Els partits fan del Baix la seva Línia Maginot

Es va tractar d’una important construcció militar francesa que, després de la primera Guerra Mundial, es va aixecar amb el doble objectiu d’enfortir la seva posició i defensar-se del temut atac alemany. La línia s’estenia des de Suïssa fins a Luxemburg i es va acabar, precisament, l’any 1936, quan l’amenaça hitleriana estava més viva que mai. Ara, 80 anys després d’aquestes fortificacions, el seu exemple ens serveix a la perfecció com a metàfora de l’estratègia de la majoria de partits que, davant l’actual context polític, hauran de fer-se forts al Baix Llobregat i tota la zona metropolitana si volen tenir un paper actiu en el que s’aproxima.

Sigui quina sigui la senda política de Catalunya (estem a les portes d’una moció de confiança del president de la Generalitat, Carles Puigdemont i, per tant, es podrien donar unes noves eleccions a finals d’any o principis del 2017), el Baix serà clau, per exemple, en incògnites destacades com la redefinició dels partits de centre-esquerra (estem a les portes dels congressos del PSC i d’Iniciativa), en els resultats d’aquestes hipotètiques eleccions anticipades o en l’èxit o fracàs del procés independentista.

Davant d’aquest panorama, hem de sumar i tenir en compte, primer, la refundació de Convergència en el nou Partit Demòcrata Català, que necessita recuperar el pes que tenia al nostre territori a través de l’esperit municipalista de figures com l’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa; i, segon, el lideratge electoral i metropolità -segurament més revolucionari del que voldria el poder socialista establert - de l’alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Ada Colau, amb el seu particular procés de fundació d’una força d’esquerres al seu voltant.

Setembre ja és aquí i, amb ell, l’inici de curs polític esdevé, d’una banda, molt interessant, però, d’altra, més incert que mai. També pels propis polítics, que prefereixen anar a la defensiva. No hi ha coalicions que no generin dubtes; no hi ha confiança plena per grans acords, precisament, quan més es necessiten. En aquest estat d’alerta, doncs, les estratègies partidistes passen, més que mai, per enfortir les seves pròpies posicions més enllà del possible aliat. I en aquest sentit, el Baix Llobregat serà fonamental.

PSC: Poveda senyala el camí a Iceta
El PSC és el partit que ha dominat tradicionalment el “Cinturó Roig” -encara és el que més alcaldies té, dues sota majories absolutes al Baix- i, a la vegada, doncs, el nostre territori representa un calaix de vots fonamental pels interessos nacionals del partit. Aquesta simbiosi entre el PSC i el Baix Llobregat, converteix a la seva federació comarcal en la més important i influent, a més, amb una dada objectiva incontestable: és la més gran i la que més militància disposta a Catalunya. Tota una carta de presentació. No és d’estranyar, doncs, que les discrepàncies entre el primer secretari del PSC del Baix Llobregat, el també alcalde de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, i l’encara líder del partit a Catalunya, Miquel Iceta, que es centren fonamentalment en el debat territorial, deixin a aquest últim amb un peu i mig fora de renovar el seu càrrec al congrés de novembre.

De fet, la federació socialista del Baix no s’ha esperat al setembre per posicionar-se i dibuixar el que ha de ser el futur del partit. I aquest futur passa, segons es sobreentén, pel canvi de lideratge. Així es desprèn d’una tribuna publicada a un diari de Barcelona i signada per Poveda a les acaballes d’agost i amb la que fixa l’opinió de la federació envers el debat territorial, la patata calenta del partit: “No tinc res en contra del diàleg i el debat, de la confrontació d’idees, per tant del referèndum a la canadenca, però avançar debats sobre el pla B deslegitima la nostra proposta de reforma federal de la Constitució. Tornem a contribuir a fer difús el nostre missatge”, escriu Poveda per tancar la porta a la proposta d’Iceta. I conclou: “El nostre projecte es basa en el federalisme i és el que ens ha de permetre avançar fins l’Estat Federal, que ha de servir per construir un model catalanista que defensi la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre dret, el nostre autogovern perquè creixi i estigui adequadament finançat per després ser solidaris amb la resta d’Espanya”.

La proposta de referèndum a la canadenca d’Iceta, és a dir, un referèndum amb una majoria ampla perquè es pugui produir una independència, ja va provocar, a finals de juliol, la dimissió de Joaquín Fernández dels seus càrrecs a la directiva nacional, mentre que mantenia les seves responsabilitats a la federació del Baix. Era la primera vegada que es feien explícites les diferències, que serien ja aclaparadores a l’acte organitzat a l’Hospitalet sota el lema ‘Regeneració Democràtica’ i on la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, i el seu homòleg valencià, Ximo Puig, de la vessant crítica de Pedro Sánchez -afí d’Iceta- es van abraçar en el marc del nostre territori mentre que Iceta va tenir un protagonisme testimonial.

