Cortés s’expressa de manera tranquil·la, pausada i argumentant cadascuna de les seves afirmacions. Tractem també temes espinosos, com l’eutanàsia -en vies de regulació a Espanya- les immatriculacions del bisbat o els casos de pederàstia a l’Església. Hem de parlar sobre el confinament pel coronavirus a posteriori i a distància, atès que la trobada es va produir abans de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma.
Com està afrontant el bisbat la crisi del coronavirus? Què s’està fent per ajudar els més vulnerables?
Senzillament sent autènticament els catòlics. Com diem que Déu, no només que estima, sinó que és amor i misericòrdia, així volem ser els creients. També vol ser present mitjançant les moltes iniciatives que surten de les persones i comunitats cristianes en favor dels més necessitats; no només de Càritas, sinó també de particulars, d’altres grups, comunitats, etcètera. A més, l’Església s’afegeix a tota iniciativa que prové de la societat, amb la qual comparteixi l’humanisme i els criteris fonamentals de tota acció en favor dels necessitats.
Seguim amb l’actualitat. Es compleixen set anys de pontificat del Papa Francesc, que ha introduït nous aires a l’Església. Ha calat aquest missatge al Baix?
El ressò del missatge del Papa no té gaires particularitats dintre de la diòcesi de Sant Feliu i el Baix Llobregat. Sí que cal dir que té la qualitat de triar aquells aspectes que responen a problemes molt vius i actuals. I té l’encert de triar el llenguatge que la gent pot entendre més. Exigir-nos molt i donar molts als altres. Actituds i tarannàs que ens han penetrat.
Podem dir que és un discurs que encaixa amb la tradició més combativa del Baix Llobregat?
Sí. Al Baix Llobregat hi ha hagut sempre una sensibilitat social important. Sí que hi encaixa el missatge del Papa que, per altra banda, no és radicalment nou; és el missatge de sempre, però accentuat respecte d’unes determinades problemàtiques.
És una actitud que ha despertat reticències al si de l’Església. Vostè critica que alguns sectors voldrien un cristianisme “molt més amagat i tancat”. Creu que l’Església s’ha obert més en aquests últims anys?
He de matisar aquesta observació. Portem 40 anys amb una Església “extroversa”, és a dir, una església avocada al món. Aquí a Catalunya, i concretament al Baix Llobregat, per tot arreu es veuen institucions de tipus cultural, social o religiós que són serveis autèntics al món; de diàleg, de contacte. L’Església ha estat avocada en aquesta tasca. Fins i tot, alguns es queixen que amb aquest esforç de col·laborar amb el progrés, l’Església ha perdut identitat.
Creu que ha estat així?
Si es fa bé, no, perquè això és evangèlic. L’obertura i el servei és realment Evangeli, voluntat de Déu.
I aquesta tasca social que hauria fet perdre identitat a l’Església, l’ha beneficiat davant la societat?
Caldria estudiar-lo més a fons. Aquí trobem capellans i laics que s’han deixat la pell en serveis d’aquest tipus. S’havia de fer, sobretot quan hi havia un buit institucional o grupal a la societat mateixa, i l’Església feia el servei de suplència. I això està molt bé, perquè ha ajudat a la mateixa societat. Algú pensa, però, que es podria haver dedicat la mateixa intensitat a reafirmar allò més propi de la comunitat cristiana, allò original.
Les xifres, tanmateix, indiquen que cada cop menys persones es defineixen com a catòliques -67% a Espanya, segons el baròmetre del CIS-, i que només un 13% van sovint a missa. Tem que baixin encara més, tenint en compte la secularització de la societat?
No podem dominar el futur. Però més ens preocuparia que es perdés autenticitat. El nombre és important, però des del punt de vista de l’Evangeli el que ens interessa és la qualitat.
Expliqui’s.
