Míriam Cano: “Ens han ensenyat a llegir i a comprendre malament a l’escola: les cançons són poesia”

Dins d’un món que habita amb mirada crítica i amb una forta convicció dels seu principis, sap sostenir-se en una xarxa d’amigues que l’ajuden a travessar la voràgine, sense perdre la curiositat per l’essència humana

Comences a escriure de petita, per què?
Perquè m’agradava molt llegir i vaig pensar que em podria fer els meus propis contes quan se m’acabaven els que tenia. Era una nena amb molta imaginació, de seguida vaig tenir molt d’interès per les lletres, per escriure,... La poesia va venir més tard, arran d’escoltar cantautors: Bob Dylan, Leonard Cohen, Kurt Cobain,...

Quan escrius, ho fas per a tu o per al lector?
Per a mi sempre, jo crec que escriure pensant en quin perfil de gent et llegirà és un error, però sempre has de pensar en un altre potencial. Al final, la literatura és una forma de comunicació: jo escric i tot passa per un nivell de comprensió de les coses que l’he d’estrènyer prou per a que un altre s’hi pugui trobar, és aquest altre en el que jo penso, l’altre del sublim, l’altre de l’emoció compartida, però no en un altre que té cara. Al final, l’obra d’art no existeix si algú altre no la mira, però no penso en si, ara que he publicat, algú comprarà el meu llibre. Per arribar a l’altre, primer t’has de comprendre molt bé a tu mateix i, en aquest procés de comprensió, és on hi ha l’acte màgic de la literatura.

I costa comprendre’s a un mateix?
Has de tenir una certa paciència. De vegades hi ha coses que són molt fàcils de comprendre i hi ha d’altres que trigues molt més. Jo també em dono molt espai, potser hi ha alguna cosa que sé que he descriure perquè em preocupa o perquè sé que m’ha fet mal però per molt que hi pensi no arribo exactament al motiu del dolor, o de l’alegria, llavors em vaig preguntant coses tota l’estona. Al final, un escriptor és una persona que no para de preguntar-se coses fins que arriba al moll de l’os. El poema que obre el Buntsandstein és un poema que vaig trigar un any a escriure des de que va passar el que ho va provocar. I passa el mateix en prosa: si no comprens exactament de què vols parlar, és molt difícil que facis una novel·la que tingui profunditat.

Creus que la poesia és per tothom?
Absolutament. El que passa és que la poesia, com ens l’han ensenyada a llegir i a comprendre tan malament a l’escola, ens pensem que és una cosa molt culta, molt refinada; però l’arrel de la poesia és oral i és inclús més popular que les novel·les. Jo sempre els pregunto als meus alumnes: has sentit cançons? Doncs les cançons són poesia, i en canvi, quan ens posen un sonet a davant pensem que no l’entendrem. A l’institut ens fan analitzar la poesia i, en veritat, va de connectar i, des d’allà, hi ha aquest acte de comunicació. Però no ens ho ensenyen així.

La lectura ha passat de ser una afició a ser una feina. Ha canviat la teva relació amb ella?
No, a mi m’apassiona: tinc molta sort de fer el que faig. Canvia en el sentit que abans llegies sense plantejar-te què explicaries després del llibres o què preguntaries a l’autor, però no ha canviat la meva relació. M’encanta la literatura. I segueixo llegint per plaer.

Parles molt de la metàfora de l’escala de cargol.
Una escala de cargol és una construcció que sempre està sobre el mateix eix però a una altura diferent, vas pujant. Jo sento que en essència sempre soc la mateixa, però que a mida que va avançant la vida i que vas aprenent i et van passant coses, vas adquirint un nivell de comprensió mes alt, segueixes mantenint aquesta essència però una mica més amunt cada vegada. Va de no perdre mai la teva essència, el teu eix.
Quan vaig començar a escriure, jo volia comprendre el món, em fascinava, i no podia ser immediat, havia d’anar vivint per anar-lo comprenent.

