Rañé: “El sindicalisme no té cap sentit si no defensa els treballadors”

Diputat al Parlament pel PSC de 1988 a 2003 i entre 2006 i 2008; conseller de Treball amb el primer tripartit de Pasqual Margall del 2004 al 2006; president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, un òrgan consultiu i d’assessorament de la Generalitat entre els 2008 i el 2014, Rañé fa bona la dita de “roda el món i torna al born”. Amb 62 anys és ara primer secretari del PSC de Sant Feliu de Llobregat, partit al què s’afilià al 1984, i forma part del cartipàs municipal com a quart tinent d’alcalde. Anteriorment havia estat regidor sis anys i molt abans (1983 a 1984) a Sant Just Desver.

Rañé accepta encantat l’entrevista amb EL LLOBREGAT i proposa quedar a l’Ajuntament, un edifici més propi de la transició política que del segle XXI i que reclama a crits una profunda remodelació. L’aspecte espartà del seu despatx no convida gens a quedar-s’hi, però al regidor no li costa arrencar-se a parlar.

Sant Feliu de Llobregat és el clar paradigma de les desavinences entre els dos principals partits de l’esquerra des del restabliment de la democràcia. El PSUC o Iniciativa per Catalunya, per una banda, i el PSC per l’altra sempre han estat a l’alcaldia però les disputes polítiques, moltes vegades personals, han impedit històricament el pacte, a diferència del que és habitual a la majoria de municipis de la comarca i de Catalunya. Només al primer mandat del 1979 i ara, desprès de les municipals de 2015, ha estat possible un govern d’esquerres. I això que tots dos partits sumen 10 dels 21 regidors, perquè és un dels ajuntaments més fragmentats del Baix Llobregat, amb vuit candidatures representades. “A la discussió de qui tenia l’hegemonia de l’esquerra sempre hi havia un tercer que en sortia guanyant”, recorda per referir-se a aquell període. Això explica que Convergència hagi estat 12 anys consecutius governant a Sant Feliu, tot i que era la tercera força.

Rañé considera que tota la seva trajectòria té un fil conductor. “És el mateix negoci amb diferents negociats, des de la opció sindical fins arribar a conselleria de Treball.”

Amb motiu de la inauguració d’una empresa un dels assistents es mostrà estranyat de la seva presència i preguntà pel perquè. “He anat a tants enterraments que ja em tocava anar a un bateig”, va ser la resposta, per referir-se a les desenes de fàbriques de la comarca que ha vist tancar com a sindicalista per culpa de la reconversió industrial.
Ell entén que la pràctica sindical i la política local s’assemblen com una gota d’aigua a una altra. “Ambdues tenen l’avantatge i l’inconvenient que de ser molt properes. Si t’equivoques ho saps de seguida, perquè et diuen que ho fas malament i si l’encertes, la gent t’ho retorna”.

Sense burgesia
El Baix Llobregat, a diferència d’altres comarques com el Vallès, no ha tingut mai una burgesia pròpia i molt menys un poder financer, la qual cosa va donar el sindicalisme i els partits un paper rellevant a la modernització de les estructures socials i polítiques, diu. Amb el pas dels anys arribà la normalització, desprès el desencís del règim que proclamen alguns, de manera que la funció dels sindicats sembla cada vegada reduïda a millorar les condicions laborals dels treballadors en general i dels seus afiliats en particular. L’exconseller, però, té clar que “el sindicalisme no té cap sentit si no defensa els treballadors”. Una altra cosa és si ho fa “pensant només en la seva colla o en el món del treball en general”.

Ell considera que la forà dels sindicats rau en la afiliació, “que majoritàriament prové d’una tradició industrial i masculina, però que ha anat canviant”. Segons explica, “el que fan els sindicats és més obert del que sembla i no només representen el treballador de les mitjanes empreses”. Així com el funcionament de molts partits ha patit un sotrac a partir del moviment del 15-M i han començat a democratitzar les seves estructures, Rañé creu que tot això també està arribant els sindicats. “El conveni ja no el signa el comitè una nit i a les fosques i desprès el ratifica l’assemblea. Ara comencen a establir-se formes de participació directes”.

L’activitat econòmica de la comarca és ben diferent de la de fa trenta anys i queda per veure en què acabarà tot plegat desprès de les seqüeles de la tremenda reconversió industrial que va viscuda.

