El proper 15 de desembre farà 24 anys de l’assassinat del jove Pedro Álvarez que va caure abatut per un tret al cap en presència de la seva parella a l’Hospitalet. Ell, veí de la Verneda, s’acabava d’acomiadar de la noia que, en aquell instant, va estar a punt de ser atropellada per un cotxe que circulava a tota velocitat.
El fet va provocar una discussió lamentable entre Pedro i el conductor que es va resoldre quan aquest va disparar tres trets i va fugir en el Vectra blanc, en companyia d’una altra dona jove. Pedro Álvarez va arribar mort a Bellvitge.
La seva promesa, Yolanda, va poder memoritzar dos números de la matrícula del cotxe, reconèixer la marca i el color del vehicle i fins i tot seleccionar en una roda de reconeixement la persona que, amb alguns dubtes, podia haver estat l’assassí. La munició emprada —28 PK, l’habitual d’una pistola Star— abocava, sembla, a la que feia servir la policia, i la persona identificada per la promesa de Pedro Álvarez era policia, va reconèixer que havia estat a l’Hospitalet la nit dels fets i era propietari d’un Vectra blanc amb els números de la matrícula coincidents. Quan tot semblava conduir a la ràpida resolució d’un lamentable i incomprensible homicidi, la titular del jutjat número 5 de l’Hospitalet, Maria José Magaldi, que va veure el cas, va considerar que no hi havia prou indicis per incriminar l’únic acusat, un policia de la brigada de seguretat ciutadana de Barcelona detingut uns dies abans. El cas, lògicament, va quedar arxivat. Al desembre de 1996, quatre anys després dels fets i en vista que no hi havia investigació ni avenços, el pare del jove assassinat va iniciar una vaga de fam i una recollida de signatures per tal que el cas fos reobert mitjançant una nova investigació però, en aquesta ocasió, a càrrec d’un altre cos policial diferent —presumptament— al de l’implicat. Un any més tard es fa càrrec de les investigacions la Guàrdia Civil però també sense conseqüències. Les úniques efectives seran que el sergent que se n’encarrega renuncia a seguir amb el cas i poc temps després és ascendit, mentre que la seva mà dreta en la investigació, un altre agent del mateix cos es apartat del cas i deixa de tenir cap influència posterior.
24 anys de lluita
El pare de Pedro, lluny de defallir, crea una plataforma en defensa del seu fill d’on, poc després, sorgirà l’associació contra els abusos del poder (ACAP) on s’incorporen familiars d’altres casos no resolts, o tancats en fals, que tenen com a protagonistes els cossos policials. I és aleshores quan aconsegueixen l’any 2014 convocar una gran manifestació que després de l’èxit de difusió aconseguit serà contestada amb amenaces de mort contra membres de l’ACAP, contra el pare de Pedro i trucades intempestives de matinada i desafiants, a les famílies. La trajectòria del policia acusat ha estat tractada ocasionalment als mitjans. Sembla que havia estat un dels escortes de la casa reial durant les Olimpiades, tenia fama de conflictiu, havia estat traslladat de funcions internament en diverses ocasions i la mateixa nit dels fets havia protagonitzat una trifulga amb un guarda de seguretat al barri del Gornal.
Després de la seva detenció va estar suspès de sou i ocupació durant tres mesos i quan va tornar va demanar la baixa voluntària per motius psicològics. La incontenible pudor de socarrim no s’acaba aquí. El programa Al filo de la ley que dirigia el documentalista Pedro Costa i que es dedicava a temes controvertits, va tractar el tema extensament l’any 1993 però després d’un passi privat a la Verneda davant d’un munt de veïns del jove, Antena 3 va decidir suspendre l’emissió.
El cas de l’assassinat de Pedro és impossible que hagi passat desapercebut per una immensa part de la ciutadania. Durant molts anys, en les proximitats de la data d’aniversari molts carrers de l’Hospitalet apareixien amb pintades recordant l’efemèride. Un d’aquests crims sense culpable que la societat s’empassa regularment. N’hi ha hagut d’altres que han creat una crosta d’impunitat sobre la consciència de la ciutadania. Més enllà dels tradicionals, la gent que s’ha aplegat any rere any a les concentracions de repulsa o a posar flors en el punt exacte de l’agressió que va patir Pedro, no s’ha pogut reobrir el cas, sobretot perquè els poders públics i especialment aquells que haurien d’estar més a prop de la gent normal, els ajuntaments, mai s’hi havien implicat. No ho van fer els consistoris municipals de Barcelona que van presidir els socialistes Maragall, Clos i Hereu, ni el del convergent Trias. No ho van fer tampoc els ajuntaments que presidien els socialistes Pujana, Corbacho y Marín a l’Hospitalet, fins ara. Ho acaba de fer el consistori que presideix Ada Colau, sobretot perquè Jaume Asens, el regidor de Drets de Ciutadania i tercer tinent d’alcalde ha estat un destacat advocat i activista contra altres casos tèrbols que impliquen els cossos policials de tota condició —i només cal recordar el cas 4F que no fa pas gaire es va posar novament d’actualitat amb el documental Ciutat Morta.
A punt d’arxivar-se el cas
En la mateixa notícia que s’explicava el suport recent de l’Ajuntament de Barcelona, es donava compte del suport del consistori hospitalenc. I tot això és ja un gran avenç, 24 anys després de la gran impunitat. Però la gran impunitat corre perill de convertir-se en la impunitat irreversible, perquè el cas pot quedar definitivament arxivat 20 anys després de la darrera investigació que es va fer, com hem dit, l’any 1997. Si abans que acabi el 2017 no hi ha una reobertura del cas, la ignomínia ens arribarà a les celles i l’assassí de Pedro Álvarez que viu sense pagar el seu crim inútil, conseqüència probablement de la supèrbia i de l’abús d’autoritat, serà intocable pel que respecte a la seva criminal acció de fa 24 anys. És evident que la mort de Pedro mai ha pesat sobre la seva consciència, perquè ha de ser un home sense consciència. Una peça incorpòria que alguns han deixat oblidada en els fonaments de la seva miserable existència. No solament afecten l’assassí. També a la dona còmplice que va intentar que el seu acompanyant no provoqués la barbaritat que va provocar, però que un cop comés el crim es va fer fonedissa per sempre més.
Des del carrer els pares, els amics, la gent solidària amb el cas, porta 24 anys fent tot el que estava en les seves mans. Només la pressió de les institucions, dels partits polítics, dels mitjans de comunicació, dels col·legis professionals, de la societat civil organitzada, pot reobrir el cas i fer pagar el criminal, que encara no ha estat rehabilitat, perquè encara calla. Vint-i-quatre anys després, l’assassinat de Pedro ja no és només l’assassinat de Pedro: és un crim contra la gent normal cansada de l’oblit i la despreocupació d’aquells a qui hem atorgat el dret i l’obligació de fer justícia. III
Si (
No(
