Pep Ribas o la constància militant

Pep Ribas va ser una part important de la història antifranquista d’aquesta ciutat. I no només perquè va estar sempre al capdavant del moviment unitari d’oposició al règim en ple combat per la recuperació de les llibertats democràtiques. Pep Ribas expressava fidelment l’imaginari de l’hospitalenc de soca-rel. Fill de família pagesa, el seu germà gran, Francesc, mort també fa poc temps, va treballar de pagès als camps de Marina mentre hi va quedar un tros de terra, havia estat fundador de la Unió de Pagesos i feia un tàndem perfecte amb el seu germà Josep com a portaveus de l’Hospitalet originari. En un món de postguerra construït sobre la base d’una allau migratòria aclaparadora, els Ribas eren la imatge de la solidaritat de classe més enllà dels orígens. Amant de la natura, va ser també una de les ànimes del Club Muntanyenc, on va aprendre a estimar el país a partir de la seva realitat geogràfica.

Ara que l’independentisme ha arrelat amb la força de l’oportunisme vinculada a les essències, cal parlar de les essències que defensava en Pep, des dels seus inicis. Va militar amb passió al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), formació independentista d’arrels marxistes, quan ser independentista en un oceà de nouvinguts del camp andalús i extremeny requeria l’atreviment que posaven de manifest les fortes conviccions nacionals i de classe que calia tenir. Com a membre d’un independentisme inclusiu i solidari, va participar en totes les plataformes unitàries de la ciutat lluitant colze a colze amb la resta de formacions, practicant un discurs coherent i integrador que va fer d’aquella Catalunya popular, obrera, demòcrata i antifranqusita, un sol i únic poble.

Alhora, treballador de banca —exactament de la sucursal del Banc de Bilbao de la cantonada rambla Just Oliveres, carrer Barcelona—, va ser un sindicalista combatent de primera fila, afiliat de ben d’hora al sindicat de banca de CCOO des d’on va representar el sector a la Unió Local de CCOO de l’Hospitalet. Prèviament, havia coincidit a la mateixa cel·la de la presó Model on havia estat represaliat pel TOP, amb el que després seria el secretari general del sindicat a l’Hospitalet, el també sindicalista, amic i obrer de la construcció Jaume Valls.

Just després de la Transició, quan el PSAN va entrar en crisi, el Pep i alguns militants de l’Hospitalet es van incorporar a altres formacions nacionalistes d’esquerra fins que, amb el temps, acabaria incorporant-se a Iniciativa per Catalunya-Verds. Prèviament encara, havia estat una de les ànimes de l’associació de l’Hospitalet Antifranquista, des d’on va realitzar una fecunda tasca de divulgació i recuperació històrica vinculada al moviment. En aquests anys es va dedicar prioritàriament en cos i ànima a aquesta altra vocació personal que va practicar amb tanta dedicació com èxit, la d’historiador. Com a mostra de la seva constància i voluntat s’havia llicenciat en Història i, des que es va fer soci actiu del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, va contribuir amb la seva capacitat d’estudi i investigació a estendre el coneixement de la història hospitalenca en les principals obres de recerca i divulgació que va editar el Centre durant aquests anys. Va ser un exemple de constància militant en tot allò que feia. Ja malalt, encara se’l podia veure participar amb entusiasme en les activitats de l’entitat, fins on les seves forces li permetien i acompanyat sempre de la seva dona, que va representar per a ell el seu principal suport i una de les fonts inesgotables d’interès i estima per tot allò que l’envoltava.
Pep Ribas és ja un patrimoni de la ciutat que ell, amb el seu desinteressat esforç, va ajudar a forjar. El seu exemple és un esperó per a tots aquells que li teníem afecte.