Per tant, una persona realment no pot arribar a canviar del tot.
En essència, jo crec que no, poden canviar les coses que et passen, per això vas pujant, però sí que mantens una essència i una curiositat determinada, per bé i per mal: conec gent que té un mal fons des de que eren petits i no canvien. Per això repercuteixen tant els primers anys de vida de les persones: perquè determinen la seva essència. Sé que és fatal perquè tothom diu que la gent canvia, però jo no crec que en essència canviï tant.

Quin paper té a la teva vida la teva xarxa d’amigues i d’amics?
Es importantíssima, la meva xarxa d’amigues sobretot. Jo crec que ara les generacions joves ho teniu més clar però, a nosaltres, ens van ensenyar a barallar-nos a la piscina de fang i a competir per tot. Però jo a la dècada dels 30 he fet les amistats més importants de la meva vida. Per a mi és molt important, no només per una qüestió de suport emocional, sinó també en temes de salut femenina, en temes que van més enllà: l’experiència de les dones és importantíssima per travessar el món en què ens ha tocat viure. El millor que m’ha passat en aquests últims anys és fer aquesta xarxa de dones.

Com sorgeix implicar-se en un projecte com l’escola Bloom?
Des de la percepció que hi ha una altra manera d’ensenyar literatura que no passa per la productivitat; arribem a la conclusió que a escriure no es pot ensenyar, pots tirar idees, pots oferir els mecanismes que t’han anat bé, però no creiem en les fórmules màgiques. Per això fem seminaris d’autor, el professor determina què vol fer amb cada seminari, basat en la profunditat i en el pensament. Ens semblava que no hi havia un espai on això es desenvolupés. I ara farem deu anys.

Que t’aporta la docència?
Un aprenentatge increïble i et regula molt l’ego. La meva professió és un perill constant per l’ego i em sembla que aquest és el gran mal dels nostres dies. La docència et posa en un lloc d’una transmissió diferent del llegat que no està absolutament basat en el que tu produeixes sinó en allò que expliques des d’aquest lloc. I m’agrada molt conèixer tanta gent, tants alumnes. També és una gran satisfacció veure els alumnes publicant, fa molta il·lusió veure com evolucionen i també és una forma de constatació que el que expliquem a l’escola funciona i dona resultats.

El llibre ‘Buntsandstein’ parla metafòricament de l’erosió de la pedra com a símbol de la persona. On va tot allò que es desprèn de la pedra, i de la persona, quan s’erosiona?
No va enlloc, jo crec que es queda al mateix lloc, però se situa en capes diferents, per això em va fer gràcia la idea de la sedimentació. Aquest concepte ve d’un pensament que vaig tenir quan era molt petita: vaig anar al Parc Arqueològic de Gavà i ens van ensenyar el procés de sedimentació en una proveta, el procés del Buntsandstein, em va quedar gravada la aquesta paraula. Quan es va barrejar l’aigua amb tots els materials de la roca i poc a poc es va anar assentant en capes, vaig pensar que allò era molt similar al que em passava a mi: tot es remou, però després es torna a assentar. Era una imatge que m’acompanyava des de feia molt de temps: els materials són els mateixos i l’únic que canvia és la manera com es disposen; sembla que una cosa canviï, però en realitat l’únic que ha fet és canviar d’ordre.
És molt difícil dir que ens podem desprendre de les coses o que van a parar a algun lloc, és cert que l’últim poema, Meteorització, sí que és com una cosa que destrueix absolutament la roca i escampa tots els bocins, però aquests bocins es reparteixen, queden a algun lloc i hi ha part de roca original a cada bocí. Aleshores, em sembla que de les coses que ens passen, fins i tot quan ens meteoritzem, ens en podem desprendre d’una part, però sempre hi ha una altra que es queda dins nostre.

Una part de la teva feina és la traducció, que “t’obliga a llegir molt bé les coses”.
M’obliga a preguntar-me més coses de les que em pregunto normalment, però és una feina molt bonica perquè t’obliga no només a buscar el significat de les paraules, sinó a intentar que la veu d’un autor que parla en una altra llengua, parli en català: has de trobar el to de l’autor i imaginar-te com parlaria en català. T’obliga a fer una lectura molt profunda en termes culturals. El llibre que estic traduint ara, de Caitlin Moran, va sobre els homes i és tot argot d’homes, i vaig acabar preguntant als meus nebots per algunes paraules que jo no havia sentit mai, perquè no entren dins el meu argot femení, i que ells tenien claríssimes. T’obliga a explorar coses que d’una altra manera no exploraries.

