“Cornellà és un mapa mundi d’explicacions de la vida”

Ara en té 72 i segueix vivint a Cornellà, “una mica més abaix, però sempre sense travessar les vies del tren”. És psicòleg, educador, periodista i ha treballat per diferents administracions de tots els colors. Fou pioner de l’equip psicopedagògic municipal quan no hi havia democràcia i més tard regidor independent pel PSUC durant un any. Des de fa temps és un referent pels seus estudis sobre el complexe món de l’adolescència.

Vosté té una dilatada trajectòria professional en diversos àmbits.
Sí, la seqüència té una certa lògica vital. Vaig estudiar periodisme en l’Escola Oficial del franquisme mentre treballava de dia i vaig acabar titulat en Psicologia. Jo començo a treballar a l’escola parroquial Sant Miquel per transformar-la en una escola del CEPEC (Col.lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) i posar en marxa la primer escola de FP que ara és la Pere Terrades. També participo l’any 1974 en l’embrió de l’equip psicopedagògic, encara amb un ajuntament franquista a Cornellà, per fer un treball educatiu d’escola, carrer i família. És la primera època de les bandes i la delinqüència i quan arriba la democràcia em regularitzen i passo a ser funcionari municipal com a psicòleg, amb una categoria que no existia i m’assimilen a la de director de la banda municipal. En el segon ajuntament democràtic estic un any de regidor però marxo quan comprovo que la política és la ciència de la irracionalitat. A partir del 1981 ajudo en els traspassos d’infància a la Generalitat, desprès amb la primera llei d’infància de Catalunya de 1985 i més tard en la formació de jutges i funcionaris de presons pels temes de justícia juvenil. M’acabo convertint en una especialista d’adolescents i treballo per diferents administracions: el ministeri, la Diputació de Barcelona, el Sindic de Greuges i quan es trenca el primer tripartit, com a secretari de Famílies durant sis mesos.

P. Encara manté alguna activitat professional?
R. Sí, la meva jubilació només és administrativa i al mes d’abril tenia previstes 16 conferències. He volgut continuant sent útil, perquè la realitat canvia i s’han de canviar les claus interpretatives. Els adolescents no suporten cap psicòleg o psiquiatra. És un territori que m’apassiona, molt poc agraït per alguns, i tens la sensació que acabes sent el psicòleg de capçalera dels adolescents en aquest país. Si he d’anar fer psicoteràpia de bar, la faig. I si he d’anar a la comissaria a les 12 de la nit perquè els han detingut, aniré. I desprès ha passat una altra cosa, que és que el llibre Estima`m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito ha venut ha més de 20.000 exemplars en un any i mig, que és una barbaritat per un llibre així, la qual cosa vol dir que la gent està molt perduda en el món dels adolescents.

P. No ha marxat mai de Cornellà.
R. Quan l’Ajuntament em van donar el premi aquest d’humanitats que dona vaig dir que per mi seria terrorífic marxar de Cornellà. Moltes claus de la lògica vital en les que jo visc com a persona estan aquí. Fa temps que faig xerrades a Sarrià-Sant Gervasi i sóc especialista en pijos, desprès d’estudiar els quinquis. He viscut en tres pisos diferents des que vaig arribar a Cornellà i ara visc a la plaça Marsans, però sempre m’he resistit a anar a viure a “la Cornellà de sempre”, no és la meva.

P. Quines són aquestes claus?
R. Cornellà és un mapa mundi d’explicacions de la vida, de persones molt diverses que donen sentit al que van vivint. Aquí trobes moltes maneres d’això de la barreja. Es un caos vital humanista que et permet no apuntar-te a cap teoria simplista de la vida.

P. Aquella divisió típica a alguns pobles del centre i els ravals encara persisteix?
R. Pensava que això s’aniria desfent, però encara hi ha gent que segueix dient “els de Cornellà de sempre”. Què deu ser això? Aquella idea que a dalt era territori de perill i a baix la gent de bé no ha estat mai així però es manté com a perspectiva vital. Han aparegut nous nuclis amb pisos molt cars al voltant del Corte Inglés, amb gent que no és ni de dalt ni de baix, sinó que intenten generar una altra dinàmica i venen de molts pobles del Baix Llobregat. Queda per veure en que queda la identitat d’un poble que ha multiplicat la seva població als darrers anys.

P. Tothom especula ja amb les conseqüències de la greu crisi econòmica que vindrà. La notarem més al Baix Llobregat i especialment els joves?
R. No m’agrada agafar la bola de cristall i pensar què passarà però no es pot negar que amb la crisi que ve se’n va al carajo l’hàbit de l’hiperconsum que teníem. Ja sabem el que no s’ha de fer, que és la resposta benèfica. Hem de garantir que els drets dels infants i adolescents no siguin vulnerats perquè han tingut la mala sort que els seus pares no tenen diners. Catalunya no és solidària,

és una societat benefactora, es rasca la butxaca per ajudar els que tenen menys, però mai posaria aquest ajut en els impostos. Fem una marató per la pobresa, oh, però no diem que aquest noi de família sense recursos té dret que anar a la mateixa escola que el meu fill. S’ha de garantir tot el que quedi més lluny de la beneficència i més a prop de garantir drets com l’educació, la salut o l’habitatge.

P. Creu que l’augment de persones perjudicades per la crisi incrementa també el risc d’aquesta política de beneficència per part dels ajuntaments.
R. Sí, és una política de la qual no sortim. Diem que volem ser solidaris i fem campanyes per sentir-nos bé, però no hi ha solidaritat per assumir que l’altre és com jo. La solidaritat és un ajut entre iguals. Tu ho necessites, jo en tinc i et dono. Tot el que sigui garantir i regular drets no degrada les persones. El Banc d’Aliments és el major fracàs de la història com ja va dir el seu creador. Ha d’existir? Si no queda més remei.Tu saps el que significa per un infant anar amb la seva mare a buscar el menjar a un lloc així? No seria més fàcil que tingués un xec i anés a comprar el que li doni la gana?

P. Vostè també ha advertit que hi han polítiques de beneficència que de vegades les fa l’esquerra.
R. L’esquerra ha de fer polítiques en el bon sentit. M’he trobat que gent hiperizquierdosa demanava a l’ajuntament que posés un menjador social. Per a la dreta el seu mantra és que la gent treballi I si no, ja l’ajudarem. A més de donar menjar, què dones? Per a un ajuntament és més fàcil donar de menjar una persona que no pensar que, apart de menjar, ha de sentir-se bé. Això no apareix a cap estadística ni memòria.

P. Quines conseqüències tindrà el confinament que estem vivint en les relacions entre pares i fills adolescents.
R. Una part significativa de pares hauran acabant sent conscients que els fills no s’eduquen sols i una part significativa de les criatures hauran descobert que estan menys sols del que es pensaven. Es pot reforçar això de sentir-se important per algú i també la part negativa per la gent que ja vivia en mal rotllo amb la família, sortiran xavals que hauran de descarregar la ràbia d’alguna manera. I entre mig, augmentarà la immensa necessitat de les persones de ser escoltada en algun lloc. Segur que es dispararà el consum de psicofàrmacs i direm que necessitem més psiquiatres. No, necessitem més espais d’escolta, s’haurien d’augmentar els recursos perquè la gent pugui dialogar amb algú i saber què vol fer amb la seva vida III