Els qui estimem la filosofia, i ens excita sentir parlar d’ètica i estètica, ontologia i metafísica, no podem evitar un ferm interès per l’art, una de les expressions més metafísiques -i alhora terrenals- de l’ésser humà, quan conjumina la mirada introspectiva amb les visions divines, i l’admiració per la natura amb la manipulació dels materials que li ofereix.
En Miquel Planas és ans de tot escultor. Doctor en Belles Arts i Catedràtic d’Escultura per la Universitat de Barcelona, amb nombrosa obra i exposicions realitzades arreu d’Europa. El dijous 16 de febrer, a L’Espai de Lliure Creació Carme Malaret de Sant Just Desvern, ens va introduir a la seva interpretació del dibuix en la pròpia activitat artística, tot passant per una lectura prèvia de com diferents artistes (Miquel Àngel, Juli González, Eduardo Chilllida, Andreu Alfaro, Richard Serra, Andy Goldsworty, Anthony Gomley i Richard Long) l’han emprat al llarg de la història de l’art.
Per a ell, el dibuix és una eina que l’acompanya en el seu procés creatiu escultòric, com a preparació, acompanyament, disciplina, visió innovadora de les tècniques, materials, etc., però que ha esdevingut una pràctica independent, que s’esgota en sí mateixa, amb vida pròpia i característiques pròpies, i que també l’acompanya en el llarg – i a estones avorrit- desenvolupament de les seves obres en tres dimensions. A la fi, els seus dibuixos son intervencions sobre els materials, especialment la fusta i el ferro, una manera d’apropar-se a la matèria, que li agrada manipular, tocar i olorar, que és com es troba a gust.
De la mateixa manera, ens va explicar també la seva peculiar utilització de la màquina fotogràfica com a eina, i de la fotografia com a vehicle per a inserir-hi un dibuix, o transformar-la en dibuix, no com a creació artística en si mateixa.
Si observem la natura, la trobarem plena de corbes, des de les formes fractals fins a les nebuloses. Veient els dibuixos d’en Miquel Planas, es fa evident la seva preferència per les línies rectes i fins i tot la dificultat de dibuixar circumferències, com ell mateix ens va reconèixer.
Ens fa pensar en una intervenció tecnològica en la matèria, però en una primera aproximació -una tekné còmplice i poc agressiva -, com el llapis i el cúter deixen empremta en ella, desvelant-la, com si apartés obstacles i ens revelés una estructura íntima i reticular, però sense apropiar-se’n, sense violentar-la - de fet no li agrada llençar cap paper sobrer, l’aprofita i treballa amb ell-.
Intervé en talls rectes, que suggereixen precisió tècnica, sobre les delicades ondulacions de la matèria, i això fins i tot es fa manifest en la seva escultura, que es pot arribar a interpretar-la com una intromissió freda i quirúrgica sobre l’espai, però que no és més que una aproximació humana, una visió molt humana sobre l’interior de les coses. Un xerrada i un debat enriquidors amb un artista i professor, en el marc de L’Espai de la Carme Malaret, sempre obert a les persones, al món, i a la nostra visió del món i de les coses, des de l’art o des de la filosofia. III
Si (
No(
