Des de 2010 Catalunya es troba en una situació antidemocràtica: no es regeix per l’Estatut que van ratificar els ciutadans en referèndum.
La sentència del Tribunal Constitucional ha trencat el pacte entre el poble català i el Regne d’Espanya de 1978 perquè representa la negació de Catalunya com a subjecte polític. Aquesta ruptura va ser el resultat dels quatre anys de corrupció al Tribunal Constitucional que acabaren en prevaricació. Perquè l’article 152.2 de la Constitució estableix que un Estatut pactat al Congrés i ratificat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. Si el Tribunal Constitucional en considerava anticonstitucional el contingut només podia ordenar la repetició de tot el procés, referèndum inclòs.
Mariano Rajoy passarà a la història com el dirigent que va menysprear la voluntat dels catalans. Esperava que el poble català protestaria uns mesos però que acabaria resignant-se a la castració química de l’autonomia, però es van trobar amb sis manifestacions de més d’un milió de persones, les més grans d’Europa, i un conflicte independentista que només saben afrontar de manera repressiva.
El menyspreu de Rajoy pels vots dels catalans va continuar en les eleccions de 2012: una majoria de dos terços dels diputats catalans va aprovar la celebració d’un referèndum sobre el futur de Catalunya. El dia 8 d’abril de 2014, tres representants del Parlament van presentar al Congrés una proposició de llei amb aquesta proposta i ni tan sols va ser presa en consideració.
En les eleccions de 2015 gairebé el 50% dels ciutadans van atorgar la majoria a les forces que defensaven arribar a la independència al marge de la legalitat espanyola, tot acollint-se als tractats internacionals sobre drets polítics i civils. No obstant, el Govern i el poder judicial van criminalitzar la voluntat democràtica i es va desencadenar la persecució policial i penal de diputats i regidors que la defensen.
La moció de censura a Mariano Rajoy és, per als republicans, una moció a un règim que ha demostrat la seva incapacitat per a resoldre de manera democràtica el contenciós entre Catalunya i el Regne d’Espanya, com sí ho han fet en canvi el Regne Unit, Canadà o Bèlgica. És més, ha tornat a utilitzar la catalanofòbia, els prejudicis atàvics contra els catalans. L’historiador marxista francès Pierre Vilar va assenyalar que l’oligarquia espanyola, en un país sense enemics exteriors, ha fet servir “l’enemic interior” per cohesionar la societat espanyola. Des de la persecució dels jueus, conversos i heretges amb la Inquisició fins a la Brunete mediàtica anticatalana dels nostres dies.
El conflicte entre Catalunya i Espanya se centra en el reconeixement del poble català com a subjecte polític i el seu dret a l’autodeterminació. Segons el Tribunal Constitucional, el poble català és una “subespècie”, no un subjecte polític. És la victòria dels dogmes franquistes que Manuel Fraga va defensar en 1978, l’eix dels quals és la consideració que Catalunya forma part de manera voluntària d’Espanya des de fa 500 anys.
Els catalans, però, es rebel·len contra aquesta història, perquè és falsa. Des Felip II a Felip IV Catalunya tenia el mateix estatus jurídic i polític que Portugal i no va renunciar de manera voluntària a ell. En 1714 la Constitució de Catalunya, les seves Corts, la Generalitat i les institucions municipals com el Consell de Cent van ser abolides per la força de les armes. Catalunya, doncs, va ser annexionada al Regne de Castella invocant el dret de conquesta. Més tard, aquest regne va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya.
En definitiva, l’absència d’una visió compartida de la història és l’origen de la negació del poble català com a subjecte polític. El règim borbònic del 78 ha estat incapaç de consensuar una història compartida perquè implicaria reconèixer el seu origen en un règim de naturalesa criminal. Per això, tots els partits constitucionalistes han acabat interioritzant la visió adulterada del passat.
Una visió que no han pogut fer penetrar en els catalans perquè, com va cantar Raimon, “venim d’un silenciar antic de gent sense místics ni grans capitans” i “no som d’aquest món”. III
Si (
No(
