflicte lingüístic imprès en el seu ADN. A mitjans dels 90, convidat per alguna vella glòria del sector PSOE de l’Hospitalet, vaig assistir a unes quantes reunions de gent d’esquerres de perfil professional, amb l’excusa de reflexionar plegats sobre la dinàmica dretana i conformista del país-Catalunya, que aviat es va convertir obertament en una versió local de l’anomenat Foro Babel que defensava el bilingüisme actiu a Catalunya sota l’impuls d’una colla d’intel·lectuals de cert renom. Allò va durar el que va durar perquè tot l’interès dels convocants era centrar el debat en la qüestió lingüística i no en els aspectes socials, tal com va passar paral·lelament al Foro, on hi havia gent tan diversa com l’editor Miguel Riera, l’escriptor Juan Marsé, l’hispanista Gabriel Jackson, la catedràtica Victòria Camps o Narcís de Carreras i Félix de Azúa que després tindrien —aquests dos darrers— un paper tan rellevant en la construcció de Ciutadans. No es podria entendre, doncs, que Ciutadans relegués la qüestió lingüística a un aspecte accessori quan forma part del seu eix vertebral, i a això ens hauríem d’anar acostumant.

Deixar-se de discursos i fer servir les llengües
De fet, a mi, les declaracions de García —a qui conec de quan a primers dels 80 es movia, encorbatat, per Comissions Obreres— m’han interessat particularment per dos efectes colaterals que vull comentar, no pas per la possible excentricitat de la proposta. Sóc dels que pensa que les llengües s’han construït per comunicar i, per tant, per entendres, i no justament per tot el contrari, per incomunicar i per aïllar i dividir. Per tant, tot allò que comporti discriminar, prohibir, relegar, marginar, obligar, etc. respecte de qualsevol llengua, em resulta intrínsecament ofensiu vingui d’on vingui i tota intervenció dels poders (i dels partits) o de la justícia sobre el seu exercici lliure, una irresponsabilitat manifesta. El millor que es pot fer per les llengües és usar-les amb la màxima correcció convencional i deixar-se de discursos. Una llengua que es fa servir, opino, no morirà mai.

Primer efecte colateral. Entre les veus que s’han fet ressò de les paraules de García he pogut llegir el que diu al respecte la Plataforma per la llengua catalana. I constato que aplicar el que diu la llei suposaria retolar a tot Catalunya tots els senyals viaris en tres idiomes, el castellà obligat a tot l’Estat i el català i l’occità obligatoris al conjunt de Catalunya (l’occità perquè es parla a la Vall d’Aran).

Com que això és d’un farragós que espanta, el que es fa és ignorar la llei. S’ignora la llei catalana a tot Catalunya i la ignoren l’Administració de l’Estat i la Generalitat, sense cap pudor, perquè no es ròtula amb occità que és al que estarien obligats. Per les mateixes raons, ve a dir la Plataforma, que la ignori l’Ajuntament de l’Hospitalet és del tot normal. I així serà, sens dubte. No vec l’Ajuntament de l’Hospitalet rectificant alhora en castellà i occità... Per tant, la ignorància de la llei, que sempre s’ha dit no eximeix del seu compliment, té molts barems. Quan s’aplica al particular és inflexible. Quan l’han d’aplicar els organismes o les corporacions, ja no ho és gens. O sigui, això de que la justícia no és igual per a tots és una veritat com un temple.

El més significatiu però és que, incomplir la llei quan aquesta és inaplicable, injusta, incomprensible, etc. a part que és el que es fa habitualment, resulta racionalment lògic però ens situa permanentment en la inseguretat. En realitat, amb moltes de les lleis que ens afecten, estem en la il·legalitat absoluta. Com que l’ésser humà s’acostuma a tot, vivim com si res, perquè d’altra banda seria realment insuportable.

I això em porta de cap al segon efecte, que és el més interessant. Segons García, hi ha precedents de comunitats bilingües en les que l’incompliment de la llei de senyalització ha deixat sense efecte les multes de trànsit. Ves per on...

Casualment, aquests mateixos dies ha estat publicat un informe de la Fundació Línea Directa que porta l’expressiu títol “Multas de tráfico: recaudación o reeducación” on es posa de manifest que el 92% dels conductors considera que es multa amb finalitats recaptatòries i el 60% considera que és la DGT l’administració que més recapta. La realitat és, però, que són els Ajuntaments els que posen el 75% de les multes i recapten de promig uns 26 milions d’euros anuals. Mentre que les multes que posa la DGT van destinades per llei a la millora de la seguretat viària, això no afecta a l’import de les multes municipals (ni de les autonomies) que van a la caixa central.

Les multes de trànsit de la DGT representen el 25% de les multes totals i, no obstant això, van passar de 16 milions entre el 2000 i el 2006 a gairebé 30 milions entre el 2007 i el 2013 degut a l’aparició del carnet per punts. L’informe afegeix un munt de dades més, entre elles la que indica que ja no fa falta recórrer les multes perquè només un número ínfim es resolen a favor del recorrent i la constatació que la única manera de pagar menys, és pagar en el termini voluntari amb el descompte del 50% que és la manera com els sancionadors s’asseguren impunement ingressos immediats.

O sigui que el que pensa la majoria de conductors és l’autèntica realitat: que el promig de 208 euros que és la sanció mitjana representa, de fet, un impost implícit a afegir a la llarga llista d’impostos directes i indirectes que ens veiem obligats a pagar. Tant de bo que l’incompliment de la llei de senyalització, posats els recursos en mans d’algun advocat temerari, servís per apaivagar l’enorme llista de tributs.

Vet aquí que les manies idiomàtiques de Ciutadans encara podrien servir per alguna cosa... III