1-0: Els alcaldes, obligats a mullar-se

Arriba setembre i amb ell la Diada Nacional de Catalunya que, novament, com ja fa un lustre, convoca a l’independentisme a mostrar la seva força l’11 de setembre. A diferència, però, d’anteriors anys, no serà aquesta la data important.

En el moment de la publicació d’aquest número de El Llobregat, falta exactament un mes per la celebració del referèndum que el Govern de la Generalitat ha convocat per l’1 d’octubre. Una cita unilateral per part de Junts pel Sí i la CUP que es planteja com un pas més –i, segons ells, definitiu- respecte la mobilització del 9-N. Tot i els dubtes i les incerteses que té pendents, l’1-O obligarà als alcaldes del Baix Llobregat i L’Hospitalet –territori clau en l’èxit o fracàs del procés independentista- a mullar-se.

Els partits del bloc a favor (ERC, PDECAT i els partits locals CAT Torrelles, La Palma Sempre i el Bloc Olesà) no mostren símptomes de dubtes ni escletxes i és obvi que posaran totes les facilitats per a la celebració del referèndum i que participaran activament. Com es pot apreciar en aquestes pàgines amb la llista d’alcaldes, el bloc clarament en contra –PP i Ciutadans- no compta amb cap alcaldia i ni tan sols estan a equips de Govern (amb l’excepció de Ciutadans a Sant Andreu de la Barca).

Així, tot el pes recau, fonamentalment, en el PSC, que tot i la seva negació frontal compta amb el dubte de Josep Perpinyà i Maria Miranda, alcalde i alcaldessa de Sant Just i Castelldefels, respectivament; i en els partits locals de l’esquerra paraigües dels ‘comuns’ d’Ada Colau i Xavier Domènech que, enmig del procés de convergència per crear un nou partit de ‘Comuns’ a nivell autonòmic, haurà d’acabar amb la indefinició que ha mostrat sobre la qüestió independentista.

A la corda fluixa
Ser contundents i ferms en l’oposició al procés. Aquest ha estat el manament que Miquel Iceta ha traslladat als seus líders locals des que va ser novament escollit com a primer secretari del partit. Aquesta ha estat la bandera també dels màxims defensors del ‘No’ al territori: Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet; Antoni Poveda, secretari comarcal del partit; o Antoni Balmón, alcalde de Cornellà. Així s’expressava, recentment, a Catalunya Ràdio, després de la convocatòria del referèndum: “Referèndum. No sé de que em parla. Amb franquesa i tot el sentit cordial. [...] Com a ciutadà, considero que se’m convoca a les urnes quan rebo una targeta censal a la que posa la taula, el dia i el que es vota. És quan un es sent interpel·lat. Tota la resta està molt bé, però no deixa de ser una mobilització”.

Pedro Sánchez, ja com a secretari general del PSOE, ha anunciat que imposarà sancions als alcaldes que participin amb el referèndum amb la cessió d’espais municipals i en la seva organització. Ho feia dies després que Iceta anunciés que no ho faria i que, en tot cas, es demanava complir la llei.

Sigui com sigui, la línia vermella que marquen les principals Executives socialistes compromet la situació de, fonamentalment, dos edils del territori: l’alcalde de Sant Just Desvern i president del Consell Comarcal, Josep Perpinyà, i l’alcaldessa de Castelldefels, Maria Miranda. Dos alcaldes que, a més de les qüestions internes, podrien veure com trontolla l’estabilitat dels respectius governs locals, acordats amb partits independentistes.

“Em dec al PSC local”
No és la primera vegada que Josep Perpinyà ha de votar, en relació amb el ‘Dret a Decidir’, a contracor. Ja ho va haver de fer, mesos enrere, en el Consell Comarcal, sota el paraigües de l’Executiva comarcal. Ara bé, a nivell local, el socialista tampoc s’amaga. “Com a alcalde, em dec a l’assemblea del PSC de Sant Just, que ha estat històricament a favor d’un referèndum acordat i pactat amb l’Estat espanyol i reconegut per Europa”, deia en declaracions a El Llobregat.