Dies després, a més, sabíem del sopar informal que Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos d’Iceta organitzava a Sant Boi amb la plana important del territori i altres de la resta de Catalunya per temptejar possibles suports al congrès del partit al novembre. Parlón és també la carta amagada sota la màniga del PSC per fer front a un possible lideratge d’Ada Colau a Catalunya. Parlón compleix amb el seu perfil municipalista, metropolità, però el fet d’haver donat suport a Iceta pel que fa el referèndum a la canadenca manté, segurament, la desconfiança envers el PSC del Baix Llobregat. De fet, encara no ha donat el pas definitiu per competir a primàries el lideratge a Iceta.

I és que els capitans socialistes del Baix imposaran el seu criteri per intentar mantenir el seu graner electoral. Tot i que mantenen el poder local, el PSC ja l’ha vist les orelles al llop. La seva hegemonia està amenaçada i d’una manera important, amb ‘En Comú Podem’ per l’esquerre (van superar al PSC a tots els municipis del Baix a les dues eleccions generals del 20 de desembre i del 26 de juny) i amb Ciutadans pel centre (el partit d’Albert Rivera els va superar a les autonòmiques i, a les generals, en alguns municipis han quedat per davant dels socialistes).

La refundació de l’esquerra
L’altre partit a les portes d’un congrès que ha de definir el futur és Iniciativa per Catalunya. Tot i que a l’inici del període democràtic la formació ecosocialista es va veure superat pel PSC, al territori ha mantingut un pes destacable i encara domina poblacions fonamentals com són El Prat, amb Lluís Tejedor com a alcalde, i Sant Feliu de Llobregat, la capital administrativa, en el seu moment amb Francesc Baltasar, que arribaria a ser conseller, i, actualment, amb Jordi San José.

Abans de les darreres municipals, vam sentir el coordinador d’Iniciativa al Baix Llobregat, Arnau Funes, com marcava posicions respecte als famosos cercles de Podem que naixien com bolets a totes les grans ciutats: “Parlen de nova política quan nosaltres ho portem fent des de fa quaranta anys”. Mesos després, en canvi, les dues eleccions generals han donat la raó a la coalició entre ICV i Podem amb la candidatura conjunta de ‘En Comú Podem’, la qual es va proclamar primera força catalana al Congrés dels Diputats absolutament a tots els municipis del Baix Llobregat i també a l’Hospitalet el 20-D i amb alguna excepció al 26-J. La victòria va ser aclaparadora.

I en aquesta direcció de confluència, sembla ser, que es dirigeix el futur de l’esquerra, de la verda i la morada, tots republicans, socials, participatius i a favor d’un referèndum pactat amb l’Estat; eixos que haurien de marcar l’hipotètic nou partit. El que és indubtable és que els comuns viuen un moment de transició -possiblement semblant al de la creació d’Iniciativa per Catalunya per heretar el poder del PSUC- per recuperar força a la banda esquerra de la política. En aquest sentit, tindrà un pes clau l’actual alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’AMB, Ada Colau. Allà on ha estat present ha tret bons resultats, i el fracàs de Catalunya Sí Que Es Pot, a la que no va donar un suport explícit, és la prova. Ara els ‘Comuns’ treballen per un partit autonòmic que podria lluitar per la presidència de Catalunya. Però perquè això sigui possible, els ‘Comuns’ hauran de tenir present a Iniciativa i, per tant, al Baix Llobregat. Joan Saura, el polític més important i representatiu d’ICV, ho té ben clar a l’entrevista que en aquest número ofereix en exclusiva a El Llobregat: “ICV no quedarà diluïda entre el partit d’Ada Colau perquè és la major organització electoral”.

Tornen les ombres de l’esquerra
L’èxit de la dreta espanyola no es pot explicar sense parlar de la capacitat d’aglutinar a tot l’espectre ideològic des del centre a faccions de la dreta; un procés que es donaria amb la transició de ‘Alianza Popular’ al Partit Popular i que culminaria amb la victòria de Aznar al 1996. Des d’aleshores, el votant del PP és més que fidel, mentre que el resultat electoral es defineix, precisament, a la bancada contrària: quan l’esquerra es divideix o no s’organitza guanya poder el PP i al revés.

El principal fracàs de l’esquerra ha estat sempre la seva divisió i, de fet, a les portes d’una nova Diada de Catalunya, ja han tornat a aparèixer les primeres ombres i diferències entre els partits que s’han de trobar en aquest nou matrimoni a punt de signar-se. Ada Colau ha confirmat que assistirà a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), decisió que no veuen amb bons ulls ni a ICV ni a Catalunya Sí Que Es Pot. “La gran majoria de votants de En Comú Podem o Barcelona en Comú no es senten cridats a participar en la manifestació”, ha dit Joan Coscubiela, portaveu de CSQP. L’alcaldessa es defensa: “Tinc més motius per assistir a la mobilització que per no fer-ho”.

És una evidència que la qüestió independentista és una altra patata calenta pels ecosocialistes i pels ‘comuns’. Tots estan a favor d’un referèndum pactat amb l’Estat, però mentre, Colau pica l’ull a ERC a nivell local; i Rabell i Coscubiela marquen distàncies, a nivell autonòmic, de Junts pel Sí i la CUP, que pressiona cada cop més amb la demanda del Referèndum Unilateral de Independència. Així, doncs, ICV no participarà dels actes que l’ANC organitzarà l’11-S.