Es pensa diferent segons l’idioma en què parlem?
La manera en què percebem la realitat està molt vinculada amb el pensament i el pensament està directament relacionat amb el llenguatge. Ho deia Wittgenstein: “els límits del meu món són els límits del meu llenguatge”.

En què estàs treballant ara?
Estic traduint aquesta novel·la de la Caitlin Moran, estic escrivint un poemari sobre els misteris d’Eleusis i estic acabant el primer esborrany d’una novel·la, que serà la meva primera prosa llarga. I estic amb l’escola, la ràdio, el diari,…

Penses en què serà de tu d’aquí a 30 anys?
Jo crec que quan se’t comencen a morir els amics, comences a tenir una relació molt determinada amb el futur, deixa d’importar-te de la manera en què t’importava. Veus que et pots morir demà.
En termes de futur l’únic que em plantejo és: has viscut així aquests 40 anys de la teva vida, com vols viure els propers 10? Però més en termes de com hi vull ser al món. Què vols fer de la teva vida ara que t’has adonat que no ets infinit? La consciència de finitud et situa en un punt molt diferent respecte el futur: t’adones que cada dia que passa és important i l’has de viure plenament. No hi crec molt en el futur, diguem-ne que li he vist les costures al món. Hi ha una frase que em sembla meravellosa de Retorn a Brideshead: “de vegades el passat i el futur empenyen tan fort des del seu lloc que no deixen lloc al present”. No sé què passarà demà, però ara estic aquí centrada en el present. La possibilitat que et passi alguna cosa et lliga molt fort al present, i no està malament que ho faci.

Una recomanació literària que ens puguis fer.
ra justament m’he acabat de llegir la nova traducció de Xavier Pàmies de Middlemarch, de George Eliot, i m’ha encantat. M’ho he passat molt bé rellegint-ho. III

“La seguretat d’un home blanc heterosexual”

I quin paper creus que té la dona dins del món de la literatura? Jo crec que ha evolucionat una mica, però hi ha una cosa que a mi em sembla increïble: en cada enquesta que surt hi ha moltes més lectores que lectors i hi ha moltes més escriptores que estan publicant ara que escriptors i, en canvi, em segueix sorprenent que, a les xarxes, l’opinió dels homes encara té molt més pes. No sé si és una qüestió cultural, de caràcter, no sé exactament què és. Crec que les dones, a la conversa pública, potser no dominem tant les formes, i potser no en tenim ni ganes d’entrar en aquesta conversa pública. Ara fa un parell d’anys vaig traduir Com destruir l’escriptura de les dones de Joanna Russ, un llibre esfereïdor que explicava les formes que els homes han utilitzat al llarg dels temps per evitar que les dones escriguin i publiquin. Quan s’ha de posar mecanismes per aconseguir la paritat es perquè la cosa no van tan bé com ens pensem. Dintre de la figura de les dones a la literatura, hi està present la síndrome de la impostora? Absolutament. Nosaltres sempre anem amb la disculpa per davant, amb la inseguretat, sempre ens sembla que, per molt que ens ho haguem preparat, no som prou intel·ligents. I això s’expressa també quan treballes als mitjans, quan fas classes, quan tradueixes,… Ara fa poc vaig entrevistar a Zadie Smith, una de les meves escriptores preferides, i estava molt nerviosa, tota l’estona m’imaginava que li feia una pregunta i ella mirava al públic com dient “aquesta no s’entera de res”. Jo crec que és inevitable, amb les meves amigues sempre fem la conya de “tant de bo tenir la seguretat d’un home blanc heterosexual” perquè nosaltres no la tenim, perquè el món ens ha posat a llocs on no ens han permès desenvolupar aquesta seguretat.