Núria Espert, actriu i Medalla d’Honor de l’Ajuntament de L’Hospitalet: “Enamorar-se del lloc on has nascut per pur atzar et fa perdre coses meravelloses”

Espert ha rebut tota mena de reconeixements per la seva trajectòria professional, però li mancava el de la seva ciutat natal. L’any 1959 la ciutat va reconèixer la seva vàlua amb la distinció de Filla Predilecta i el passat mes de novembre, el ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat atorgar-li la Medalla d’Honor en la seva categoria d’Or, la màxim distinció institucional, en reconeixement a una vida “dedicada al teatre i la transmissió de la cultura… honorant i projectant a nivell nacional i internacional el nom de la ciutat de L’Hospitalet”. Quan la pandèmia ho permeti, tornarà a la ciutat a recollir el guardó, el primer d’aquesta categoria concedit a una dona.

A la seva casa natal del carrer Buenos Aires del barri de Santa Eulàlia hi ha una placa col·locada al 1986 per l’Ajuntament de l’Hospitalet i Ràdio Barcelona.
Allà vaig passar els primers 20 anys de la meva vida i desprès hi he anat un parell de vegades, no més. Allà es va quedar el pare fins que es va morir i nosaltres vam crear una família a Barcelona per qüestions de feina. El meu pare era fuster i va treballar a l’estudi que hi havia a Montjuïc, on es rodar quatre o cinc pel·lícules. La mare treballava en una fàbrica tèxtil i ho va deixar per ajudar sa mare, que tenia una parada al mercat.

Els pares eren actors aficionats, oi?
Sí, allà hi havia un cercle que estava prop del metro, amb un grup d’actors aficionats. Allà es van conèixer els pares fent Terra Baixa i em van transmetre aquesta afició, em van ensenyar poemes i em deien com s’havien de dir, segons els hi semblava a ells. Jo tenia molta, molta memòria i els aprenia fàcilment. I tot això va anar passant mentre jo tenia set, vuit, nou, deu anys. Els pares del barri de Santa Eulàlia i de molts barri de Barcelona, tota gent treballadora, formaven el que es deia cau d’art. Allà es cantava, es recitava, es tocava el piano, i els meus pares eren molt aficionats. El que més els hi agradava era anar allà el diumenge després de dinar. Tothom actuava i feia el seu millor paper, cantaven molta sarsuela, òpera, feien jocs de mans j jo recitava poesia. Això els feia molt feliços, i com que no ho eren massa de feliços perquè el matrimoni no funcionava això era l’única cosa que feia olor de família, com si diguéssim.

Quin records té de la seva infantessa a Santa Eulàlia?
Jo era una nana molt feliç, molt del carrer, jugaven fins que els pares arribaven de treballar. Tinc molt bons records si ho miro des d’una muntanyeta, però era una etapa negra com el carbó. El pare va tenir problemes a la feina perquè sempre es significava per defensar algunes coses, allò no era bo per la família i el matrimoni se’n va anar a l’aigua. Jo no vaig sentir mai una paraula més altra que una altra ni baralles ni mals humors, van aconseguir que no m’afectés.

Va estudiar al barri?
El poc que vaig estudiar va ser a L’Hospitalet. Primer per aprendre les lletres i els números vaig anar a un piset que havien posat unes senyores. Allà vaig anar un parell d’anys, seria dels sis als vuit, i desprès vaig anar a un col·legi on estàvem en una gran sala 25 o 30 nenes de totes les edats. Nosaltres érem “las mayores” i recordo que acompanyàvem les petites al lavabo. Allà vaig començar el batxillerat, no sé si vaig fer quatre o cinc cursos, però sí que sé que l’últim no el vaig acabar perquè vaig començar a treballar al Romea i era incompatible.

Amb quina edat?
Amb 12 anys, potser 13. Em va sentir un senyor que es deia Pujals, que no coneixia de res ni he tornat a veure, i es va acostar als pares i els hi va preguntar si els importava que la Nuri fes una prova per un paperet per una obra de la primera temporada en català des de la guerra civil que es faria al Romea. Els pares, contentíssim, imagina’t. Vam anar tots tres a un despatx on hi havia el Segarra i tres senyors més. Allà vaig fer el meu número i em van agafar per fer un paper d’un conte infantil. que es deia Lali. No els hi va agradar gens, perquè pensaven que era un paper per un noi. Jo vaig plorar moltíssim, però em van deixar a la companyia, després em van donar uns altres papers i fins avui.

