S’ha acabat el Congrés. I ara què?

Sóc dels que pensen que les aportacions, les reflexions i els estudis són necessaris, però el que és imprescindible és el poder. Per això considero que tot l’esforç d’aquests mesos ha estat extraordinari però s’ha donat poca importància relativa al debat institucional, a això que s’ha anomenat el fòrum municipalista, que és on es podrien produir —s’haurien de produir— les novetats. Més enllà de l’eterna discussió sobre el context en el que s’han de desenvolupar les accions de futur del territori —la llei electoral, de finançament de les hisendes locals i de bases del règim local— els 30 ajuntaments de la comarca poden decidir coses i només falta que la societat civil pressioni en aquest sentit. Si alguna conclusió pràctica podríem extraure del Congrés del juliol és que la ciutadania de la comarca vol intervenir, vol participar en les decisions polítiques que l’afecten.

Barcelona abraça i abrasa
El Baix Llobregat té una llarguíssima història de servituds. La industrialització dels anys 60 va portar un aclaparador allau de mà d’obra que va comportar un desgavell de planificació urbanística, una improvisació de les infraestructures i una subordinació dels recursos al creixement econòmic que només va afavorir als de sempre. Aquí vam patir especulació a les ciutats, destrucció de l’economia primària, i depredació mediambiental: es va malmetre el paisatge, es va anorrear el riu i es va enverinar l’aire. Fins i tot es van saquejar els aqüífers i els àrids del delta, abans que les noves necessitats del transport trinxessin els camps. La proximitat a Barcelona només ens ha comportat subsidiarietat i gravàmens. Això no s’escull, però, sense cap ànim de revenja, cal considerar-ho per que mai més torni a passar. A Barcelona han de saber que no oblidem i que estarem vigilants. Va estar bé que Ada Colau digués que calia tractar a la comarca d’igual a igual. Nosaltres sabem que mai ha estat així i que no compta la bona voluntat sinó la força de la raó i el poder per equilibrar forces.

Quan s’explica com ens hem resistit a les pressions exògenes, sempre es parla d’Eurovegas, de la mateixa manera que fa bastants anys enrere es parlava de la resistència al desviament del riu. Cal ser realistes. Aquí ens hem resistit sempre que hem pogut, però el riu es va acabar desviant i no tenim Eurovegas perquè els americans van fugir. I no per cap por. Perquè es desviés el riu i perquè s’edifiqués Eurovegas comptàvem amb gent de fora de la comarca i també amb gent de dins, perfectament proclius a consolidar el crim. Semblava que després d’acceptar que la llera del riu rebés l’impacte de l’autopista a un costat, i de la A-2 o la línia de l’AVE a l’altra, les autoritats del país acceptaven de bon grat respectar allò que es va acabar dient vergonyantment parc agrari, per evitar esmentar l’autèntica realitat: que el camp entre nosaltres —entre els que ens manen— no és un valor per se, és un espai on hi cap tot el que es vulgui posar, a desgrat de la pagesia i dels que estimen la terra. I va resultar que no, que mentre hi hagi territori hi haurà la temptació d’ocupar-lo, de vendre-se’l si convé per un plat de llenties.

Contra aquesta provisionalitat, revestida fins i tot de legalitat assumida, hauríem d’estar blindats col·lectivament. Però no només. A L’Hospitalet hi ha l’amenaça de les terres de Can Trabal, planificat per un Consorci on està l’Ajuntament i la Generalitat entre altres; a Sant Vicenç dels Horts, en els anys de l’alcaldessa socialista Amparo Piqueras, es va planificar tot l’espai lliure entre la BV-2001 i la A-2 per construir més habitatges i només es va aturar per l’arribada de la crisi; al nord de la colònia Güell encara hi ha el perill de construir blocs a càrrec de l’Incasòl en terrenys que havien estat de la Universitat de Barcelona, cosa semblant al que està apunt de passar a l’antiga caserna de la Remunta entre Cornellà i l’Hospitalet, on també la Generalitat promou pisos i mes pisos...

Aturar el creixement urbà
Hi ha més reptes. Hi ha el repte de saber si volem ser una comarca atípica però unida i si serem capaços d’obrir-nos a la realitat hospitalenca que fa por a tothom des de fa dècades, començant per ells mateixos —per l’ajuntament que mana sense fissures des de 1979— que no saben on volen estar. Si serem capaços d’explicar a les ciutats del nord que junts serem més forts perquè la seva realitat urbana ja és, hores d’ara, la mateixa que la nostra i no hi ha diferències sostenibles entre Abrera, per exemple, o Sant Joan Despí, o entre Sant Esteve Sesrovires i Sant Climent de Llobregat.

Tinc la sensació, doncs, que el futur passa —en paral·lel amb la cultura de la sostenibilitat— per aturar el creixement urbà de les ciutats i pobles; per blindar el territori lliure com a espai d’economia productiva del sector primari; per reorientar els polígons industrials cap a sectors d’economia tecnològica, mediambiental i de reciclatge; per reorientar les infraestructures dels macropols cap els micropols, de manera que sigui més fàcil transitar per les vies interurbanes que no pas per les grans artèries; per preservar el paisatge natural del riu i de les muntanyes i per garantir-ne la seva normalització ecològica, fugint dels parcs temàtics.

I fer-ho tot plegat, fugint de la retòrica —que és la temptació de qualsevol conclusió a l’ús—, i buscant camins d’articulació pràctica, on els ajuntaments han de tenir el poder institucional necessari i la societat civil les eines per poder influir, pressionar i participar en les qüestions que ens afecten.
Gairebé res. III