El corresponsal de comarques, un ofici en vies d’extinció

Alguns d’aquests periodistes van esdevenir corresponsals de mitjans de comunicació –escrits, radiofònics i agències de notícies- d’àmbit nacional, compaginant la feina amb la de la ràdio local; d’altres van passar als gabinets de premsa que van crear els ajuntaments com una oportunitat de donar a conèixer i difondre la tasca que feien.

Es deixava enrere l’abnegada i desinteressada feina dels anomenats cronistes, persones curioses que amb bloc de notes, bolígraf i pesades càmeres fotogràfiques en mà, constataven el que succeïa en els seus pobles.

Tot i que es cobrava i se segueix cobrant a peça, és a dir per feina feta, la tasca de corresponsal s’havia professionalitat i els mitjans de comunicació d’àmbit català i espanyol, molts d’ells creats també en aquesta època, van confiar en aquests periodistes professionals i sobretot en difondre les notícies que es produïen més enllà de les capitals.

I durant anys la figura del corresponsal de comarques ha estat molt valorada i tinguda en compte, fins al punt que els continus canvis a les corresponsalies eren perquè el fins llavors titular “fitxava” per la redacció o bé per algun gabinet de premsa. Malgrat aquesta confiança des de comarques sempre s’ha tingut clar que qui marca l’actualitat a Catalunya és la capital i que per exemple una petita fuita d’aigua al passeig de Gràcia de Barcelona és portada de tots els informatius i en canvi per aconseguir una portada des de comarques n’ha de passar una de molt grossa.

Però amb la crisi econòmica i la irrupció de les xarxes socials la tasca del corresponsal s’ha anat diluint. Per estalviar costos els mitjans de comunicació, sobretot els privats, han anat prescindint dels corresponsals i en alguns casos els mantenen només com a reforç en cas de necessitat. Facebook i més en concret Twitter s’han convertit en la veu de les redaccions al territori. Tampoc hi ajuden alguns ajuntaments que prefereixen “vendre” els temes importants a Barcelona que no pas donar-los als corresponsals del seu territori.

Malgrat tot l’exposat, jo que sóc un amant del paper i que segueixo pensant que sempre tindrem diaris i revistes que podrem tocar, confio que la truita giri, la crisi passi, i els mitjans de comunicació s’adonin que cal seguir oferint bona informació local de primera mà, un tipus de notícies que amb rigor només pot donar el corresponsal, aquell que coneix i trepitja cada dia el seu territori. III