The battle of the Bogside

Aquestes vacances he anat a l’Ulster, a Irlanda del Nord, amb la voluntat de conéixer més a fons el conflicte entre nacionalistes (catòlics) i unionistes (protestants), i certament en veure el que han viscut i encara viuen, ha estat inevitable fer la comparativa mental amb el que succeeix a Catalunya. Tranquils, no cal que deixeu de llegir pensant que ara aquest ens explicarà les seves vacances, perquè no serà pas així.

Els catòlics d’Irlanda del Nord, aquells que volen la reunificació de la illa i deixar de pertànyer al Regne Unit, rememoren i t’expliquen la batalla del Bogside. La batalla del Bogside és la resistència autorganitzada per la gent que va evitar que durant tres dies de l’agost de 1969 la policia local britànica (RUC) entrés al barri del Bogside, a la ciutat de Derry.

Quan vas pel barri i pel museu de Free Derry, i veus com van aguantar amb barricades l’entrada de les forces d’ocupació britànica, i com es van autoorganitzar, sincerament t’emociona i veus que el poble pot aconseguir coses extraordinàries.

Òbviament, aquests fets em van recordar al nostre primer d’octubre de 2017, però sobretot vaig recordar el tres d’octubre, quan vam aconseguir fer la vaga general més gran de la història de Catalunya sense el suport dels sindicats majoritaris.

Aquell acte, que és indubtablement la victòria més gran que els catòlics de l’Ulster mai han aconseguit (igual que l’u d’octubre per als catalans), no va servir però per al propòsit que la plantejaven. De fet, la conseqüència final va ser que la policia va ser substituïda per l’exèrcit britànic, i els anys de conflicte, els troubles, van començar a partir d’aquell moment, amb conseqüències molt dramàtiques, com per exemple tres anys després el Bloody Sunday, durant el qual l’exèrcit va disparar, atropellar, ferir i matar un bon nombre de manifestants.

Queda clar que els actes on s’utilitza la violència, només comporten més violència, i quan t’enfrontes a aparells estatals com el britànic o l’espanyol només tens les de perdre.

Molts cops he sentit entre aquells que més apassionadament volen la independència, els que alguns anomenen hiperventilats (odio aquesta paraula, i em nego a definir a la gent més abraonada així) que després de l’u d’octubre hauríem d’haver sortit al carrer i prendre el control. Mirant el cas nord-irlandès és clar que tot i que haguéssim aconseguit tallar carrers durant dies, l’objectiu d’assolir la república catalana no hagués arribat així.

Ens agradi o no hem d’aprendre d’aquells que ens han precedit en lluites similars, i igual que els catòlics d’Irlanda del Nord veuen amb optimisme el futur, perquè han entès que l’objectiu només l’aconseguiran amb lluita no violenta, però sobretot sent una gran majoria com poc a poc ho van aconseguint, nosaltres no hem de perdre de vista mai això. Ni un sol comportament violent, i cada cop ser més. Perquè si la majoria republicana creix a Catalunya igual que al Nord d’Irlanda, la victòria serà qüestió de temps, perquè com se li va escapar al Sr. Iceta amb una majoria superior caldria plantejar-s’ho tot, i malgrat que tots sabem que amb una majoria superior el Sr. Iceta diria sempre que seria una majoria insuficient, la república catalana certament estaria al caure perquè d’Icetes cada cop n’hi hauria menys.

A battle is only lost when one gives up! III