Hi ha esperança en un futur que tantes vegades se’ns ha ofert?

Però és obvi que ni la culpa s’ha de repartir a parts iguals, ni la responsabilitat de redreçar la situació ens pertoca a tots en la mateixa mesura. I això en el millor dels escenaris possibles, en que tots ens poséssim d’acord en identificar la causa de tots els mals i la millor manera d’arreglar el desfici.

Veritablement hi ha un imperatiu categòric, universal, que ens obliga i ens duu a la lluita per la redempció de la humanitat? Hi ha esperança en un futur que tantes vegades se’ns ha ofert -en aquest món o en qualsevol altre- com a utopia salvífica? Podem confiar en els valors del progrés, la ciència, la tècnica, el coneixement, o hem de tornar a una mítica edat d’or lluny del domini de les màquines?

Sovint hem pensat que hi va haver un dia en que ens vam equivocar, i ens preguntem si és possible desfer el camí tot retrocedint fins a la cruïlla errònia, i tornar a començar agafant “el bon camí” – caldria saber quin és, i si n’hi ha algun de bo o de millor-.

També ens preguntem si hem de fer la revolució o hem de reconèixer finalment que no hi ha marxa enrera i que més val deixar-nos endur pel corrent inexorable del capitalisme triomfant, fins a la destrucció total del planeta i la humanitat. Si mirem al nostre voltant, encara podem pensar que tenen validesa pensaments com el decreixement?

Fa cent anys hi va haver una revolució: la Revolució Russa (1917) -o dues per ser més exactes-. Andreu Navarra, escriptor, historiador i doctor en Filologia Hispànica, autor de El espejo blanco (Fórcola Ediciones, 2016) i autèntic polímata del segle XXI, ha agafat el fil d’aquell esdeveniment, que juntament amb la I Guerra Mundial va obrir pas al convuls i tràgic segle XX, i ens ha explicat com es van emmirallar en aquell esclat revolucionari una munió de personatges tan diversos com Josep Pla, Fernando de los Ríos, Andreu Nin, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Rafael Alberti, Pasionaria, i molts altres fins al nostres dies.

I tot això ens va servir per donar mil voltes al nostre tema, tot parlant des de les revolucions històriques, com la Francesa, la Gloriosa anglesa, les revolucions burgeses del s. XIX, la revolució industrial, i fins i tot la revolució que es duu a terme dins d’un mateix quan es trastoquen tots els nostres valors.

Però si ens referim a les revolucions socials, les nostres conclusions són més aviat pessimistes. Diu l’Andreu: “Vam constatar algunes realitats tristes, com l’escassa capacitat reformista de la nostra societat acomodatícia i de consum, però també vam arribar a conclusions molt clares: no podem revolucionar res si no controlem el nostre propi sistema educatiu, que ha de ser molt més autònom, i que el canvi dràstic més útil i possible a dia d’avui és la revolució de les dones, cap a elles i liderades per elles”. III