La qualitat de la persona que creu i que n’és conseqüent. Que viu l’experiència de relació amb Jesucrist. Que és autèntic. Això és més important que el fet que n’hi hagi molts o pocs. Alguns signes també indiquen un augment de confiança o suport a l’Església, com ara l’aportació voluntària dels fidels a la declaració de la renda.
Tot i així, vostè en més d’una ocasió ha reconegut que l’Església “és on ha de ser” i ha acceptat la secularitat de manera plena. L’Església és una institució que té més de 2.000 anys de vida, i d’adaptar-se en sap molt. Passarà la prova dels nous temps?
Sens dubte. Només cal fer una mínima mirada objectiva a la seva història. Més que adaptar-se, l’Església ha hagut de donar resposta a les situacions que ha anat trobant-se. I d’on la treu? Sempre es pregunta: i Jesucrist, què faria? Les formes externes, les paraules, van variant perquè el subjecte és diferent, i l’Església sempre viu en diàleg i intercanvi amb el subjecte que té al costat. No camina als núvols, sinó a la Història. Es deixa interpel·lar.
Aquesta adaptació, sovint, ha tingut a veure amb la política. A principis d’any va saltar als titulars un escrit seu al Full Dominical en el qual defensava la importància dels pactes. Alguns ho van interpretar com un beneplàcit a l’acord entre PSOE i Unidas Podemos, a diferència de l’actitud bel·ligerant d’alguns altres bisbes. És així?
Tenia a veure en el sentit que la paraula pacte i l’acceptació, o no, del pacte estava d’actualitat. S’ha de llegir en el seu conjunt, i el que dic és que nosaltres sempre anirem pel pacte, sempre i quan sigui just i respectuós amb els drets humans i la legislació, en el sentit que és millor pacte que baralla constant. El cristià no pot tenir una aversió constant a qualsevol tipus d’acord. Alguns van dir que estava donant suport al que estaven fent [al Congrés]. Home, no, si llegim la condicional, que és que el pacte no trepitgi els drets o el context legislatiu o jurídic. No vaig més enllà.
Se’n parla molt de diàleg ara que s’ha configurat una taula de negociació per trobar solucions a la tensió política a Catalunya. A vegades els independentistes i els que no ho són veuen realitats diferents...
Aquest és el problema de fons. El diàleg necessita una base comuna, un llenguatge comú, una raó comuna i acceptada i una capacitat de comunicació basada en la confiança mútua. Si no, és una aparença de diàleg, una mena de comerç de mutus interessos que coincideixen. El diàleg profund és una altra cosa. És reconèixer les limitacions de l’altre i les teves. Si jo vaig al diàleg com a veritat absoluta tancada, no funcionarà.
Sigui com sigui, hi ha qüestions urgents sobre la taula. A l’últim informe de Càritas s’alerta que la pobresa es cronifica i que hi ha famílies que, tot i els pregonats brots verds, no surten del pou. Per això, hi ha veus que reclamen que s’abandoni el paradigma caritatiu actual, basat en ajudes puntuals i continuades, i s’avanci cap a un model que empoderi les persones perquè escullin quina vida volen. Hi està d’acord?
Hi va haver un moment que l’Església i altres institucions socials volien superar el paternalisme de l’ajut puntual, fàcil i momentani, per l’anàlisi sociològica i les estratègies ben estudiades. Però la realitat és la realitat. Tu obres la porta de la parròquia i tens allà davant una persona que no té res per sopar. No podem deixar l’atenció més concreta per perdre’ns en grans programes.
Les análisis no poden substituir les polítiques de xoc.
Exacte. A la gent de la parròquia se’ls va molt el cor darrere del que estan veient, però no han de deixar d’analitzar- ne les causes. És un equilibri, no sempre estable, en el qual sempre ens movem.
Parlem ara del medi ambient. Vostè va ser molt crític amb el projecte d’Eurovegas, tant des del punt de vista humà com natural, i va alertar que suposaria “una ferida irreparable per al territori”. Creu que som conscients de la importància dels espais naturals comarcals?
