El Districte Fantasmal

L’amic que m’acompanyava a la xerrada on, amb un públic plaent, l’autoritat competent es va esplaiar explicant el projecte, em va acabar etzibant davant les meves inquietuds, que potser els adjudicava massa estratègies i que, simplement allò no era més que una altra idea pelegrina sense més intencions.

Sigui com sigui, com va recalcar una altra amiga, que la xerrada comencés explicant allò que el projecte no era, ja resulta estrany. Jo diria que fins i tot sospitós, a mi que em resulta tan difícil sospitar del poder. Estic parlant, ningú ho haurà endevinat fins ara, de la proposta que voldria agafar empenta del districte cultural de L’Hospitalet. I del que el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, home de pes i encarregat de l’assumpte, va explicar en una sessió informativa d’una entitat afí, de la que sóc soci i a la que, contra pronòstic, em conviden.

Pel que hauria de semblar, la idea no és producte d’una ocurrència sobtada, sinó del brain storming de la ciutadania convocada a l’efecte per fer bullir la coliflor; ni tampoc la proposta de l’oficina de planificació urbanística de la ciutat, sigui el que sigui el nom que la màquina de fer calers tingui ara; ni molt menys el propòsit gerintrificador —la paraulota és brutal— d’un espai decadent susceptible de revifar-se. No és res de tot això, que és el primer que se li ha ocorregut a l’oposició municipal, sempre tan perversa en la seva patètica insolència. És, com pot suposar-se, ben bé tot el contrari. Un intent de posar la cultura en el centre del debat municipal, ara que ja tenim el segon PIB de Catalunya, darrere Barcelona, i que és un orgull a nivell internacional afirmar que som de L’Hospitalet. (Totes tres afirmacions darreres absolutament certes, segons l’autoritat competent).

És també una manera de posar en valor els grans equipaments de la ciutat i d’enorgullir-nos de la nostra cultura metropolitana. Si ens hi fixem, som tant metropolitans, que som els únics que ens definim així. Els de Barcelona són del cap i casal, de la capital de Catalunya, de la ciutat comtal... Els de la conurbació són més del Baix Llobregat a aquest costat del riu, més del Vallès rere Collserola i més de la Barcelona nord i del Maresme, Besós enllà. Nosaltres som tan metropolitans, que el principal equipament de la ciutat és un centre cultural metropolità (on els de la metròpoli només s’apropen conjunturalment) i els altres dos o tres no tenen aquest apel·latiu perquè són tan casolans que quedaria estrany... (aquí ja venen uns quants més perquè programen des de Barcelona). En qualsevol cas, que us consti que, com va dir el ponent, o fem cultura metropolitana o no existirem...

Rie-vos-en de Broadway
El somniat districte és també un projecte hereu del món associatiu, d’allò que van fer amb tant d’esforç i èxit els primers ajuntaments democràtics (us queda clar?). Diríem que el resultat lògic d’allò que ja és avui L’Hospitalet: una centralitat cultural i creativa. Que ho ignoràveu? Doncs us ho explico com a mi m’ho van explicar: 400 empreses dedicades a la cosa cultural, 4.000 treballadores fent i desfent, 500 milions de facturació anual. Més de 200 entitats de tot tipus fent bullir un sidral que emet desenes i desenes d’activitats i de projectes d’economia creativa. I això sense Districte Cultural amb majúscules. Rie-vos-en de la indústria de Broadway quan sigui una realitat absoluta!!

I tot això a on? A on, aquest districte cultural? Doncs a tota la ciutat. Tota la ciutat és susceptible de ser un volcà de cultura. Clar que, com que només tenim uns poquets equipaments veritablement importants, el lloc idoni per crear cultura i irradiar-la amb l’eficàcia d’una central nuclear són... les naus abandonades de la carretera del Mig, l’antic districte indústrial, després, districte logístic i finalment, districte cultural. O sigui, omplir de cultura allò que es quedi buit de premses i després de palets, amb algunes excepcions, naturalment.

Per exemple, alguna d’aquestes antigues naus industrio-logístiques que ja s’havien convertit per l’art de l’oferta i la demanda, sense brains storming i sense oficines de coordinació, planificació i diversions afins, en un espai de lleure i cultura, cal que transformi la seva vocació per fer uns quants habitatges més, que a L’Hospitalet falta gent...

Tanca el Salamandra
Que no inventi troles? No. Parlo del Salamandra. És una de les poques naus que va néixer per fer tornillos que des de fa temps serveix per escoltar i viure la música. Ja era una mica districte cultural però quan convé, pot passar a ser ràpidament districte residencial. O sigui que el districte cultural pot ser un paréntesi temporal entre el “districte del tornillo” i “el districte del ladrillo”? Qui sap el que ens tenen reservat els que veritablement manen, organitzen, decideixen, projecten, dibuixen, tenen ocurrències...

Si, si, és veritat que els amos del Salamandra ja deurien saber que allà acabarien construint habitatges. Qui sap si tots els amos de naus industrials, ara buides, no somnien amb una cosa semblant. Convertir d’una tacada tot el que va quedant buit en sol urbanitzable potser fora massa. Convertir-lo en espais llogats a bon preu a gent de fora per fer quelcom semblant a la creació cultural, potser dona temps a veure com fracassa per anar enllestint la solució somniada: milers de nous habitatges, milers de nous IBIs, milers de milions per anar gastant...

Tot per anar pujant el PIB de L’Hospitalet que ara ja circula en autopista de primera darrere la capital del país, com ens van explicar. Llàstima que ens van parlar del PIB global i no del PIB per càpita. Som els segons en PIB global, però ocupem el número 80 en PIB per càpita. Els projectes i els números... tot es susceptible d’enredar-se. I qualsevol districte cultural, amb moltes dosis kafkianes, podria metamorfosar-se en un districte fantasmal de dimensions insospitades.III