El Congrés del Baix Llobregat i el pati del darrere

Cap al mes de juny està prevista la celebració del Primer Congrés del Baix Llobregat que organitza el Centre d’Estudis Comarcals i una vintena d’entitats i institucions de la comarca. El propòsit, ambiciós, és “crear un espai de reflexió i debat, obrir un procés de diagnosi i anàlisi i donar-nos una oportunitat col·lectiva per dissenyar en comú els objectius estratègics que han de permetre afrontar els reptes de futur”, com explicita la principal entitat convocant.

És curiós que es proposi ara un gran congrés comarcal per dissenyar en comú uns objectius estratègics que ens blindin de cara al futur, quan fa dècades que la comarca pateix totes les servituds metropolitanes que l’han deixat com el que avui és: el pati del darrere, parafrasejant el documental del mateix nom que ha fet, sorprenentment, fortuna, aquestes setmanes passades. Si som el pati del darrere —i efectivament ho som— és perquè no hem tingut possibilitat —no ens l’hem fabricat mai— de reunir-nos per debatre què som i què volem. I si no hem tingut possibilitat és perquè els que han tingut poder no han estat interessats en debatre col·lectivament res que ens impliqui a tots. Cadascú ha fet la guerra pel seu compte i les solidaritats han funcionat molt més per la via de l’adscripció partidària que no pas per la territorial. Som el pati del darrere, perquè no hem participat mai, perquè no tenim veu pròpia, amb els que dissenyen i construeixen —han dissenyat i han construït— el jardí del davant.

Si no hi ha alcaldes, seran paraules però no fets
És curiós que es proposi ara un espai comú de debat que vagi més enllà del municipi de cadascú i encara serà més curiós que l’experiència sigui profitosa. Voldrà dir que, en efecte, estem superant el localisme implícit per parlar per primera vegada, tots plegats, del Baix Llobregat, com una realitat superior que ens implica. Ja s’ha vist que els resultats de fer la guerra cadascú per la seva banda deixa derrotes incontestables i, si no, només cal mirar què queda del nostre paisatge, del nostre riu, del nostre delta, dels nostres camps i de les nostres muntanyes. I com està la nostra gent i els nostres serveis i el nostre aire pur, i la nostra aigua...

Perquè la trobada —el Congrés, amb majúscules— no sigui una pura expressió retòrica, caldrà dirimir amb el poder. És a dir, si en el congrés no hi ha els alcaldes i no hi ha compromisos amb els alcaldes, el que surti del congrés, seran paraules però no fets. Serà magnífic debatre amb els professionals, els intel·lectuals, els tècnics, els estudiosos, els treballadors, els empresaris, els activistes. Tothom és necessari, però si no es parla amb els alcaldes i no hi ha compromisos dels alcaldes, seguirem sent el pati del darrere durant els futurs 30 anys.

És curiós que el Congrés apareixi en el moment en què es fa explícita una qüestió que els baixllobregatins sabem de fa anys: que som el pati del darrere de la metròpolis i, sobretot, de la idea de la metròpolis i de la metropolitanització del territori. És curiós que es produeixi a quatre dies de la pitjor amenaça dels darrers temps, quan semblava que teníem suficientment blindat el territori: l’afer Eurovegas. L’evidència que uns quants polítics podien carregar-se el que ens queda de territori i, sobretot, l’evidència que des del mateix territori una colla d’alcaldes amb la curtíssima mirada localista de sempre, ho veien relativament bé, és el que ha permès, amb una certa urgència, organitzar un gran debat que destil·li compromisos.

I és curiós finalment que tot això es produeixi ara, quan el panorama polític fa preveure canvis a curt termini també als municipis, després d’haver-se produït a les autonomies i al conjunt de l’Estat. La pressió de la nova política sobre els vells partits, sobre els partits dels vells alcaldes, també ha de ser un revulsiu important perquè el Congrés serveixi per alguna cosa.

Fa uns dies, Barcelona Content Factory i el nostre Llobregat organitzaven al Prat un debat sobre mitjans de comunicació, en presència de l’alcalde Tejedor. Sobre la taula, l’eterna digressió: som una de les tres úniques comarques de Catalunya sense una referència pròpia de comunicació comarcal, segurament en la comarca de Catalunya amb més periodistes en exercici i amb una experiència més dilatada de premsa, no solament ara sinó des de la Transició. Les raons cal buscar-les en què sempre hem estat el pati del darrere. Mai hem tingut premsa pròpia amb el pes necessari perquè mai hem tingut empresaris propis dignes d’aquest nom i perquè mai s’ha plantejat seriosament cap altra alternativa.

I en canvi hi ha una alternativa: un grup públic comarcal de comunicació i, en l’intermig —o potser de manera consolidada— la col·laboració público-privada en aquest àmbit. Imprescindible, per cert, per deixar algun dia de ser el pati del darrere. Tejedor va afirmar que això, que seria lloable, és avui un somni irrealitzable. Tenia raó. Per això és imprescindible que el Congrés, més enllà de paraules, representi un compromís d’acció. O ho fan aquests alcaldes, o ho faran els alcaldes del futur, sobre la onada de la nova política...

I mentre tant, com es va dir també a la taula rodona, si els mitjans de comunicació locals volen tenir una dimensió una mica més perfilada, cal que superin la curta volada localista i apostin per una realitat més amplia, tan real com els seus estrictes límits municipals: un Baix Llobregat de Montserrat al mar i del Garraf a Barcelona. En aquest mitjà que esteu llegint, ja ho hem fet. III