El candidat que guanya a l’Estat nort-americà d’Ohio acaba guanyant les Eleccions presidencials dels Estats Units i, per tant, l’accés al despatx oval de la Casa Blanca. Efectivament, a les darreres, ho va fer Donald Trump. Espanya, com es va comprovar novament a les últimes Generals, té el seu Ohio particular, l’Aragó, tal i com explica el politòleg i doctor en Sociologia Ferran Martínez i Coma al llibre ‘Aragón es nuestro Ohio. Así votan los españoles’ (Malpaso, 2015). I ara Catalunya, també. El Baix Llobregat.

Com a mínim, així va ser a les darreres eleccions autonòmiques de 2015 on Junts pel Sí (PDeCAT i ERC) va ser la primera força amb 119.383 vots, per davant de Ciutadans (107.219), que va donar la sorpresa avançant al PSC (83.166) a casa seva. Els va seguir Catalunya Sí Que Es Pot, el PP i la CUP, de la mateixa manera que al Parlament de Catalunya. Històricament, no ha estat així. De fet, tot el contrari. El Baix Llobregat era el principal feu del socialisme tot i que a Catalunya manava clarament el pujolisme: CiU només va ser primera força al Baix a l’any 1995 (en un empat tècnic amb el PSC) i al 2010, després dels dos governs tripartits. Per la seva part, ERC va ser un partit residual al territori fins el 2003 que va superar els 40.000 vots, menys, en tot cas, que el Partit Popular.

L’evolució de l’històric reflecteix, com a mínim, que l’independentisme mai ha estat majoritari al Baix Llobregat. Tot i que a les darreres eleccions Junts pel Sí va ser la primera força (resultat de sumar els aproximadament 120.000 vots que CiU i ERC van obtenir al 2012), sobretot, pel seu pes als municipis del nord de la comarca, l’independentisme només va obtenir 148.794 vots (amb la CUP inclosa), lluny dels 289.262 dels partits no independentistes (Ciutadans, PSC, CSQP i PP). Aquesta dada vol dir que el 63% del vot baixllobregatí no és independentista, front el 32,48% que sí que van votar clarament per un partit a favor de la creació d’un nou Estat català.

Dades molt representatives del territori tenint en compte que es va donar una participació del 77,71%, una xifra rècord més alta, fins i tot, que a les primeres eleccions democràtiques. Ara es podria tornar a superar. De fet, segons les primeres enquestes, podria arribar al 82% donada la complexa situació política. Un nivell de participació que compensaria el tarannà més independentista de les comarques de fora de la demarcació de Barcelona que, donada l’actual Llei Electoral vigent, l’espanyola, representen més d’un terç del Parlament tot i tenir menys població.

Si agafem dades de les darreres eleccions autonòmiques, la població de la circumscripció de Barcelona aplega al 74% del total del cens (3.972.925 votants de 5.314.736); en canvi, aporten 85 diputats a la cambra catalana, el 63% dels 135 escons totals. La resta de circumscripcions, amb el 26% del cens, ocupen el 37% del Parlament. Un greuge per aportar equilibri territorial que, en aquest cas, penalitza el votant de l’àmbit metropolità i de comarques com el Baix Llobregat i, de retruc, la seva tendència de vot.

Dit això, i entenent que l’independentisme ha estat molt mobilitzat a les darreres convocatòries electorals i que, per tant, difícilment sumaran molts més vots, una major participació al territori serà en benefici dels partits constitucionalistes, el que els hi donaria l’oportunitat de trencar la majoria absoluta de 72 diputats que van obtenir al Parlament. En tot cas, el que és ben segur és que els resultats seran molt ajustats i que els territoris amb molta població com el Baix Llobregat decantaran, novament, el futur de Catalunya. També, òbviament, L’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya.

L’Hospitalet, camí dels 100.000 vots contra l’independentisme