“L’evolució del sector secundari (indústria) al terciari (serveis) és tan imparable com ho va ser el pas del sector agrari a l’industrial. Avui tenim una superfície molt més inferior que fa unes dècades dedicada a l’agricultura al Baix Llobregat, igual que el nombre de pagesos, però si ho mirem en nombre de tones segur que no és gaire inferior al que es produïa fa cent anys. El mateix ha de passar a la indústria”.

Generar valor
El repte és que el sector terciari tingui relació amb l’activitat econòmica real. Es a dir, en paraules seves, evitar el risc “que passin les mercaderies per aquí, es distribueixin i es venguin però no s’elaborin ni s’incorpori cap element de valor en la cadena productiva”. Un exemple del que hauria de ser, diu, és la zona logística de Sant Boi. “Allà venen els productes, es preelaboren i acabes fent una activitat industrial on afegeixes valor”.

Com a membre del primer govern tripartit de la Generalitat, defensa la feina feta malgrat la idea que ha quedat instal·lada en una part de la societat. “No hi havia una cultura de pacte a tres i ràpidament se li va penjar al Govern la llufa del Dragon Khan. Veient el que hem vist desprès allò era un tobogan”. El problema, diu, és que algunes mesures no les va fer seves la societat, com per exemple la ampliació de la sisena hora a les escoles. “Quan arriba Artur Mas a la Generalitat (2011) la treu i ningú protesta, perquè era una reforma que no havia estat assumida per la gent, mentre que a d’altres parts d’Espanya començaven les marees”.

Admet que va ser conseller amb el vent a favor, amb una taxa d’atur del 6% que ara està al 15%, però reivindica les fites concretes aconseguides, com la reducció de la sinistralitat laboral en un moment que creixia l’ocupació. Ara creixen totes dues. “Nosaltres vam fer una campanya en mig del Construmat (la fira de la construcció que es celebra a Barcelona) on els accessos eren làpides mortuòries posant la data de l’últim mort a les obres. Era un símptoma que el govern es prenia en serio determinades coses. Tot allò va quedar en no res, és cert que la gestió del govern tripartit no s’ha valorar prou”.

Canvi de relat
L’exconseller explica que el relat polític català sempre ha tingut dues cares (la identitària i la social) i que la primera s’ha menjat la segona des de fa anys, inclús quan governaven ells. “Que una coalició d’esquerres faci coses d’esquerres per cobrir les necessitats bàsiques, augmentar la renda mínima o lluitar contra la pobresa, va de sou (és evident). Desprès venen les retallades i sembla que és el que corresponia amb el discurs de l’austeritat que va liderar Mas per controlar el dèficit. Nosaltres sí que teníem relat i era modernitzar el país amb més igualtat social, però el relat que es va imposar va ser el de Catalunya com a nació i l’Estatut que va acabar com va acabar, amb una part del Govern (Esquerra Republicana) votant en contra i coincidint amb el PP per raons completament oposades”.

El tema li ha despertat la passió en la oratòria. “Amb l’Estatut no pretenien marxar d’Espanya sinó posar al dia la norma de Govern de Catalunya assumint més responsabilitats”. I recorre de nou a la metàfora. “Això és com un fill. Els pares li han de produir de tot quan comença, però arriba un moment en que sense voler anar-se de la família demana assumir més responsabilitats, gestionar els seus diners, comprar-se el que necessita i deixar de comprar el que no necessita, tenir una veritable autonomia financera”. El desenllaç del procés estatutari és prou conegut, amb el PP recollint signatures “contra los catalanes” per presentar el recurs davant el Tribunal Constitucional desprès de l’intent frustrat del dirigent d’aquest partit a Catalunya Josep Piqué de sumar-se al pacte.

Arribats a aquest punt Rañé explica que els dirigents independentistes actuals han seguit una estratègia política que si l’hagués portat un sindicalista a la negociació d’un conveni “no hagués tret ni un duro de calaix”. La comparació és clara. “Si demanes que et millorin el conveni i et responen que no pot ser, no pots dir que et quedes amb la direcció general i acomiadaràs els directius”. Per això explica l’anècdota, una més, d’un dia que va coincidir en un sopar amb un empresari que defensava aferrissadament el procés independentista. “Jo no volia polemitzar amb ell perquè hi havia gent davant però al final li vaig preguntar si l’estratègia que està seguint el Govern català amb l’espanyol seria la mateixa que aplicaria ell amb els clients i proveïdors de la seva empresa”. La resposta va ser ràpida i contundent: “No, no, no, de cap manera!”.III