El senglar i els dos mons

Som invisibles. Això pensaven a Sant Esteve Sesrovires abans del boom de la Rosalía. La sesrovirenca va posar el poble al mapa de la geografia catalana, espanyola i mundial. Només un xic de fama que ha convertit un indret on els nanos jugaven al carrer i admiraven el Dragon Khan, en una plaça de curiosos que es desvien uns pocs kilòmetres de l'A-2 per intentar veure en acció a la cantant de les ungles infinites. Més errats que mai aquests urbanites barcelonins. La invisibilitat del poble segueix superba més enllà dels seus pobladors.

En Xavier prenia unes cerveses amb dos amics, en Roger i la Clàudia, al Bar Casino, el local de moda del poble d'ençà que els seus pares eren nens. Les vistes cap a la infraestructura inacabada del que hauria d'haver estat el Fòrum Social de Sant Esteve, amb bucs musicals i biblioteca, queia amb els moviments de terra mentre mantenia el seu característic color vermellós. No per res, amb les seves corbes i la similitud amb l'atracció de Port Aventura, els vilatans li havien donat el nom de Dragon Khan. Un poble amb un deute astronòmic per ciutadà que feia enrere qualsevol mena de teoria econòmica. Però la gent continuava prosperant en els seus negocis i la seva vida. Què hi havia sobre el poble?

El carrer Sant Joan, vertebrat entre la plaça de la Vila i Xic Mateu, donava una perspectiva d'on havia viscut la burgesia catalana segles enrere. Molts deien que la democràcia havia atret al poble noves inversions i nous llocs de treball amb la fàbrica de Seat. Però, d'altres, culpaven dels problemes del poble directament als socialistes, a en Joan Galceran o l’Enric Carbonell d'una banda, i a la Carme Rallo, d'ERC, d'una altra. No tot és el que sembla i en Xavier aviat se'n va adonar. Queia la nit i el sol primaveral es veia substituït pels llums dels fanals. Portaven tres cerveses cadascun. Semblava que s'acabava la disbauxa de la tarda i tothom tornaria a casa, però la Clàudia va tenir una idea: “Ens fem una selfie amb el Dragon Khan de fons i posem el hashtag #Rosalia a veure què passa?”. Una idea innocent. Tots van accedir davant la imbecil·litat de la seva companya. Feta la foto, els llums van esclatar, o això semblava. La foscor va inundar Sant Esteve. La Clàudia, en Roger i en Xavier van engegar les llanternes del mòbil. Mai no pensarien que veurien el poble des d'alçada d'helicòpter.

Els éssers humans pensem que veiem, escoltem o sabem tot, però no és així. Hi ha gairebé un 70% de coses que no som capaços de distingir amb la nostra visió. No tenim la capacitat, per exemple, per veure els colors ultraviolats. Qui diria que sobre un poble hi hauria un altre. Els llums amb liles i verds indescriptibles formaven figures mixtes que de vegades no sabies si era un senglar, una persona o un llop. “Per què sou aquí?”, va xiuxiuejar una veu des de les altures, sobre el poble, sense flotar, com caminant tranquil·lament per un terra de cristall. “Què passa aquí? Només estàvem fent-nos una foto per a l'Instagram, collons”, va cridar la Clàudia amb el caràcter decidit de les dones de Sant Esteve. “No diguis res”. Així va etzibar-li mentre s'apropava, una figura grassa, que va resultar ser un senglar sobre dues potes.

“Per què som sobre el poble? Què està passant?”, va dir preocupat en Xavier. El porc s'apropà, decidit, cap als tres nois mirant als ulls, un per un, i esbufegant amb cada llambrec. “Normalment ningú ens veu, crec que hi ha hagut un problema, no sé exactament que feu aquí”, va assegurar l'animal mentre s'apropava cap al que semblava una taula massa vermella, gairebé infraroja, per agafar el cigarret del cendrer. El fum sortia pels solts orificis del nas. “Esteu pensant que els éssers humans sou els qui maneu a Sant Esteve, però no feu més que moure-us com a peons en una taula d'escacs”, va asseverar donant-li una altra calada al cigar. “Soc en Ricard, i per comprendre el que passa al poble primer heu de saber què signifiquen les dues torres del campanar de l'església”, va explicar l’animal humanitzat amb diverses aspiracions de fum i la mirada incrèdula dels tres joves. En Roger, que encara no s'havia dignat a obrir la boca, va explicar-li la història:

La llegenda diu que hi havia un matrimoni molt ric de Sant Esteve Sesrovires que no aconseguia tenir fills. En aquella època, els vilatans construïen l'església nova, feta tota de totxanes de terrissa. Durant l'edificació, el matrimoni, que també ajudava en la tasca, va demanar-li a Déu que els hi donés un fill, sense distinció de sexe: hereu o pubilla. La dona va quedar-se embarassada i no va tenir un fill, sinó dos, van ser bessons. Com a senyal de gratitud va pagar el segon campanar, com agraïment a Déu d'haver-la fet tan feliç de ser mare dues vegades alhora, quan no en podia tenir-hi. Un miracle que es veu reflectit a l'edifici catòlic al costat de l'ajuntament.