Conquerir l’àmbit metropolità
Setembre ja ha arribat i al Parlament hi ha convocada el dia 28 una moció de confiança que el president Puigdemont haurà de superar. De no fer-ho, el poder legislatiu català s’abocaria a unes noves eleccions anticipades. Sigui quin sigui l’escenari, com dèiem, el Baix serà clau: tant si hi ha acord amb la CUP i s’aproven pressupostos i es posa data al Referèndum Unilateral d’Independència (que la CUP i el pacte parlamentari amb Junts pel SI marquen que hauria de ser al juny de 2017), com si no hi ha RUI i es convoquen els comicis.

Les darreres eleccions ja van deixar un Parlament trencat front aquest debat. Així, l’èxit o el fracàs de l’independentisme es cou al Baix i la zona metropolitana. ERC s’ha recorregut el territori fent actes destacats a les grans ciutats metropolitanes i socialistes per antonomàsia -ja tenen bona part de la confiança dels petits municipis i de la perifèria metropolitana; però és insuficient- i ho han fet amb el tàndem Rufian-Tardà. El primer, castellanoparlant i fill d’emigrants andalusos; el segon, de Cornellà, la ciutat més gran del Baix.

A més, el partit republicà -tot i els punts en comú que tenen- ha tensat la relació front a ICV i els entorns de Podem, fonamentalment, per captar aquest vot social de l’àrea metropolitana. De fet, la pressió és extrema al Parlament on CSQP ha estat també assenyalada pels republicans per no donar suport als pressupostos. D’altra banda, també, no oblidem que tindrà la complicitat de l’ANC, la qual presentarà mocions a diversos municipis metropolitants del nostre territori perquè els Plens es manifestin a favor del procés. Una iniciativa que tindrà, en contrapartida, l’homòloga proposta del Partit Popular que, sota la batuta de Manuel Reyes, ex alcalde de Castelldefels, diputat provincial i màxim exponent del partit al Baix, demanarà als ajuntaments aquest començament de curs tot el contrari: oposar-se al procés.

PDC: recuperar el pes municipal
La conquesta del Baix per part de l’independentisme no arriba només de la bancada d’ERC. L’antiga Convergència, ara refundada en el Partit Demòcrata Català (PDC), ha fet gestos importants en el que portem de legislatura sota la presidència de Puigdemont. Menys mediàtic que Artur Mas, ha sabut apropar-se a tot l’anell metropolità, primer, amb una aposta ferma pel municipalisme i, segon, tancant complicitats en matèries clau com és infraestructures. L’exemple més evident és dona a l’Hospitalet. Només formar Govern, la segona ciutat de Catalunya va veure passar una bona desfilada de consellers per impulsar reptes de la ciutat o per fer pressió contra un actual enemic comú: el Govern de Mariano Rajoy.

Aquesta desfilada va acabar amb la recepció a l’Ajuntament de L’Hospitalet del mateix president Puigdemont, el qual va anunciar una comissió bilateral entre la Generalitat i la ciutat, que estaria liderada per l’espluguenc i antic dirigent d’ UGT, Miguel Ángel Escobar, com a Delegat del Govern a la província de Barcelona. D’aquesta manera, la Generalitat deixava de reservar la bilateralitat estrictament per Barcelona, per obrir-se la zona metropolitana.

I és que és aquí, efectivament, on es juguen bona part del futur del país. El nou PDC manté, en aquest sentit, quotes de poder importants a nivell supramunicipal com és la Diputació de Barcelona, però a nivell local ha experimentat una davallada. Si és veritat que han sortit més airosos que Unió, totalment desapareguda, Convergència va patir a les eleccions locals una pèrdua de poder important que, de fet, l’ha fet quedar a l’oposició a nivell metropolità. Han aconseguit mantenir algunes alcaldies a la zona perifèrica, però a molts pobles han estat superats per ERC, mentre que, a les grans ciutats, han quedat amb una representació testimonial o fora, fins i tot, del Ple. Les bones notícies del partit arriben des de les ciutats grans de referència al centre del territori: Molins de Rei i Martorell. És, precisament, l’alcalde d’aquesta segona ciutat, Xavier Fonollosa, com a membre de la nova direcció del nou partit, el que ha estat cridat a recuperar el pes municipalista de PDC al territori en un nou procés de reconquesta del Baix.

Maginot va fracassar
El darrer quadrimestre de l’any apunta més que interessant. Més encara a la nostre comarca, on els partits es juguen bona part del seu futur: en el debat ideològic, a nivell electoral, pel que fa l’independentisme. El Baix Llobregat serà la veu que faci decantar una o altra deriva. Els partits ho saben i així estan col·locant les seves peces d’escacs; sense entregar peons, sinó mantenint, a la defensiva, una bona posició i un bon control del taulell. Aquest era l’objectiu de la Línia Maginot: ser forts i defensius pensant en una guerra tradicional de trinxeres. Precisament per aquest motiu, per mantenir una estratègia a l’antiga i no adaptada als nous temps, va fracassar. III