Una lectura completa dels resultats electorals obliga no només a identificar quines forces polítiques i ideològiques representen millor la ciutadania, sinó també l’estat emocional de l’electorat. Si, a més, les eleccions prenen, per les causes que siguin, una dimensió plebiscitària, l’anàlisi de l’estat d’ànim col·lectiu resulta gairebé obligatòria.
El que acaba de passar a Catalunya des que la ruptura amb l’Estat va deixar de ser un simple recurs retòric, explica de manera notòria com estem.
Potser mai com el passat 21 de desembre, unes eleccions han produït realment tants guanyadors (i alhora tants perdedors, perquè quan uns guanyen altres, implícitament, perden). Això que sempre hem criticat quan els partits han fet una lectura favorable dels seus resultats específics, és imprescindible de reconèixer en aquest cas. Però, contra el que resultaria evident quan es tracta d’un plebiscit, els guanyadors i els perdedors són a totes dues bandes del ventall en oferta, no només en una, cosa que evidencia més que cap altre, això que dèiem de l’estat d’ànim de la col·lectivitat.
Qui ha guanyat?
Mirem els resultats. Les eleccions les ha guanyat Ciutadans. Si això li arriben a dir a Artur Mas o a Pasqual Maragall l’any 2005 quan el partit es va fundar, haguessin dit a l’interlocutor que estava somniant. Sobretot perquè des de 1980 les eleccions a Catalunya les ha guanyat sempre un partit catalanista, menys ara... quan acaba de proclamar-se una fantasmagòrica república, conseqüència insòlita d’una DUI. O sigui, ha guanyat Ciutadans amb 1.100.000 vots i 36 diputats i això podria implicar que han perdut les altres forces. Però no és veritat. Els partits independentistes, el PdCAT, ERC i la CUP, el primer amagant el nom, han tret més de 97.000 vots més que a les darreres eleccions del 2015 quan ja aleshores es parlava d’unes plebiscitàries i tots els independentistes van anar a votar sota la promesa d’una proclamació imminent de la república catalana. Aquests partits sumats han guanyat sobretot en nombre de diputats que és el que compta, o sigui que haurien guanyat realment les eleccions perquè són ells i no Ciutadans qui podria formar govern...
Però tampoc és tan veritat, perquè per formar govern cal, primer, que tots els diputats electes hagin pres possessió del càrrec, que es formi la taula del Parlament i es proclami president i tot això, que s’ha de fer abans del 17 de gener, resulta altament improbable tal com estan les coses a 20 dies de la data límit.
O sigui que, de set partits amb representació parlamentària, haurien guanyat realment quatre i haurien perdut veritablement tres, però si ho mirem més de prop, resulta que la CUP que potser hauria guanyat en el resum comptable, en realitat ha perdut sis diputats, mentre que Ciutadans que en té 36, en realitat no podrà formar govern que és allò que persegueix un bon resultat electoral.
Joc de disbarats, la realitat del país
Posem-ho encara més difícil. La llista del president no ha guanyat però en realitat ha guanyat, mentre que la d’ERC, que pensava guanyar de calaix, ha perdut. Això que seria una qüestió de detall en una situació normal, es converteix en un atzucac perquè, a la vista de l’estat real de les coses, podria ser que el primer de la llista del president no pugui presidir res, mentre que el primer de la llista de ERC que podria presidir, no presideixi perquè a l’ex-president no li agradi. I a veure que diu la CUP que afegeix la majoria necessària, però que podria dir que si l’expresident —que no podrà presidir— i l’exvice-president no es posen d’acord sobre qui ha de presidir, que amb ells no comptin.
Els altres tres han perdut, malgrat que el PSC en realitat ha guanyat 80.000 vots respecte de les anteriors eleccions i un punt percentual. Quasi bé tant com tots els independentistes per separat. Els Comuns i el PP han perdut sense pal·liatius però, de tots plegats, van ser els que menys ho semblaven la nit electoral quan els seus representats van sortir contents i satisfets com uns panxacontents. Incomprensiblement, afegeixo.
Aquest joc dels disbarats en que s’ha convertit la realitat del país no és privativa dels polítics. De fet, els polítics són un reflex de l’electorat que, allà on presenta una extracció més urbana i industrial ha fet guanyador un partit bastant de dreta pura i allà on presenta un perfil més arrelat a la terra i més fidel als compromisos —gent que no s’amaga, com va dir Junqueras— han donat massivament el seu vot a l’ex-mandatari fugit.
Fins i tot alguns divertits han fundat Tabarnia per oblidar-se de l’autèntica realitat i és que, malgrat les diferències entre el camp i la ciutat, és precisament a la ciutat —a les àrees metropolitanes— on està creixent més el vot independentista, arran les incongruències de l’octubre, i precisament més en indrets de renda alta, que no pas en llocs d’inestabilitat permanent i precarietat sobrevinguda. Només cal mirar en detall els resultats de la nostra comarca on el constitucionalisme ha crescut en 43.000 vots però també l’independentisme en 15.000.
L’horitzó del país és ple de boira. Es manté més o menys un 48-52% que produeix una majoria independentista que no sap on va, sostinguda i encoratjada per un poble que encara ho sap menys —oh, sacrilegi, el poble és savi, a banda de sobirà— però que està exigint solucions dràstiques acostumat com està a demanar... i que li facin.
I mentre, uns quants, passant de la perplexitat al desconcert. El tercer esglaó baixant, ens porta de la barbàrie al caos. De la falsa Tabarnia a la rotunda Caoslònia. III
Si (
No(