“Sí, sí, bona història, però no és del tot així...”, va tallar a en Roger la bèstia. No tot ho fa una divinitat. “Nosaltres som els que mantenim l'equilibri que vosaltres insistiu a carregar-vos”, els hi va explicar en Ricard, mentre en Xavier preguntava perquè havia estat Sant Esteve l'indret escollit per portar a terme aquesta tasca tan global. “Aquest poble té una característica especial: teniu el millor i el pitjor de l'ésser humà, però manteniu la natura viva tot i anar construint cada vegada més”, aquesta era una de les raons per les quals aquesta vila invisible vivia sobre els carrers i avingudes. El senglar va apagar la cigarreta fent un gest amb la mà perquè el seguissin. Van caminar per sobre del carrer Sant Joan, veient a la gent passar, a vista d'àguila. Semblaven formigues en un món feliç, on els nens jugaven a la plaça Xic Mateu. Però les ferides estaven allà: el deute del municipi, les molèsties que el comerç tenia després de l'èxit assolit per la Rosalía o la pèrdua de bosc vers les urbanitzacions interminables de nouvinguts. El poble canviava massa ràpid.

“No entenc el que ens vols explicar i què feu aquí dalt exactament”, va afirmar la Clàudia mirant al senglar que li treia dos caps d'alçada. En Ricard, l'animal, va parar, sobre l'estanc de la Rosa, i amb força li va respondre: “Sou el poble amb millor qualitat de vida de la comarca, però teniu les majors debilitats dels éssers terrenals”. Una frase plena d'elogis i d'errors. En Xavier pensava, mirant cap avall, com podien ser tan feliços en un terme amb, cada vegada, menys oportunitats més enllà de la Seat. Potser la disbauxa passatgera no n'era una de les grans fites del poble on el comerç lluitava per sortir-se'n, tot i tancar peixateries, carnisseries o botigues de roba de tota la vida.

El senglar va deixar-los caure i, de cop i volta, van trobar-se estirats a l'avinguda Montserrat, al costat de Ca la Maria, més coneguda pels seus cellers com a Can Casals. Havia estat una experiència estranya, inusual i pertorbadora. Potser som titelles d'una força superior que no veiem, i no en referència al Déu cristià. La natura n'és molt de sabia i dia a dia ens va sorprenent vers a les nostres destrosses. El campanar bicèfal de l'església veu com els seus vilatans viuen units i desunits alhora, amb una història al darrera en què tothom va participar en la construcció de l'edifici. El Pedralbes del Baix Llobregat, com moltes vegades se l'ha anomenat a Sant Esteve Sesrovires, es manté dempeus enfront de les adversitats i els tripijocs dels seus pobladors. Però això no és més que el caràcter lineal de l'ésser humà.

En Xavier s'ho pensa. “La realitat és que si una força superior, o un senglar com aquest, ha volgut monitorar un poble com el nostre i no una ciutat com l'Hospitalet o Cornellà, ha de ser perquè tenim diamants i roques a la nostra forma de ser sesrovirenca”. No li faltava raó. Sant Esteve venera els seus boscos d'alzines i roures mantenint la baralla política i econòmica. Només cal veure l'esquelet del Dragon Khan. Un equilibri singular que per a la Clàudia, en Roger o en Xavier ha estat exposat des de la més alta direcció del poble. No pel batlle, ni pels tinents d'alcaldia. El 70% del que no veiem es troba a Sant Esteve: vins, boscos, indústria, horta, tecnologia o la mateixa Rosalía. Ara només s’ha d’esperar a què l'informe diví arribi a empènyer al poble al lloc que es mereix: la generació dels tres nois farà de la invisibilitat del poble el valor punyent en la vida del nord del Baix Llobregat. Sant Esteve mai no descansa, només fa falta treballar en la direcció idònia. Un senglar i tres nois, ambdós de mons diferents. La unió farà retornar al poble el caràcter propi de temps passats que tant necessita. S’ha de ser invisible de veritat per poder canviar el món.