La jove waterpolista de la segona ciutat de catalana, peça clau del Sant Andreu, es va formar dels 8 al 13 anys a l’AESE (Santa Eulàlia). Aquest estiu va formar part destacada de la selecció espanyola femenina que va aconseguir l’històric or olímpic als JJOO de París.
Sols 26 anys, edat molt jove però ja entrada en l’expertesa si es té en compte el ple context d’aquest esport.. Expressió sempre vivaç, perseverant i amb cert carisma per bregar-se en tots els fronts i ser fidel al seu conjunt. Amb l’estatura mitjana i condició física ideal aquesta noia hospitalenca és en el seu ple rendiment. Paula Crespí, complidora, sempre atent, disciplinada i decisiva, no ha estat fruit de l’ocasió. Duu al darrera una ja extensa trajectòria dins del món del waterpolo, aquest esport que va atrapar-la, de manera natural, amb sols 8 anys i l’ha conduit, 18 més tard, a dalt de tot: l’or al coll i 5 anelles onejant (5 continents entrellaçats) el passat dia 10 d’agost a la piscina habilitada en el complex Défense Arena de París.
El moment culmina un any que ha estat un èxit a nivell de resultats, tan a la lliga (casquet blanc, i dorsal 9 al Sant Andreu) com al combinat estatal (número 6 i blau al cap). Una eufòria merescuda que ara ja ha pogut païr i que l’ha situat, potser tampoc tan casualment, a dalt de tot de l’esport de l’Hospitalet. Mai ningú de la ciutat, la que és més densament poblada al Principat, havia guanyat una medalla dins d’uns Jocs, des de l’abril de 1896 (quan retornaven, allà a Atenes, cerimònies ancestrals). Ella ja l’ha assaborit, i no ha estat pas una altra més, perquè és el cim, punt culminant, en un conjunt de jugadores d’una excelsa progressió, que fa 15 anys que ja es remenen entre aquelles més potents.
L’esportista hospitalenca s’ha introduit dins de la glòria (9 – 11 contra Austràlia en la final) amb actuacions ben destacades. És un punt de referència per Miki Oca (exjugador de l’Ondarreta, el Barcelona, el Terrassa i el Catalunya i comandant fa 14 anys d’aquest estol de jugadores amb clar centre a l’Àrea Metropolitana) pel relleu i la gran versatilitat que li ofereix. El treball de rereguarda, com defensora de boia, és acurat i contundent i al contracop o en possessió (línia de 3 o bé als extrems) també ha arribat a porteria, amb vaselines molt precises (com aquella dibuixada en els quarts contra el Canadà, 8-18) o amb l’assumpció de tot el pes de la pressió llençant penals (en un moment, el 4-4, de la tanda decisiva contra Holanda per plantar-se a la final).
El repte dels priemers Jocs
Per a Crespí ha estat tot un somni, primers Jocs i un repte enorme: “L’olimpíada té un valor sentimental molt elevat, molt més enllà d’un europeu o d’un mundial. Hi he gaudit a més jugant i he guanyat l’or, cosa que ha estat tan increïble!”. No l’ha afectat la pressió, ni tot l’entorn, del qual també ha pogut gaudir. “Especialment recordaré la cerimònia d’obertura. Formar part d’aquesta escena, que es sol veure per la tele, i compartir-la amb els companys i tota la delegació és meravellós”. Són instants que queden dins de la retina entre les lluites i el desgast a la piscina, dins la qual van ensenyar-li, ja de jove, a patir al màxim, guardant forces, que van soles, per l’eufòria posterior. “Hem tingut rivals molt fortes, totes amb un gran nivell. El partit més complicat va ser amb Holanda, però Austràlia ha millorat i també Hongria, que malgrat caure en els quarts (4-5 contra Estats Units) té un gran equip”.
Al bell premi l’acompanya la fortuna, però aquesta no intervé si no hi ha un bon treball de fons. En el joc que va iniciar-se, bruscament i sense regles (amb cistelles, aigües no delimitades, cops de peu i fins ferits) a mitjans del Segle XIX al Regne Unit, tot és cabdal. Catalunya va adoptar-lo, després dels Estats Units amb molta força i com fill pròdig, amb l’eclosió de nous clubs com el C.N. Barcelona (1907) el C.N. Atlètic (1913) o el C.N.Sabadell (1916), i una primera exhibició, el 1908 (el dia 12 de juliol) als Banys de la Barceloneta. Des d’aquí, i especialment des dels 90, el waterpolo ha progressat al Principat fins convertir-se en referent arreu del món i passar ara per davant d’aquells països, que com són Croàcia o Hongria (per situar-ne dos exemples) l’incorporen al dia a dia i en anuncis al carrer. Però per a això hi entra no sols la voluntat sinó el treball i la constància a cada pas. Per preparar els Jocs Olímpics, les “deixebles” de Miki Oca van estar-se sis setmanes, amb mitjana de 7 hores per jornada, a la piscina o al gimnàs. Combinaven l’estada a Sierra Nevada, en altitud (ja tot un clàssic de diferents federacions) amb els partits d’exhibició. Nutrició ben controlada, sols un dia de descans i unes sessions de 4 horetes al matí i 3 més o 4 a la tarda. Musculació, condició, bona potència i fins i tot psicologia (dirigida per un “coach” incorporat aquest gener) han estat la pauta habitual. Però el secret de l’amistat, unió i equip, en un conjunt, sol traspassar tot el que ve tan estudiat. “En 6 mesos fins als Jocs, hem disputat 3 campionats. És un bloc consolidat de jugadores veteranes, i altres que entren de més joves, però amb gran compenetració. Tenen molta disciplina, tàctica ben treballada i consistència defensiva molt difícil de trencar”.