En som conscients. Els fenòmens naturals que estem patint darrerament ens estan espavilant una mica més. Sí que és cert que podríem ser-ne més. Sobretot pel que fa als compromisos quotidians. A la vida més quotidiana, fins i tot els que porten el cartell d’ecologistes els costa molt ser conseqüents. Però confio que la gent sigui més virtuosa des del punt de vista del respecte de la natura. No pot salvar-se el món, la natura, sense salvar-se la humanitat en el món. I a l’inrevés.
Parlant d’Eurovegas, el govern central està impulsant mesures per regular el joc, que afecta molts barris que han estat colpits per la crisi. Un fenomen que sembla voler acabar de saquejar aquells que ja han perdut molt els últims anys...
Sospito que sí, tot i que és un món que desconec en el seu detall. És aprofitar els impulsos més elementals i egoistes de la gent per guanyar diners. Qui et fa jugar sempre sortirà guanyant. Els joves i adults amb mentalitat dèbil són realment víctimes. S’aprofiten d’un problema personal de fons. És un abús, en aquest sentit.
Seguim amb qüestions d’interès per al territori. El govern es mostra decidit a publicar una llista amb totes les immatriculacions que l’Església ha fet en els últims anys. Aquí al bisbat de Sant Feliu se n’han fet a gairebé totes les parròquies. Estan preocupats per les conseqüències legals que se’n puguin derivar?
No tenim cap por que es publiquin. Per a nosaltres la publicació de les immatriculacions és elemental, forma part del compromís de transparència. No tenim res a amagar. Els béns de l’Església són comunitaris, han d’estar al servei de la comunitat.
I ja que parlem del govern estatal, no vull acabar l’entrevista sense preguntar-li la seva opinió sobre la nova llei que tramitarà el Congrés sobre l’eutanàsia.
Hem d’aclarir la terminologia. Què vol dir eutanàsia, suïcidi assistit, mort digna o cures pal·liatives? L’Església accepta unes cures pal·liatives que miren d’evitar el dolor, i si indirectament una medecina, com a efecte secundari, accelera una mort que de tota manera serà inevitable, ho acceptem, perquè l’acció no va a matar. Una altra cosa és provocar directament la mort a una persona. L’eutanàsia en sí és un acte de treure la vida a una persona, i l’Església ho ha mirat com una acció no acceptable.
Ni en aquells casos en els quals una persona no té una vida digna, malgrat que no hi hagi risc d’una mort imminent?
No seria acceptada per l’Església, que demanaria posar molts mitjans perquè la vida d’aquesta hipotètica persona fos més digna. El principi bàsic per a nosaltres és que una vida és digna sempre i quan sigui capaç d’estimar; que pugui caminar o no, o gaudir d’una satisfacció o una altra... Per a nosaltres, és digna la persona entenent quan sigui capaç d’un acte d’amor, de rebre i de donar, allò més sublim.
Un altre tema polèmic és la pederàstia. Al Vaticà s’ha celebrat un congrés per buscar-ne solucions. Considera que s’està fent tot el que cal des de la institució?
Fem tot el possible, el que calgui per eradicar aquest problema, i ja voldríem que totes les institucions fessin el mateix. Normalment som convidats de comunicar els casos a la fiscalia, i ho fem, però si fem aquest gest i resulta que és innocent, t’has carregat a la persona per a tota la vida. Cal ser prudents. Tanmateix, he conegut casos que s’han pres mesures ineficaces a la llarga, com és canviar d’ubicació als abusadors. Però si la tendència la porta dintre, allà podria continuar. No és solució.
Quina creu que seria?
Complir amb tot el que la llei mana, que són els instruments que tenim. I mirar de compensar en la mesura del possible el patiment i ajudar en la superació del trauma, posant-se a disposició de l’interessat i de les famílies.
Si (
No(
