Suposo que com tots els companys que escrivim articles de reflexió política en aquesta revista, aquest mes ho fem amb grans incerteses pel que pot passar en les properes setmanes, dies, hores. En el meu cas, ho faig al matí del dia 2 d’octubre. L’avantatge és que ja sé com va ser el dia 1. L’inconvenient és que no va ser com esperàvem, i de ben segur les coses hauran canviat quan obriu aquestes pàgines.
Personalment he de confessar que s’ha arribat més lluny del que jo preveia. Pensava que no podríem votar a molts centres de Catalunya, pensava que la primera corona metropolitana, almenys les ciutats més grans, tindrien seriosos problemes per obrir portes als centres electorals. També pensava que els líders del procés i del referèndum haurien d’intervenir davant dels mitjans per denunciar una repressió, que potser ja hauria començat el divendres un cop acabades de classes, i que la mirada tornaria a estar posada al Parlament.
El que no m’imaginava era veure la cara més dura del govern de l’estat, enfrontant-se als civils desprotegits. Bales de goma, antiavalots, cops de porra i puntades de peu, portes esbotzades, violència. No va ser l’anècdota, va ser la por que s’anava estenent arreu del territori, la gent que s’apinyava a les portes dels centres de votació quan veien venir cotxes i furgonetes, xarxes socials inundades de vídeos i fotografies vergonyants. La cirereta arribava en boca de la vicepresidenta, del ministre d’interior i per últim, com sempre, del president del govern, que s’esforçaven per felicitar l’actuació dels cossos de seguretat com a garant de la convivència a Catalunya.
El que va passar a Catalunya fa guanyar vots a la dreta més rància a Espanya. Però és imprescindible, pel crèdit de la democràcia, que hi hagi reaccions a Espanya, a Europa i al món. Necessitem més política, més diàleg, més interlocutors que tinguin interès en trobar l’encaix per una Catalunya més justa i social, per la Catalunya que vulguem els catalans. Més política, menys repressió.
Si (
No(
