De commemoracions i altres enuigs

I encara, entre mig, els 25 anys de les Olimpiades de Barcelona (aquest 25 de juliol) i, a un altre nivell més global —i sentimental per a uns quants— el centenari de la Revolució soviètica d’octubre (el 7 de novembre).

Deia que podríem, perquè no tots se celebraran —no es va celebrar que jo recordi res especial el passat 15 de desembre— i no tots de la mateixa manera. A nivell institucional és evident que els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques del 15-J de 1977 i la data del referèndum constitucional tindran un ressò interessat, mentre que els altres dos esdeveniments als quals em referia, serviran per moltes i variades qüestions.

Si hi ha celebració del 25è aniversari olímpic servirà per explicar com de bé ho van fer Maragall i Samaranch —que van ser els que van saber capitalitzar l’esdeveniment de manera magistral— i si no n’hi ha, per lamentar l’escassa sensibilitat cívica de l’alcaldessa Colau i el seu equip de gestors inexperts i asèptics. I respecte del centenari de la revolució proletària triomfant, servirà sobretot per relatar el fracàs de l’experiència i la caducitat de la fórmula. El règim dels soviets va mantenir-se durant 72 anys, és evident que els països sota aquella òrbita es van modernitzar malgrat l’enorme patiment dels pobles —que van suportar guerres i dictadures— però el que tindrà pes a l’hora del balanç —en el nostre univers i de forma majoritària— serà l’enorme frustració destil·lada.

De aquellos barros estos lodos
És evident que de qualsevol commemoració es poden fer lectures diverses i fins i tot contradictòries, però hi ha algunes coses que traspassen les anàlisis i s’instal·len en l’imaginari col·lectiu amb una força notable. Per exemple, si les analitzem una a una, podrem veure que malgrat que el referèndum per la llei de la Reforma Política encetava el mecanisme de transició “de la llei a la llei” que havia d’acabar amb el franquisme sense condemnes, es va realitzar amb una crida general al boicot per part de l’esquerra tolerada o clandestina, que va ser només moderadament seguit.

Allò va inaugurar el procés —com es diu ara—, la meitat dels principals protagonistes perquè aquell procés tingués èxit ho van boicotejar i, malgrat tot, el resultat del referèndum va ser positiu i tot es va fer com estava programat. Aquell referèndum va ser clau per dos motius: perquè va santificar el full de ruta i perquè va evidenciar la feblesa dels antifranquistes. De aquellos barros estos lodos, que diríem. Els fills dels dissenyadors del procés i del full de ruta, que ens governen avui des de Madrid, no van fer gaire coses per commemorar la data. No podien esperar que els fills d’aquella esquerra dèbil, clandestina o tolerada, fes cap reivindicació d’una jornada —per a molts d’ells desgraciada— que augurava el règim del 78, tan criticat avui, però no ahir.

S’ha corregit en bona part l’oblit institucional del 15-D amb la commemoració del 15-J que, com a corol·lari de la Llei per a la Reforma Política, no solament era el resultat immediat d’un règim democràtic sorgit de les entranyes de la dictadura, sinó que era la plasmació concreta de la debilitat de l’antifranquisme. Aquelles primeres Corts democràtiques que no s’havien dissenyat com a Constitucionals, podien, després del “magnífic” resultat del 15-J, elaborar una Constitució que reblés el clau del procés, dissenyat en el rovell de l’ou del règim autocràtic.

Sense condemna ni alteració dels pilars dels poders
La majoria confortable de centre lliberal —ara s’ha sabut que el 53% dels diputats sorgits del 15-J s’autoconsideraven ideològicament socialdemòcrates— feia preveure una “bona” Constitució que garantís la monarquia, una democràcia homologable dins del sistema capitalista europeu, la unitat territorial, el pacte social i un mecanisme de representació política que assegurés majories absolutes i alternatives previsibles —el que s’ha anat coneixent com a bipartidisme. I, naturalment, sense condemnar el règim anterior, sense ressuscitar les velles demandes —reconèixer la lluita antifranquista i els crims de la dictadura— i, sobretot, sense alterar gaire els pilars dels poders —econòmics, policials, de la justícia, dels mas-mèdia, etc.

Ara si que pagava la pena celebrar i així s’ha fet, amb un acte que passarà a la història, no com a reflexió crítica sobre el full de ruta “de la llei a la llei”, sinó perquè no van convidar el rei emèrit.

Veurem què passa amb la commemoració dels 40 anys de la Constitució, perquè d’aquí a 18 mesos encara han de passar moltes coses importants que han de tenir a veure necessàriament amb l’endèmica inestabilitat política que viu el país i la resolució del tema català, del que voldré parlar extensament en el número d’El Llobregat previ a la convocatòria del referèndum. Tinc la il·lusió que els 40 anys de Constitució arribin amb una Constitució renovada.

Una Constitució que no ha votat la gent que va néixer després de 1960, que és molta gent. Una Constitució que no es pugui vendre com la del 78: l’única possible si no volíem tornar enrere. Una Constitució que molts rebutjaran en referèndum —que l’ha d’haver— si ens volen colar la monarquia i una fantasmal descentralització que ningú aleshores es va atrevir a definir com a federal. III