Volem acollir?

La resposta no és senzilla, però em deixa bastant clar que el pal de paller son les entitats, i en segon lloc, els ajuntaments. Algú no està fent els deures però igualment vol treure un deu.

Resulta que son les entitats que estan pagant els allotjaments, l’atenció social i psicològica, les necessitats bàsiques dels pocs que aconsegueixen arribar. Son les entitats les que es procuren donants i mecenes per atendre les famílies.

Son els ajuntaments els que es coordinen per oferir places residencials, places a l’escola pública, les que signen convenis amb les entitats per cobrir les carències de les famílies refugiades durant el primer any.

Al Prat han arribat les primeres 3 famílies, que viuran en pisos cedits per la Cooperativa Obrera de Viviendas gràcies a la coordinació de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats. I també, cal dir-ho, gràcies als 6.000 euros que l’estat espanyol dóna per cada persona acollida.

I la Generalitat? Ah sí, calla. La Generalitat va crear el Pla de Protecció Internacional de Catalunya. Bé, sense dotació de pressupost, però. Igual que el Comitè d’Acollida, que no se sap ben bé què fa ni tampoc té diners.

Tot quadra, però quan recordem que aquesta Generalitat, via CDC –antiga CIU- és la que aprova les lleis d’estrangeria del PP i PSOE al Congrés, lleis que permeten els centres d’internament i que deneguen el dret de les persones migrades a l’emancipació política.

La pregunta no és només si volem acollir o no. La pregunta és si les administracions estan (estem) disposades a posar recursos per garantir una nova oportunitat vital a persones que estan sent víctimes de genocidis, de crims i de desastres humans organitzats i subvencionats per occident.
Volem, o no volem? Jo ho tinc claríssim. III