Ara farà vint anys tot just començava la universitat. Jo que ja tenia molt clar amb divuit anys que era independentista, perquè creia, segurament d’una forma més romàntica de com ho visc ara, que la plena sobirania en forma de república era el millor pel país, vaig adonar-me’n que això de ser independentista no era fàcil.
Recordo content anant a fer dret constitucional amb la meva carpeta plena d’enganxines amb estelades i Ikurriñes, i tota mena de parafernàlia indepe, i trobar-me el rebuig de molta i molta gent. Molts deien que era un eixelebrat, molts altres que era un idealista, també molta gent, alumnes i algun professor, tractant-me a mi i a tot aquell que fos independentista amb un cert menyspreu, fins i tot recordo que per portar “ikurriñas” se’t titllava d’etarra.
Tot això que sembla la prehistòria ho vivia fa només vint anys a una universitat pública de Catalunya. I sembla la prehistòria perquè certament els temps han canviat, l’independentisme ja no és minoritari, de fet és majoritari, i ho és gràcies a que molts dels que no ho eren abans ara sí que ho són, per sort. I és curiós perquè molts d’aquells que em tractaven de boig són els mateixos que ara et tracten de botifler per dir que la opció més realista ara per ara per assolir la independència és a través del diàleg d’igual a igual amb l’estat, pactant un referèndum d’autodeterminació i eixamplant la base.
A l’haver crescut sociològicament l’independentisme, puc entendre que hi hagi més matisos que abans, i que hi hagi un viu debat de quina és la millor estratègia per assolir la república Catalana, però el que no entenc i no entendré mai són tots aquells que han decidit qui és un bon independentista i qui no ho és. Tot aquell que hi creu i treballa per assolir la plena sobirania de Catalunya és independentista, i no ho és més aquell que creu que és millor fer-ho per una via unilateral que el que creu que el més realista és fer-ho a través del diàleg, ni un és més ni menys independentista que l’altre, ningú té dret a repartir carnets de bons independentistes.
A mi, per portar tota la vida militant a l’independentisme no em dóna dret a dir com s’ha de ser independentista, però ningú altre, porti més o menys militant al sobiranisme, tampoc té dret a dir-m’ho, i menys a imposar-me res. Si l’independentisme ha crescut és gràcies a que hi va haver una àmplia mirada on per ser sobiranista ja no calia ni ser catalanoparlant, ni odiar Espanya, i fins i tot podies sentir-te espanyol i voler la independència perquè creies que era el millor per a la teva gent. Ara sembla que alguns han decidit segmentar tot això i decidir qui és independentista i qui té dret a tenir carnet i qui no, i això només aconseguirà que l’independentisme torni a ser residual com ho era als 80 i 90.
Tinc molt clar que totes les ideologies amb el temps van canviant i es van amotllant al moment, i per això sé que tal com veig les coses ara poden canviar en un futur, i és per això que la meva manera de pensar no la imposaria mai, perquè ni jo tinc la raó absoluta, ni segurament ningú la té. III
Si (
No(