I afegia, això sí, a títol personal: “Personalment, sempre he dit que Catalunya és una nació i, com a nació, la sobirania ha d’estar en el poble de Catalunya. És lògic, insisteixo, a títol personal, que hi hagués un referèndum totalment acordat i pactat. Sempre he defensat una Espanya federal, que reconegués la seva plurinacionalitat. Catalunya pot encaixar perfectament en una Espanya federal. El problema és que estem tots enrocats i això em preocupa molt. Perquè les accions unilaterals tenen un risc molt elevat”.

Caldrà veure, doncs, a qui es deu Perpinyà i l’assemblea local del partit; sabent que els partits independentistes podrien posar sobre la taula el pacte de Govern. Ja s’ha donat el cas a Terrassa, la quarta ciutat més poblada de Catalunya, on el PDECAT ha amenaçat a l’alcalde socialista Jordi Ballart de trencar l’acord municipal. Estratègia que es podria estendre a moltes localitats de Catalunya. En el cas de Sant Just, Perpinyà compta amb la majoria absoluta d’un acord tripartit entre el PSC (sis regidors), ERC (3) i Movem Sant Just-Entesa (2), que sumen més de la meitat del ple (17 regidors). Si cauen els republicans, el govern local passaria a quedar-se automàticament en minoria.

Govern fràgil
Més fràgil és encara el govern local de Castelldefels que es composa per l’acord de quatre partits –PSC (4), Movem (4), ERC (3) i CSQP (2)-, al que també va oferir el seu suport, posteriorment, el PDECAT (2). D’aquesta manera, els partits progressistes van poder fer fora de l’alcaldia a Manuel Reyes, líder local del Partit Popular, tot i que va ser la força més votada amb vuit regidors. Ara bé, el PSC va haver de pagar un preu molt alt per un govern agafat per pinces i que ara, precisament, en els dos anys de Maria Miranda es pot encarir.

ERC sabia de la seva necessitat i van demanar, com a requisit obligatori per l’acord, l’adhesió de la ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència. El PSC ho va acceptar, sabedors que era més aviat una qüestió simbòlica. Així es referia al tema l’alcaldessa socialista a l’entrevista de El Llobregat dies després de la seva investidura: “Preguntaria als veïns si han vist alguna cosa diferent per estar a l’AMI. Hem estat durant molts anys a associacions com la ACM, ara secessionista. I no hi ha hagut cap repercussió. No hem pagat ni un euro. Va ser el preu que vam haver de pagar per no deixar Castelldefels, quatre anys més, paralitzat”. Ara bé, si en el marc de l’1 d’octubre, els partits independentistes tornessin a fer força, el PSC no tindria més opcions que acceptar –en contra de les peticions de la seva Executiva- o si no l’estabilitat local es veuria, segur, afectada.

Tot i així, Miranda treia ferro: “Sóc prudent. Estem a l’espera de la Generalitat i el Govern de l’Estat per veure si el referèndum té, realment, un marc legal. Un cop convocat veurem la petició que es fa als Ajuntaments. [...] L’acord municipal és molt sòlid. Tots estem convençuts de les millores que estem fent. El que em preocupa són aquests sis anys perduts i, sobretot, que no es resoldran amb l’1-O. Seguirem arrossegant el problema”.

Obligats a definir-se
La patata calenta no es troba només a la teulada dels socialistes. Enmig del procés de creació del nou partit català dels ‘comuns’, Catalunya en Comú (format per Iniciativa per Catalunya, BCN En Comú i EUiA, entre altres, i liderat per Ada Colau, Xavier Domènech i Candela López, de Movem Castelldefels) haurà de posar punt i final a la indefinició que ha mantingut front el debat independentista. El partit –amb bases diverses procedents de moltes corrents, algunes, independentistes- té molt clara la seva ubicació respecte l’eix polític esquerra-dreta, així com el binomi classe alta-classe treballadora. No és així quan es parta d’independentistes o constitucionalistes, com va quedar palès durant l’assemblea fundacional.

