Carme Polo: “S’està treballant per fer de Montserrat un nou patrimoni mundial de la UNESCO”

El patrimoni és l’empremta de la nostra història, una herència rebuda pel pas del temps davant la qual tenim dues opcions: abraçar-la i cuidar-la o oblidar-la. Perquè això segon no passi, la periodista Carme Polo, nascuda al petit poble lleidatà de Mollerusa, però veïna de Sant Joan Despí, des de 2004, lidera candidatures per presentar com a patrimoni mundial de la UNESCO, institució a la que ha estat vinculada des de la dècada dels vuitanta.

La joia del Baix: Montserrat
En concret, ara, està treballant per fer de la portalada romànica de Ripoll i de la festivitat de Sant Jordi els pròxims patrimonis mundials ubicats a Catalunya. I no serien els primers, perquè ja va estar vinculada amb l’elecció de les Esglésies de la Vall de Boí (2000) o la Patum de Berga (2005). En aquest sentit, tot i que no ho lidera ella directament, ens transmet una possible candidatura a curt o mig termini vinculada al territori: “Hi ha alguns que estan treballant perquè Montserrat pugui ser considerada patrimoni mundial de la UNESCO. No només el monestir, sinó tot el seu entorn. Val la pena posar-ho en valor; i tirarà endavant”, ens assegura Polo, des de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.

D’aquesta manera, el territori podria comptar amb un element patrimonial estrictament del Baix Llobregat, donat que fins ara no en té cap; només podríem incloure la Cripta de la Colònia Güell en el marc del patrimoni genèric en el que es va convertir tota l’Obra de Gaudí. “Per ser patrimoni el més important és que vulgui la seva comunitat, que són ells qui el cuiden. Si hi ha una cosa que aporta el ser patrimoni és reconeixement. No dóna diners. És, segons es diu, el Nobel de la Conservació i donen les gràcies a la comunitat per haver sabut portar fins l’actualitat una cosa que podia haver desaparegut”, explica.

D’esquena al patrimoni
Una preocupació excessivament nova al nostre país: “Hem viscut d’esquena al patrimoni. S’ha donat importància al patrimoni des de fa poc i, a més, sense fer-ho de manera coordinada. Encara queda molt recorregut per fer, donar-lo a conèixer, compartir-lo”. En aquest sentit, Polo reclama inventiva i creativitat i, sobretot, obrir i posar al servei de la ciutadania o les empreses el patrimoni: “Un ajuntament sol no pot fer front als costos de la preservació, això no vol dir que s’oblidi de la cultura i el patrimoni.

Cal inventiva i ser molt insistents. Preservar el patrimoni no vol dir posar-lo bonic, vol dir donar-lo a conèixer i compartir-lo. Ensenyar-lo. Sentir-se orgullosos de tenir-ho. Tenir tancat un edifici bonic no té sentit”, diu posant d’exemple algunes activitats que es fan a la Casa Jujol i fent una alerta inapel·lable a la classe política: “Pel que fa el patrimoni, hi ha d’haver colors polítics. Quan la política entra en la cultura, aquesta surt perdent”.

Periodista i professional de la comunicació des de la dècada dels vuitanta –ha treballat a l’antic Tele/Exprés i ha estat vinculada molts anys a la Televisió de Catalunya-,

Polo va arribar a la UNESCO l’any 1985: “Vaig veure que hi havia un camp interessant que era el món audiovisual; fer pel·lícules sobre els llocs patrimonis de la UNESCO, que aleshores no estava tan a l’abast com ara”. I així va fer una desena de produccions al Senegal, a Dubrovnic, Petra, o el meravellós poblet mexicà de Guanajuato, a més amb el recent desaparegut Juan Luis Buñuel, fill de Luís Buñuel. “La UNESCO és un petit món meravellós, amb gent de totes les nacionalitats, de totes les cultures del món, amb totes les sensibilitats. S’hauria de pagar per veure con es treballa, com es negocia, com avancen els projectes”.

Encantada amb Sant Joan Despí
D’un petit món a un altre, amb els anys, la periodista acabaria al Baix Llobregat i, en concret, a Sant Joan Despí, ciutat de la que reconeix està enamorada: “Es veu el cel, els carrers són amples, hi ha poca circulació. Recordo quan vaig venir, que els meus fills tenien nou i un any, em vaig fixar que hi havia molts parcs” recorda amb la nostàlgia de viure en una ciutat que té l’esperit del seu poble lleidatà. “Estic encantada. A més, a mi que m’agrada caminar, he descobert que puc sortir cada dia sense fer el mateix recorregut. Puc decidir cap a on vaig: baixo el riu, vaig cap a Sant Feliu, per la zona de TV3, per Cornellà, pel centre... Camino sense l’impediment d’aturar-me a cada semàfor com a Barcelona”. III