Als 20 anys marxa de casa.
Sí, em caso i marxo de casa, en un pis que vam llogar a Barcelona. Abans ni se m’havia passat pel cap, no en tenia ganes, només volia ser actriu.

Ha tornat a L’Hospitalet des de llavors?
Sí, dues vegades. Una per no sé què i una altra perquè em posaven una placa a la casa on vaig néixer. Aquell dia va ser molt maco, perquè vaig anar amb la mare i van sortir les veïnes, amb petons i abraçades. Va ser molt agradable i important, sobre tot per ma mare, que havia trencat amb tot allò i havia deixat aquella casa on havia viscut tota la vida. Es va retrobar amb les seves amigues i als llocs on comprava.

Quan sigui possible i millori la situació sanitària tornarà per tercera vegada a L’Hospitalet per rebre la Medalla d’Honor de la ciutat. Vostè ha rebut més d’un centenar de premis nacionals internacionals de tota mena, des del Princesa d’Astúries de les Arts, el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, l’Ordre de les Arts i les Lletres de França o el Comendadora d’Itàlia, però li mancava el reconeixement de L’Hospitalet que ha arribat ara. Com va acollir aquest reconeixement?
Em va donar molta alegria. Ara hem d’esperar que passi aquest enrenou terrible, perquè no tindria cap sentit fer una festa. M’ho van comunicar i em va emocionar.

Amb el temps també marxa de Barcelona i comença a viure a Madrid.
Sí, però anava i venia. El millor per la companyia que havíem creat i que tot just començava era estar al centre, on hi havia la censura, on et podies defensar més i la gent estava més militant. Vam llogar el pis de Barcelona i ens vam instal·lar a Madrid, on ja van començar els col·legis de les filles.

Està a gust a Madrid?
Sí, molt. És una ciutat molt agraïda. La llàstima és el govern que té, però la gent és molt acollidora. Aquí ningú és de Madrid, tots els amics que tinc aquí han nascut fora. Tothom és de tot arreu i aquí no t’ho pregunta ningú. Es dona per fet que has triat tu estar aquí.

Fins a quin punt la situació política catalana fa que no enyori gens la vida a Barcelona?
La situació política ha canviat, espero que sigui de debò. Jo no sóc nacionalista d’enlloc, ni d’Espanya ni d’arreu del mon. Aquests enamoraments del lloc on has nascut et fan perdre tantes coses meravelloses que no te n’adones que és un pur atzar.

Se sent oblidada pels governs nacionalistes i independentistes que ha tingut Catalunya?
No he pensat ni un segon en això. No m’han faltat mai al respecte. Ells estan ficats dintre d’una bombolla en la què jo no hi sóc. Tot el procés l’he viscut dalt dels escenaris, moltes vegades actuant per Catalunya, i sempre he estat ben rebuda, amb mostres d’afecte. Lo altre va passar sense la meva intervenció.

Sí, però jo parlo de la institució de la Generalitat, altra cosa és la gent que va a veure els espectacles.
Tot això ho veig molt lluny. Ara han sortit aquestes persones de presó, que potser no hauríem d’haver entrat, perquè el que havien fet tenia un altre nom. Era molt trist pel país, per Espanya, que gent que políticament havien fet uns actes que tenien condemna jurídica estiguessin a la presó. Era una cosa lluny del meu pensament, del que jo penso que és la política.

Què fa ara?
Estic estudiant una obra que es diu Todos pájaros. L’autor és Wajdi Mouawad, que també va escriure Incendios, un dels últims espectacles que vaig fer. A final d’any assajarem i l’any que bé, si la vida i el virus ho permeten i no passa res, estrenarem a Madrid, al Teatre Nacional. Ara s’estan fent els càstings i molta gent de Barcelona ja ha passat per aquí. III