En la seva definició ideològica, l’esmena sobre un posicionament independentista va ser rebutjada àmpliament (148 vots a favor, 1.129 en contra i 67 en blanc), al igual que l’esmena constitucionalista (300 vots a favor, 960 en contra i 98 en blanc).

L’opció resultant va ser la proposada pel Grup Impulsor –designat per les cúpules dels partits- i que apostava per una opció intermèdia, una indefinició per acontentar a tots dos bàndols: “No podem quedar atrapats en etiquetes que construeixin altres”, va dir Domènech.

Tot i això, abans o després, aquesta còmoda opció enmig de dues opcions ben definides s’havia d’acabar. I aquest moment és aquest setembre, abans de l’1 d’octubre. Catalunya Sí Que Es Pot, al Parlament de Catalunya, ha estat qui més clar ha estat amb la postura: a favor del ‘Dret a Decidir’ i del Referèndum, ara bé, de manera acordada. Mentrestant, els ‘comuns’ de Colau han jugat més amb l’ambigüitat degut a la complicitat que en altres aspectes han demostrat que tenen amb el Govern de la Generalitat. Reconeixeran la legalitat del referèndum? Cediran espais municipals? Col·laboraran en l’organització de la convocatòria? Són algunes de les preguntes que hauran de respondre tant a nivell autonòmic com local: sumen quatre alcaldies (El Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Pallejà i Santa Coloma de Cervellò).

Si, a més, en aquest context, afegim a Podem (el partit d’Albano Dante ha quedat fora de la coalició ‘Catalunya en Comú’), les contradiccions són ja notables com va demostrar el líder de l’agrupació a Catalunya amb Pablo Iglesias. En el mateix dia, el primer va defensar anar a votar com a mostra de suport pel ‘Dret a Decidir’ i com a mobilització ciutadana –ha assegurat que aniria i votaria ‘No’-, mentre que Pablo Iglesias restava legitimitat al referèndum: “Si jo fos català no participaria”.

Oposició sindical
L’oposició al referèndum no arribarà només des de la vessant política. Segons han confirmat, un grup de sindicalistes històrics, entre ells, Josep Maria Rañé, ex secretari general d’UGT al Baix Llobregat, conseller de Treball amb Maragall i actual regidor del PSC a Sant Feliu de Llobregat, preparen un manifest i una marxa prèvia al referèndum per mostrar la seva oposició a la convocatòria.

Ho fan, precisament, en un moment en que el lideratge sindical està -tant en el cas de Comissions Obreres com en el de l’Unió General de Treballadors, liderat per l’obertament independentista Camil Ros- a favor del ‘Dret a Decidir’. Un lideratge que res té a veure amb el tarannà del històrics com Rañé, Isidor Boix, Manuel Zaguirre, Josep Maria Rodríguez Rovira, Manuel Gómez Acosta, Pedro López Provencio, Juan Manuel Jurado i Quim González, els impulsors de la iniciativa: “Compartim la necessitat de un gran acte a Barcelona. Hem acordat elaborar un manifest-convocatòria per la unitat i la solidaritat de la classe treballadora a Espanya. No a la Independència de Catalunya. No al 1-O, que no és un referèndum. Pels interessos i les reivindicacions del món del treball”, recullen en un comunitat.

L’acte es celebrarà, segurament, a la tercera setmana del setembre. Els convocants -representants d’un moviment sindical i social que al Baix Llobregat va tenir un paper clau durant els últims anys de la dictadura i els primers de la Democràcia, com és exemple la primera Diada Nacional de 1976, a Sant Boi, on es van manifestar a favor del cèlebre lema ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’- accepten un referèndum acordat amb l’Estat i amb el reconeixement internacional, però rebutgen frontalment la independència i l’actual convocatòria de l’1-O. III