Set medalles i més gestes
Paula Crespí, més enllà del recent èxit, acumula 7 medalles, i les gestes amb el club. Va formar-se al Santa Eulàlia, on va aprendre-hi a nedar i va començar amb el waterpolo. El seu germà ja hi competia, i ella va provar-hi sort amb un conjunt mixt aleví que va formar-se a l’entitat. Tenia sols uns 8 anyets i va agradar-li, no en sap ara bé el motiu, potser perquè es feia en equip i al final era disputat. Va canviar al Mediterrani (el 2011), i amb 16 anys (2014) ja va debutar amb el sènior a la Divisió d’Honor, en aquells temps on les de Sants i el Sabadell marcaven molta diferència al capdavant. Va marxar un primer període al Sant Andreu (2015-2020), va retornar altre cop al “Medi” (2020-2023) i just farà ara un any i escaig va intercanviar de nou papers perquè el conjunt de Fabra i Puig feia una aposta de futur molt atraient. Va formar un equip molt jove amb grans promeses que són ja internacionals com Nona Pérez, que es va formar al Sabadell (21 anys), Elena Ruiz, que va debutar amb el Rubí al màxim nivell amb sols 13 anys (i en farà ara només 20), o la més gran de les germanes que defensen porteries oposades (Martina Terré, 22 anys), formada fins 2019 al Club Natació Catalunya.
L’esportista del barri de Santa Eulàlia, que ha exercit la major part de les facetes, és de les més veteranes i hi té un rol un xic divers que el que manté amb la selecció. Li complau molt defensar però aquí excel·leix també en atac i entra en escena per sorpresa amb una òptima visió i aquell canó que té al braç dret que etziba trets prou culminants. Una prova d’aquest digne llançament és el que va ferir de mort al Mataró, el 21 d’abril, en el partit per decidir el tercer i quart lloc de la LEN Champions d’aquest any, un dels tres triomfs de la passada temporada (amb el segon lloc a la lliga i amb la Copa de la Reina, després de guanyar a Can Llong al Sabadell (per 13-12). Fruit d’aquestes altes fites, que el seu tècnic Javi Aznar duia una dècada esperant, han elevat els objectius. “Volem ser a les finals i esgarrapar les que puguem. El nivell del campionat s’ha igualat força, s’han repartit jugadores i s’ha tret, en certa forma, hegemonia al Sabadell”.
Polivalent però vol aprendre
Javi Aznar, que defineix com un molt bon preparador -“treu el millor de cadascuna”- creu que s’han d’acostumar a jugar partits molt decisius a l’alt nivell. Fan per això doble sessió, tret d’un sol dia a la setmana, i enforteixen el treball que ja es ve fent de fa molt temps. La Paula és polivalent però vol aprendre constantment i considera, ella mateixa, que el que és una gran virtut també és mancança, en el sentit que potser peca de no ser una especialista més concreta en cap paper.
La jove waterpolista, sens saber-ho, és referent d’on va sortir, el complex d’on guarda els primers passos, l’amistat amb les companyes, i el pas a la selecció en categories inferiors. L’Associació Esportiva Santa Eulàlia (AESE) és d’aquells clubs de formació, amb recursos minsos, i escasses instal·lacions (perquè s’arregla amb pocs carrils, amb una hora d’entrenament, i amb anar i venir des del centre municipal al Club Natació Hospitalet). Té ara 8 equips de base, més dos sèniors femenins i uns altres dos de masculins. La seva coordinadora, Judit Pujol, exjugadora al Vallirana, va marxar fa un parell d’anys al Sant Feliu i ja en fa 4 que ha tornat i que exerceix d’entrenadora al primer equip. Se n’alegra del trajecte de la Paula i creu que té un paper cabdal per erigir-se en un mirall per les més joves. Ara es fixa sobretot de “mantenir a molts esportistes a cada categoria, i de formar-los perquè puguin gaudir al màxim i progressin”. Té un problema, i és que moltes de les noies, en un sènior femení que intentarà de pujar a Honor en una lliga de Primera que comença ara a l’octubre se li en van en molt poc temps a clubs de dalt, “un fet que és un maldecap però un gran senyal que fem molt bé la nostra feina”.
Ja paguen a les jugadores
El waterpolo, en femení, ha millorat força els darrers anys. Queda molt per endavant però com a mínim, ara els clubs, almenys a d’Honor, ja paguen sous a jugadores que s’hi poden dedicar. Combinar suport directe a l’olimpisme amb ajuda als més modestos fa profit a ambdós extrems, que creixen junts i es necessiten mútuament. Concideixen en això Judit i Paula, que des d’àmbits diferents són bons exemples de passió i dedicació. Qui dirà que el waterpolo, més enllà de les medalles, no és tan gran com el bàsquet o el futbol per contribuir a la salut, a la cultura i a uns valors que són cabdals? III
Si (
No(
